Götterdämmerung a la Staatsoper de Berlín: Daniel Barenboim posa el punt final al Ring

La coproducció entre la Staatsoper de Berlín i la Scala de Milà de Der Ring des Nibelungen ha arribat ja a la seva conclusió, al menys a la capital alemanya, al depriment Schiller Theater, seu de la companyia mentre l'històric edifici de la Unter den Linden continua amb una restauració amb sobrecost i endarreriment considerables. I com abans de Götterdämmerung ja se sabia, aquesta ha estat i és, de forma indiscutible, la Tetralogia de Daniel Barenboim.

Theorin envoltada de foc videogràfic

Els tempos es poden haver eixamplat, però el control del flux musical és admirable, incloent uns silencis sempre prenyats de tensió. El director argentino-israelí va extreure de la Staatskapelle de Berlín aquest so fosc, dens, amb substància (si no em fessin por els tòpics, diria que típicament germànic), la qual cosa no vol dir que no sigui dúctil, un so que el diferencia de la pàtina més tornassolada (més karajaniana?) de l’altra gran batuta wagneriana de l’actualitat, Christian Thielemann. No van faltar a la cita aquestes embranzides, aquestes sobtades pujades d’adrenalina que, amb una orquestra que no pren presoners, deixa l’espectador sense alè. Afegim-hi un cor magnífic, dirigit pel bayreuthià Eberhard Friedrich, i ja tenim les bases sòlides d’una gran versió musical.

El repartiment va presentar massa desigualtats. Per una banda hi havia Iréne Theorin i per l’altra, tota la resta, amb una Waltraud Meier hors concurs com a Segona Norna i una Waltraute d’una classe sobirana: quina noblesa en cada mirada, en cada gest, en cada inflexió. En justícia, la seva escena amb Brünnhilde va ser un dels grans moments de la funció. Theorin va haver de lluitar no només contra la duresa del paper, també contra un vestit dissenyat per algú que l’odiava, amb una cua quilomètrica que dificultava tot moviment. Fora d’això, la soprano sueca viu un gran moment de forma, amb una veu fàcil, potent, extensa (només les notes agudes més extremes revelen una petita tensió), menada amb gust, al servei d’una encarnació molt ben matisada, des de la dolçor de l’enamorada al furor de la dona traïda. 

Una germandat de nefastes conseqüències

Ian Storey va ser un Siegfried madur, més aviat pàl·lid. El tenor britànic no ha acabat de fer el salt que el trampolí del Tristan und Isolde del 2007 a la Scala, amb Barenboim i Chéreau, podia fer pensar. Va ser una interpretació tan correcta com poc carismàtica i, fins i tot amb l’atenuant de la indisposició anunciada abans de l’acte tercer, la veu és mat, avara de colors i de projecció limitada. Storey no té la culpa, tanmateix, de la fila ben poc heroica que li van imposar, amb una grenya risible i un vestuari més adequat per a una festa leather. El seu antagonista, Hagen, tampoc va lluir gaire, amb un Mikhail Petrenko empès prematurament a aquests papers per als quals no té ni la negror instrumental requerida ni la potència vocal necessària (i més amb un Barenboim que no sol perdonar a la batuta). Un fraseig insidiós no va ser prou compensació per a una crida als vassalls que no va fer gens de por.

El cor per fi entra en escena a la Tetralogia

 

El Gunther baladrer de Gerd Grochowski i la Gutrune estrident d’Anna Samuil (també Tercera Norna) van refermar la meva sospita que les escenes dels germans Gibitxungs estan entre els moments menys inspirats de la Tetralogia. Correctes les filles del Rin (Aga Mikolaj, Maria Gortsevskaya i Anna Lapkovskaja), contundent la Primera Norna de Margarita Nekrasova i bon Alberich de Johannes Martin Kränzle (a qui he sentit millor en altres ocasions quan no va vestit de cavernícola).

El dolent mata l'heroi per l'esquena

 

Hi ha propagandes que es giren contra qui les realitza, perquè ja té nassos qualificar la producció de Guy Cassiers d’“un Anell per al segle XXI” (com tampoc ho seria una altra proposta molt mediàtica, la de Robert Lepage al Met). O potser sí que aquest és el missatge, que ens espera un món gris, fosc, depriment i nul dramàticament. Cassiers torna a recórrer a les projeccions en vídeo més o menys abstractes, més o menys suggerents, més difuses que clares, i també reapareix la troupe de ballarins de Sidi Labi Cherkaoui, per sort només a l’acte primer, ja que la seva contribució és del tot prescindible. Ara bé, segons el programa, algú deu haver cobrat per fer de coreògraf del cor (l’haurien de denunciar per incompliment de contracte) i en nòmina també hi ha tres dramaturgs, tres, que deuen haver tingut molta feina barrinant com vendre la moto al personal.

Theorin i Storey mentre encara eren feliços

 

El fiasco es consuma amb entrades i sortides de personatges sense cap lògica i una Immolació resolta de la forma més anticlimàtica possible fins que baixa un gran plafó que reprodueix el relleu Les passions humaines de Jef Lambeaux, ubicat a Brussel·les, i que ha servit de leitmotiv visual per a Cassiers en tot el cicle. Un clau més en el taüt d’aquesta producció que només ha tingut vida des de la veu d’alguns protagonistes i la batuta magistral de Barenboim. 

Fotos: Monika Rittershaus