Esplèndida Susan Graham a l'Òpera de Dallas amb 'The Aspern Papers' de Dominick Argento

Tot i que n’arriben molt poques a Europa (alguns exemples d’Adams, Glass i poca cosa més), als Estats Units en els últims 50 o 60 anys s’han estrenat un bon grapat d’òperes. Un veterà de l’escena lírica a l’altra banda de l’oceà és Dominick Argento (1927), de qui l’Òpera de Dallas presentava una nova producció de The Aspern Papers, un títol que la mateixa companyia va estrenar fa 25 anys. Tenint en compte que la temporada de la ciutat texana només consta de tres obres, programar l’òpera d’Argento és una aposta agosarada corresposta amb una representació de molt bon nivell.

 

Susan Graham crema els papers de la discòrdia

 

Com sona The Aspern Papers? Dins de paràmetres perfectament tonals, la música d’Argento bascula entre la claredat d’un Britten i el romanticisme d’un Barber (amb alguns tocs d’opulència de filiació straussiana). La partitura evidencia un ofici segur, però li falta major volada lírica, melodies més generoses i captivadores. Un llast pot ser el llibret del propi Argento, que adapta el relat homònim de Henry James. La translació està feta amb habilitat, amb canvis que no grinyolen (l’acció passa de Venècia al Llac de Como) i una transformació essencial: l’Aspern del títol ja no és un poeta sinó un compositor, la qual cosa, en una òpera, pot donar més joc.

Joseph Káiser i la seva musa, Alexandra Deshorties

 

Argento amplia el marc de l’acció i entrellaça escenes del present –amb la recerca obsessiva dels papers d’Aspern per part de l’anònim protagonista, que espera trobar una òpera perduda sobre Medea- i el passat –on apareixen personatges nous i una relació amorosa entre el compositor i la seva diva, la Juliana que preservarà fins a la senectut el secret d’Aspern i la seva mort. En un escenari operístic l’ambigüitat que amb elegància empra James és més difícil de dur a terme, per això el text d’Argento és més explícit, la qual cosa deriva en un llibret massa verborreic i profús que no ajuda al desenvolupament melòdic. Tanmateix, és una òpera que se segueix amb interès, sobretot quan està tan ben defensada com a Dallas.

 

Passat i present s'entrellacen a The Aspern Papers

 

El primer atot de la representació va ser la precisa versió del britànic Graeme Jenkins, director musical sortint de la companyia, que va extreure totes les deliqüescències evocadores de la partitura (l’atmosfèric us del cor en off també ajuda a crear el clima apropiat). El muntatge de Tim Albery va ser també de gran eficàcia, amb una acurada definició dels personatges i negociant amb fluïdesa els salts temporals en un decorat únic (una gran sala de sòbria elegància) que es va obrint de mica en mica fins deixar l’horitzó del llac i un piano omnipresent.

La tieta amb un passat, la neboda solterona i el visitant misteriós

 

Després de la tristor de no veure Susan Graham al Met a Les troyens, el retrobament amb la mezzo americana no podia ser més afortunat. En plenitud de forces artístiques i vocals, Graham va donar la densitat ideal al personatge més complex de l’obra, Tina, la neboda de Juliana, una solterona amargada que veu en l’inesperat visitant una oportunitat (fallida) d’alliberament. A ella corresponen els millors moments de l’obra, i la veu rica, àmplia, ben timbrada i el cant perfectament matisat de Graham van arrodonir una interpretació esplèndida. Molt bé també Nathan Gunn com el llogater més interessat en els papers que en Tina, tot i que amb el seu baríton mel·liflu no te l’acabes de creure com a manipulador sense miraments. Alexandra Deshorties, amb un timbre un punt aspre, va estar més convincent com a diva jove que com a anciana amargada, Joseph Kaiser va ser un Aspern d’accents inflamats, mentre que Dean Peterson (l’empresari Barelli) i Sasha Cooke (la cantant Sonia) van donar consistència a les escenes del passat.

 

La representació de Turandot no va estar al mateix nivell

 

El bon gust de boca d’aquesta funció de The Aspern Papers deixava més en evidència la mediocritat de la representació de Turandot de Puccini vista abans (curiós que en dos dies hagi pogut veure dos terços de la temporada de Dallas; la crisi pica for arreu). Un muntatge lletjot de Garnett Bruce, amb una estètica de cromo o de restaurant xinès amb pretensions (Zeffirelli no era lluny) i una direcció musical desmaiada de Marco Zambelli (quina diferència en la prestació de l’orquestra respecta a l’obra d’Argento) no van ajudar gaire un repartiment discret. La millor, la Liù d’Hei-Kyung Hong, desplegant pianíssims de bona llei, i no lluny va estar el Timur sonor de Christian Van Horn (fins i tot Altoum era una veu lluny de la jubilació). La Turandot de Lise Lindstrom va estar afavorida per un agut impecable, tot i que la veu és un punt més líric del desitjable (i de color no gaire agraciat), mentre que el Calaf d’Antonello Palombi combinava un centra vitaminat amb un agut blanquinós. Com a curiositat, la funció va ser transmesa a les pantalles gegants del Cowboys Stadium davant uns 14.000 espectadors. Una bona iniciativa, sens dubte, però sí alguna fortalesa té l’Òpera de Dallas és un teatre esplèndid, un dels millors equipaments recents que conec. Esperem que el puguin aprofitar més.  

 

Fotos: Karen Almond / The Dallas Opera