Una dona contra el temps: 'La Traviata' en el famós muntatge de Willy Decker arriba al Palau de les Arts

El Palau de les Arts de València, com altres coliseus operístics de l’entorn, està vivint moments complicats. Els recursos disponibles cada cop són menors, els sacrificis que ha d’assumir la plantilla s’incrementen i la gran nau extraterrestre dissenyada per Santiago Calatrava –és digna de ser analitzada amb deteniment l’ascensió i caiguda d’aquesta figura polèmica, abans cobejada, ara poc menys que un pària (però els doblers ja els ha fet)- segueix un vol molt més ras del que se suposa ha de realitzar un equipament que, recordem-ho, disposa de quatre sales. Tot i les immenses dificultats, el teló segueix pujant, i aquesta temporada ho ha fet amb dos espectacles remarcables que commemoren els dos grans bicentenaris del 2013.

Algun dia se li acabaran els conills que treu del barret de copa, però Helga Schmidt segueix mostrant una notable habilitat (o capacitat de supervivència) per tirar endavant el Palau. El curs va començar amb La Traviata, les funcions de la qual s’enllacen ara amb les de Die Walküre, la qual cosa permet presentar un parell de caps de setmana on s’alternen els dos títols, una fórmula atractiva per als operòmans forans (com els d’Amics del Liceu que han vingut d’excursió) que és difícil d’entendre que el Liceu no apliqui.

Per a l’òpera de Verdi, Schmidt ha llogat un dels muntatges més cèlebres dels últims anys, el de Willy Decker, estrenat el 2005 a Salzburg i que va propulsar la (fugissera) parella artística Anna Netrebko-Rolando Villazón. Curiós, si la memòria no em falla, Netrebko mai més ha cantat Violetta, ni tan sols quan el Met va recuperar per a ella una producció que ara, misteris dels acords entre teatres, apareix assignada a Amsterdam. En aquesta reposició valenciana, a càrrec de Meisje Barbara Hummel, el muntatge pot haver perdut una mica de pistonada, sobretot per la manca d’una protagonista amb autèntica capacitat estel·lar. Sigui com sigui, el semicercle neutre dissenyat per l’escenògraf Wolfgang Gussmann (que provoca curiosos efectes de rebot de les veus) és el marc perfecte de la lluita de Violetta contra el temps i la mort, simbolitzats per un rellotge gegantí i l'ominosa figura que apareix contínuament (en realitat, el Doctor Grenvil del veterà Luigi Roni, present ja a Salzburg). És una lluita condemnada al fracàs per a aquesta dona en vistós vestit vermell en acusat contrast amb un entorn uniforme.

Curiositats del destí, si a Salzburg l’element més fluix va ser la batuta de Carlo Rizzi, a València va ser la de Zubin Mehta. Junt amb Plácido Domingo, que té poc menys de carta blanca per interpretar el que vulgui, el director indi és l’únic puntal estel·lar del Palau de les Arts, a banda de ser el músic que més títols dirigeix aquesta temporada, donada la peculiar situació del titular, Omer Meir Wellber, limitat a fer concerts. Tot i un curiós decalatge a l’escena segona de l’acte segon, orquestra i cor van estar al nivell d’excel·lència habitual. Menys convincent van ser els temps sovint àgils alhora que quadriculats de Mehta, i quan el seu pols es relaxava, queia en la pompositat amanida per puntuals rampells de vulgaritat sonora. Walküre va ser una altra història.

El repartiment ha estat una autèntica muntanya russa, amb canvis fins i tot a mitja estrena. En la funció aquí comentada, Violetta va ser Jessica Nuccio, en una interpretació que va anar de menys a més. Amb un instrument de soprano lírico lleugera prou interessant, a la soprano italiana li va faltar un fraseig més incisiu i un major carisma escènic per ser alguna cosa més que una Traviata correcta. Molt més convincents van ser els Germont, amb un Alfredo de gran refinament, Ismael Jordi, i un Giorgio de veu homogènia i pastosa, Simone Piazzola, un altre cantant sorgit del concurs Operalia creat per Plácido Domingo, certamen que ha esdevingut una de les principals fonts de subministrament de veus del Palau de les Arts. 

Foto: Tato Baeza