Una reflexió sobre el poder: 'Boris Godunov' a la Bayerische Staatsoper en un muntatge de Calixto Bieito

Vivim temps convulsos per una suma de crisi política, econòmica i moral de dimensions notables que, malgrat tot, més que presagiar un capgirament radical, potser és més símptoma del cansament extrem del món occidental. Sigui com sigui, les grans obres del passat ens continuen parlant alt i clar de nosaltres mateixos. Boris Godunov és un títol encara més oportú avui en dia, no debades la seva reflexió sobre el poder segueix ben vigent. La nova producció que Calixto Bieito ha realitzat a l’Òpera Estatal de Baviera entronca clarament l’obra mestra de Mussorgski amb l’ara i aquí.

Boris guanya i perd el poder

 

És una obra on el poble, la massa o com es vulgui dir (la tria de la paraula no és innocent, per descomptat) juga un paper cabdal, una massa voluble i manipulable, exigent i submisa, perillosa, en definitiva, i per tant sotmesa a un control rígid per qui no vol deixar les regnes del poder. A la primera escena, Bieito ens situa ja en la Rússia actual, on el poble, no dissemblant a les concentracions d’indignats, és reprimit amb força per la policia abans de deixar-se engalipar –esperant un líder carismàtic?- per Xelkàlov (fantàstic Markus Eiche), tot enarborant un munt d’imatges de polítics actuals, de Cameron a Putin, passant per ZP i Rajoy (diplomàtic amb el país que li dóna feina, Bieito evita la foto de Merkel). Quan Boris és presentat com el nou tsar, el cor voleia banderoles amb la seva efígie, però mentre la massa es dispersa un cop acabada la coronació, queda clar que el seu entusiasme era fals. Fill d’un temps i d’un país, Bieito situa entremig del poble dues referències que al públic alemany no diran res: Ester Quintana, qui va perdre un ull sembla que a causa d’una bala de goma disparada pels Mossos; i el Cojo Manteca, aquell cèlebre punk de finals del 80 que destrossava coses a cop de crossa. Aquí esdevé una figura que es riu d’uns i altres, de dominadors i dominats, però la veritat, si aquest és el referent antisistema de Bieito, tenim un problema.

En la funció del cronista, els retrats de polítics no estaven capgirats

El poble sempre està situat fora del principal element del decorat de Rebecca Ringst, una gran estructura metàl·lica mòbil, un veritable búnquer del poder on es refugia Boris. El seu poder és feble des de bon començament, no només pel sentiment de culpa que el tenalla, també per maniobres que el minen. Pimen sembla un funcionari o un espia amb dossiers plens d’informes reveladors que Grigori, el fals Dimitri, convertit en periodista (?), farà servir per grimpar, mentre el sempre maquiavèl·lic Xuiski (un penetrant Gerhard Siegel) es mou entre les ombres, repartint sobres quan convé. Al final, mentre Grigori assassina metòdicament la família de Boris, el tsar cau col·lapsat mentre el poble s’ho mira des de fora, aliè com sempre a les maquinacions d’un poder que només se li adreça quan li convé. Tot per al poble però sense el poble: al menys els dèspotes il·lustrats del segle XVIII llegien Voltaire; ara es deixen guiar per spin doctors, gurús de la comunicació i fills malànimes de grans escoles de negocis.

El tsar es mostra inestable també davant els seus

Per hàbit o per acumulació excessiva, els trucs habituals de Bieito ja no funcionen com abans. Com era d’esperar, hi ha grans dosis de violència i molts més morts dels previstos al llibret: per exemple, l’hostalera apallissa la seva filla abans de matar els policies que persegueixen Grigori; Xuiski dóna una pistola a una noia perquè mati l’Innocent (Kevin Conners) amb esgarrifosa fredor. El que sí és impecable i implacable és l’arquitectura teatral del muntatge de Bieito, una reflexió necessària sobre com es guanya i es perd el poder.

L'Innocent, a punt de caure en mans d'una botxina sorprenent

 

Si la proposta escènica va ser més que bona, la interpretació musical va ser sensacional. En la seva última temporada com a titular de l’Òpera de Munic, Kent Nagano va signar una lectura (versió original de 1868-9 en set escenes) d’una lucidesa, transparència i equilibri subjugadors. La relativa manca de rugositat eslava va estar més que compensada per la contundència en els moments àlgids i una capacitat esmoladíssima per subratllar la modernitat d’una partitura que no s’assembla a cap altre. El bon rendiment de l’orquestra va estar superat pel d’un cor pletòric en totes les seves intervencions.

El búnquer del poder

Alexander Tsymbalyuk va ser un Boris inusual: jove, amb bona planta, de veu ben timbrada i homogènia, i un legato curós. La presència com a Pimen d’un dels grans Boris de les últimes dècades, Anatoli Kotxerga, va evidenciar el que li faltava al protagonista: una major potència vocal, però va ser un bon debut en un dels grans papers del repertori. Kotxerga va ser un Pimen impressionant que va evitar tota monotonia en l’escena del monestir, al costat de l’ardent Grigori de Sergei Skorokhodov, la revelació de la recent Iolanta liceista. Munic no va deixar res a l’atzar i va reunir un repartiment sense cap baula feble que combinava veterans (el Varlaam d’un Vladimir Matorin tonant) amb veus prometedores (Yulia Sokolik en un Feodor convertit per Bieito en una col·legiala). Una (nova) gran nit d’òpera a Munic.

Fotos: Wilfried Hösl