Entrades
Una producció d’estètica tradicional no té
perquè ser necessàriament un muntatge sense interès, fins i tot per a algú com
aquest cronista que té certa predilecció per les propostes que l’estimulin i/o
provoquin intel·lectualment. Però tot té un límit i la Rusalka del Met el supera amb escreix; es tracta d’un espectacle
que és difícil de creure i tot que sigui tan antiquat.
És possible que, quan es va estrenar a Nova
York el 1993, la producció d’Otto Schenk tingués una energia teatral del tot
absent ara d’aquesta reposició (assignada a Laurie Feldman) on, més enllà
d’entrades i sortides, els personatges no feien res d’interessant. Els decorats
de Günther Schneider-Siemssen fan la seva patxoca, amb un detallista pictorialisme
tant per al bosc amb estany dels actes extrems, com per al jardí posterior del palau
(degudament aplaudit pel públic a l’aixecar-se el teló) de l’acte segon. La
caracterització sota mínims degenerava en recursos de vergonya aliena (la
desfilada d’animalons, la coreografia), i només l’aparició fantasmagòrica de
Rusalka al final tenia certa gràcia. Entenc que, al Met, propostes com les de
Kusej a Munic o Herheim al Liceu provocarien una allau d’infarts, però la
Disney se’n sortiria millor explicant aquest conte.
La sensació d’assistir a una funció rutinària
de repertori també va ser alimentada per la direcció musical de Paul Nadler. El
músic nord-americà prenia el relleu de Yannick Nézet-Séguin, que va dirigir les
primeres funcions, però tot i reconeixent el seu ofici, la versió va passar
sense pena ni glòria, amb una orquestra amb massa errades i una tensió en el
discurs en general baixa.
Renée Fleming era el principal motiu d’aquesta
reposició, en un dels seus papers fetitxe, que ha deixat gravat en la magnífica
integral Mackerras de l’obra de Dvorák i amb el qual la vaig poder veure fa uns
anys a París en l’espectacular posada en escena psicoanalítica de Robert Carsen.
La soprano nord-americana, a més, viu un moment dolç de popularitat després de
cantar l’himne del seu país en l’última Super Bowl. Ara bé, Fleming és una
cantant que necessita estar ben dirigida, escènicament i musical, per donar el
millor de si mateixa. Si com a actriu es va refugiar en una avorrida placidesa gestual,
com a cantant no va poder compensar amb un fraseig esmolat la usura evident de
la veu. Algunes frases arrossegades eren més pròpies d’un crooner que de
Dvorák, i si bé l’agut manté la brillantor i efectivitat, el centre cada cop és
més buit i la crema vocal marca de la casa està resseca. Malgrat tot, en altres
circumstàncies no dubto que la Rusalka de Fleming seria molt més convincent.
Per a glamur vocal de primera divisió, la
funció comptava amb un Piotr Beczala espectacular. A Salzburg el tenor polonès
ja va evidenciar que el paper del Príncep li escau d’allò més, i, tot i que la
química amb la seva partenaire va ser escassa i que la direcció escènica tampoc
el va ajudar gens, al Met va desplegar un cant apassionat i un timbre solar
doblement benvinguts davant la temperatura glacial de l’exterior. Sobretot, l’escena
de la seva mort va ser esplèndida, amb un fraseig a flor de llavi corprenedor.
Com a Jezibaba, Dolora Zajick s’ho va passar
pipa fent de dolenta passada de voltes, sense que es notés gaire la
indisposició anunciada o, dit d’una altra manera, en aquest estadi de la seva
carrera la veu ha perdut estabilitat però no capacitat de penetració. Vestit
pel seu pitjor enemic, John Relyea va ser un Vodnik més amenaçador que
planyívol i, com a Princesa Estrangera, Emily Magee no va contradir la
impressió mitigada que ja va donar al Liceu i li va faltar mordent vocal. Com a
curiositat, aquest era el debut al Met de la soprano nord-americana.
A l’altra banda del carrer 65, un concert ben
variat va donar no poques alegries. No és pas cap misteri revelar com els
programes amb artistes joves solen guanyar-se la simpatia dels espectadors,
començant per la dels crítics més ferotges. En el cas del programa presentat al
Peter Jay Theater de la Juilliard (quina sala més esplèndida té la prestigiosa
escola), A Concert of Comic Operas,
l’al·licient era veure un veterà sortosament recuperat.
James Levine ha passat un parell d’anys
allunyat dels escenaris com a conseqüència de seriosos problemes de salut.
Aquesta temporada ha tornat a l’activitat, muntat en una cadira de rodes
motoritzada i amb el cos visiblement afeblit. El cap i el cor els té en plena
forma, perquè el director musical del Met va mostrar tot el seu ofici i tremp
teatral en un programa que incloïa l’acte primer de Die Entführung aus dem Serail de Mozart, la raríssima i deliciosa Mavra d’Stravinsky, la primera escena de
Benvenuto Cellini de Berlioz (aquí la
batuta la va prendre el jove Daniel Stewart) i el final de l’acte primer de L’elisir d’amore. Poca broma tot plegat.
El concert era fruit de la col·laboració entre
la Juilliard i el programa de joves artistes del Met. A més de la sòlida
orquestra de l’escola, el programa va mostrar les virtuts d’un bon grapat de
veus prometedores. Posats a destacar noms, els tenors van tenir més
oportunitats, amb aportacions notables d’Andrew Stenson, Benjamin Bliss,
Anthony Kalil i Mario Chang (premiat fa uns anys al Viñas), així com el baix
Ryan Speedo Green i la soprano Ying Fang.
Fotos: Ken Howard / Nan Melville
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Tots els comentaris són benvinguts sempre i quan es facin amb uns mínims d'educació i respecte i no s'amaguin rere l'anonimat o pseudònims més o menys enginyosos.