Sensacional 'Agrippina' de Händel o com l'òpera torna (per fi) al Gran Teatre del Liceu

Pot l’impacte inicial quedar aigualit per la repetició, sobretot si és una funció entre setmana, amb el cansament acumulat de la jornada laboral? En absolut quan l’espectacle és de gran qualitat, com és el cas de l’Agrippina amb què el Liceu ha obert, ara sí com Déu mana, la temporada. És en ocasions com aquesta quan el cronista pot justificar sense problemes davant dels incrèduls perquè, tot i beneficiar-se de l’entrada de crític per a les estrenes, manté el seu abonament.

Agrippina és la primerenca obra mestra amb què un compositor de 24 anys anomenat Händel es va guanyar el sobrenom de “caro sassone” arran de la seva estrena triomfal a Venècia el 26 de desembre de 1709. Coronació de la tan breu com decisiva estada a Itàlia del músic saxó, l’obra és un compendi fascinant d’elements còmics i dramàtics (el llibret del cardenal Vincenzo Grimani és una joia) que retraten la baixesa moral d’uns personatges capaços de tot per aconseguir els seus fins. Un argument tan propi de l’antiga Roma on se situa la trama (avui la definiríem com una preqüela argumental de la molt anterior L’incoronazione di Poppea de Monteverdi) com de l’actualitat on David McVicar situa el muntatge.

La monumentalitat dels decorats de John Macfarlane (responsable també de l’elegant vestuari), presidits per una llarga escala coronada pel cobejat tron, no és cap obstacle per realitzar àgils canvis d’escena, realçats per la sempre ajustada il·luminació de Paule Constable. Una ambientació sòbria que permet gaudir encara més de la detallista direcció de McVicar -aplaudit ja al Liceu per Manon i Adriana Lecouvreur- on tot, fins al gest de l’últim extra, està pensat amb cura. En la segona visita al muntatge, el pas de platea a segon pis d’aquest espectador miop va fer perdre, com era previsible, part dels minuciosos moviments previstos pel director escocès sense que això afectés per res la validesa i energia del conjunt.

McVicar porta l’humor fins a l’extrem, ja siguin els apunts coreogràfics (que multiplicaria fins al paroxisme en la no menys esplèndida producció de Giulio Cesare in Egitto a Glyndebourne), la desopilant escena del bar que obre la segona part (de nou molt meritori el treball dels extres com el crooner i la seva xicota que es queden amb un pam de nas) o les salvatges ratlles de coca que inhala Nerone. L’humor exacerbat és un recurs que permet a McVicar ridiculitzar encara més els comportaments d’uns poderosos que, amb les seves maquinacions, es dirigeixen de cap a la seva destrucció: la lloba capitolina del teló, que al començament apareix amb la imatge típica, alletant Ròmul i Rem, surt al final degollada mentre els protagonistes s’ajeuen en les seves tombes marmòries. 

El Liceu va aplegar un repartiment de primera línia encapçalat per l’Agrippina sobirana de Sarah Connolly, canviant per un cop l’abillament masculí d’altres papers haendelians que ha interpretat. El fraseig sempre noble de la mezzosoprano britànica va servir tant per mostrar la faceta més hipòcrita i manipuladora de la dona del Cèsar com per permetre una fugaç llambregada als seus turments interiors en la colpidora “Pensieri”. La seva rival Poppea va ser una Danielle de Niese transpirant glamur per tots els porus, amb un inesperat registre slapstick i un cant més seductor quan més controlat. Curiosament, en la segona funció, malgrat l’anunci de que patia una “afecció gripal” (o, com ella mateixa va dir a Twitter, “SICK as a DOG”) va estar més convincent, potser perquè la indisposició va provocar que busqués menys els efectes que a vegades malmetien la línia.  

  

Malena Ernman, Nerone ja en l’estrena del muntatge a La Monnaie de Brussel·les el 2000, va sorprendre per una pertorbadora androgínia i un incansable desplegament físic propi de l’adolescent passat de revolucions imaginat per McVicar, tot plegat culminat amb un “Come nube” a temps infernal. David Daniels va desplegar les essències més entendridores de la seva veu amb un Ottone tot vellut (l’ària que tancava la primera part, “Voi che udite il mio lamento”, va ser un dels moments més encisadors de la funció, d’una emotivitat sublim). Rotund i flexible, Franz-Josef Selig era un Claudio de pomposa fatuïtat, ben lluny dels papers wagnerians amb què més se l’associa, mentre que Henry Waddington i Dominique Visse eren els intrigants Pallante i Narciso (el contratenor francès, també membre del cast original, compensa amb habilitat escènica una veu cada cop més desagradable) i Enric Martínez-Castignani un impecable Lesbo que va treure tot el suc de les seves limitades intervencions.

 

Harry Bicket és un director habituat a impartir criteris barrocs a formacions poc avesades a l’estil, però justament és dirigint aquest repertori (o peces del posterior classicisme com Lucio Silla al curs passat) quan menys convincent es mostra: massa prudent i tou, a les seves versions els costa agafar volada. No va ser el cas d’aquesta Agrippina, on el director britànic va estar més incisiu i enèrgic que en actuacions anteriors. Un altre mèrit de Bicket, extreure de l’orquestra liceista un so de gran netedat i precisió, amb menció especial per als oboès així com per a l’aparició a escena del clavecinista Jory Vinikour. En un moment en què tot és pessimisme al voltant del Liceu (la notícia d’un segon crèdit en un any per poder afrontar pagaments no tranquil·litza pas gaire), necessitàvem una gran nit d’òpera i l’hem tinguda.

(Versió modificada de la crítica publicada al diari ARA el 18 de novembre).

Fotos: Antoni Bofill