Nina Stemme i Ben Heppner, parella d'excepció al 'Tristan und Isolde' de la Houston Grand Opera

Algunes propostes artístiques són difícils de resistir, com la que comportava la nova coincidència de dos dels intèrprets més insignes del moment de Tristan und Isolde de Wagner. L’al·licient extra que comporta el bicentenari del compositor alemany fa fins i tot més digerible l’excursió fins a una ciutat inhòspita, on Nina Stemme i Ben Heppner van encarnar per a la Houston Grand Opera els llegendaris amants en una producció que ells mateixos havien estrenat el 2009 al Covent Garden. Les expectatives no van quedar decebudes.

Nina Stemme arriba massa tard per a Ben Heppner

Comencem per Stemme. Un dels luxes de la vocació de cronista ha estat poder contemplar l’evolució de la Isolde de la soprano sueca, des del seu debut al paper el 2003 al Festival de Glyndebourne (que recordo em va agradar, però no entusiasmar). Des de llavors, la veu ha guanyat en volum i en densitat al centre i al greu sense perdre facilitat en l’agut (potser un xic menys dúctil ara) i, sobretot, la interpretació ha madurat i s’ha aprofundit de forma espectacular. D’acord, Stemme no tindrà la intel·ligència verbal de Waltraud Meier (l’altra Isolde de referència de la meva experiència en directe), però la capacitat de donar el relleu just a cadascuna de les facetes del personatge és impactant. El primer i segon actes són un prodigi de facultats vocals i entrega, des de la fúria al despit passant per la ironia sagnant o l’èxtasi transcendent, i si la seva transfiguració (el terme emprat per Wagner i molt més encertat que l’habitual mort d’amor, en especial en aquest muntatge) no va ser del tot transcendent, la culpa va ser menys de Stemme, que va cavalcar sobre les onades orquestrals de forma sobirana, que d’una batuta prosaica.

Ben Heppner i el seu confident Ryan McKinny

 

Conegudes són les crisis vocals que ha patit Ben Heppner, i, de fet, quan vaig veure aquest muntatge al Covent Garden, el tenor canadenc va tenir una vetllada difícil, la qual cosa, per altra banda, donava més gruix a una composició d’una gran densitat emocional, un Tristan més fràgil, abans heroi cansat que amant ardorós. A Houston les coses van començar bé, amb un acte primer on l’agut es va mostrar, si no amb la refulgència d’abans, sí ferm. A l’acte segon, tot i l’ajut que suposava per a les seves forces el tall tradicional al duo, Heppner va passar dos moments perillosos, on la veu es va desestabilitzar (flegmes passatgeres?) i va sonar ronca, moments, tanmateix que el tenor va resoldre amb una professionalitat extrema, arribant al final sense gaire danys i mantenint sempre la noblesa en la línia de cant que és una de les marques de la casa. L’acte tercer va ser una altra cosa: Heppner es va capbussar fins al fons en el deliri de Tristan amb una energia al·lucinant, una entrega sense reserves, una veu penetrant i uns accents esfereïdors. Encara no m’ha marxat la pell de gallina.

Christof Fischesser rumia sobre tot plegat

Houston va reunir un bon equip al voltant d’aquest duo estel·lar que debutava al teatre texà. Claudia Mahnke va ser una Brangäne de timbre més clar que la seva senyora, efectiva en el neguit de l’acte primer i deixant flotar amb dolçor els advertiments del segon. Ryan McKinny va ser un Kurwenal, que en aquesta producció s’embolica amb Brangäne, de rudesa ben controlada, mentre que Christof Fischesser, un Rei Marke més jove que d’habitud (visiblement més que el seu nebot Tristan), va evitar, amb una veu de bon gra i acurada línia, tot risc de sopor en el seu dilatat plany.

Nina Stemma debutava a Houston

 

Lleugera podria ser una forma de definir la lectura de Patrick Summers, director artístic i musical de la Houston Grand Opera: textures clarificades i temps àgils no són incompatibles amb Tristan, però absent va ser qualsevol bri de vertigen metafísic. Una versió de notable eficàcia teatral que es va moure per la superfície del drama, tot al contrari de la producció de Christof Loy (escollida, segons el programa, per la pròpia Stemme). El director alemany crea dos espais diferenciats, un al fons de l'escenari, on se'ns mostra intermitentment un banquet i els seus efectes, i un altre al davant, molt més buit (dues cadires i una taula com a màxim). El món cortesà i decadent, de les convencions socials, del poder masculí (Isolde s'hi mou com engabiada) es contraposa així a l'espai claustrofòbic on els dos amants dirimeixen les seves convulses emocions. La Personenregie és extremadament detallada per als protagonistes d'una història d'amor, en definitiva, ben trista, i que culmina amb una Isolde sola amb el cos de Tristan. Mor realment? Importa, de fet? No sé si propostes d’aquesta mena són gaire habituals a Houston, on a partir de la temporada vinent rebran el muntatge del Ring signat per La Fura dels Baus, però els veïns de davant es queixaven de que no hi havia decorats ni vestits macos per alegrar la vista. Per això van marxar abans de l’acte tercer. Em va quedar un dubte: Loy no va ser escridassat (al Covent Garden ho van ser de valent) perquè el seu muntatge va agradar o perquè al saludar no sabien qui era? Malpensat que és un.  

 

Fotos: Felix Sanchez / Houston Grand Opera