El temps entre dues funcions de 'La sonnambula': acomiadaments i declaracions del director del Liceu

El pas del temps pot produir efectes impensats. Entre l’estrena de La sonnambula i la segona funció a la qual vaig assistir (que consti en acta, aquest cronista també és abonat) hi va haver canvis significatius a millor. Per desgràcia, durant aquests dies també es va filtrar la notícia dels darrers acomiadaments al Gran Teatre del Liceu, una notícia no del tot sorprenent ateses les paraules del flamant director general durant la presentació del pla estratègic, ja comentades aquí.

La revelació dels acomiadaments va arribar per vies no oficials, amb la qual cosa el teatre va acudir rabent al seu diari de capçalera (curiós com el Teatro Real de Madrid també té el seu) perquè Roger Guasch s’esplaiés a gust. De les seves paraules es pot deduir que farà tot el que calgui (per dolorós que sigui) per redreçar financerament el Liceu, tot i que algunes de les premisses que esmenta no són segures al cent per cent. ¿Són de fiar les administracions (se suposa que Ministeri i Generalitat, sobretot) que ara asseguren un marc estable de finançament futur, quan són les mateixes que van retallar sense miraments les seves aportacions? ¿Aconseguirà el director general convèncer els bancs per reestructurar el deute? Li desitgem sort en tots dos fronts, però que els bancs vulguin fiscalitzar la línia artística posa els pels de punta. 

De fet, les pinzellades que l’entrevista dóna sobre la programació neguitegen molt. ¿No mercantilitzar la cultura és mentalitat del 2005 que s’ha de canviar? ¿El Liceu ha de ser un referent per als visitants com els musicals de Londres? Caram, sempre he cregut que el model havia de ser el Covent Garden, un coliseu que es vantava d’aconseguir com a recursos propis dues lliures esterlines per cada lliura aportada pel govern. Per descomptat que es pot fer molt més per augmentar la presència de públic internacional al Liceu, però no ens enganyem, aquest sol ser una part petita del global d’espectadors a la majoria de teatres del món. Per altra banda, no dubto que algunes de les rutines de funcionament s’han de canviar per adoptar comportaments més racionals i eficients. Però compte que pel camí d’aconseguir un teatre sanejat no ens quedem amb un Liceu sense ànima.

I és que l’òpera no és mai una operació matemàtica on dos més dos sempre són quatre. La sonnambula en va ser una prova fefaent, ara que, a falta de visió artística, el llenguatge comptable sembla ser el que predomina al Liceu. Sobre el paper, tots els ingredients eren els apropiats: una de les partitures més belles de Bellini amb dos protagonistes de primera línia. Però no tot va funcionar el dia de l’estrena i la glacial resposta al primer acte s’emmirallava en el paisatge alpí de l’escenografia; per sort, el segon acte va remuntar prou. Per contra, en la segona funció vista, el mateix primer acte va rutllar molt millor, i el conjunt de la funció va ser més reeixit. 

La caiguda del cartell de Diana Damrau (massa pressió per, si no vaig errat, debutar un paper després de La traviata a La Scala?) no va afectar del tot l’equació, perquè Patrizia Ciofi coneix bé els secrets del belcanto romàntic. Ocasionals sons enrogallats van ser un dels senyals de que la soprano italiana, tot i no anunciar cap indisposició, no estava al cent per cent. L’art dels clarobscurs, del fraseig expressiu, de la capacitat de deixar flotar les elegíaques cantilenes bellinianes va restar, tanmateix, intacte, i en un segon acte amb la veu més assentada, Ciofi va regalar un “Ah! non credea mirarti” de somni. Amb les forces restablertes en la segona funció comentada, la cantant va atacar amb més seguretat les agilitats i els sobreaguts van estar millor resolts sense perdre ni un bri de capacitat poètica. 

Juan Diego Flórez ho va tenir fàcil per ser el principal triomfador de la primera nit, amb un Elvino de línia elegant i agut insolent (però una mica menys que fa uns anys?), com ens té ben avesats el tenor peruà. Però el seu cant podria ser titllat d’egoista, com si Flórez prescindís de tot el que l’envoltava, inclosa una Amina amb la qual la química va ser escassa. Des d’una major distància respecte a l’escenari, en la segona funció va quedar més evident que la veu de Flórez ha guanyat en cos, la qual cosa explicaria el final un xic brusc d’algunes exhibicions pinyolaires. Roméo i Werther són ara en el seu punt de mira, com va explicar al camarada Radigales, o sigui que les floritures aniran quedant enrere. Amb un greu que podria tenir més consistència, Nicola Ulivieri va ser un donjoanesc Comte Rodolfo, atret pels atractius de la Lisa d’Eleonora Buratto, decidida a robar totes les escenes amb la seva veu penetrant i una mica estrident. Gemma Coma-Alabert es confirma, com a Teresa, com una de les millors incorporacions recents a l’equip de secundaris del teatre, mentre que Àlex Sanmartí (Alessio) i Jordi Casanova (Notari) tancaven el repartiment.

Daniel Oren va ser un dels responsables del desencís difús de la vetllada. La seva batuta hiperactiva mai va trobar el pols de la partitura: impulsos sobtats que agafaven descol·locats cor i orquestra (ambdós han tingut dies millors) convivien amb temps apàtics que potser volien aconseguir que el públic s’adormís com la protagonista. El dia de l’estrena, a més, la sensació era de major complaença amb el tenor estrella que amb la soprano. I cal que una cabaletta tingui cinc tempos diferents? 

Tot acceptant les febleses del llibret, el muntatge de Marco Aurelio Marelli és una d’aquelles coproduccions funcionals (aquí entre Viena i Londres) que es passegen per diversos teatres amb repartiments canviants sense demanar grans esforços. El decorat únic, un imponent saló en un hotel balneari, feia encara més improbable el feble conflicte del llibret, i els apunts novadors –Elvino com a compositor obsessionat per la mare morta, Amina transformant-se de cambrera en diva operística- no duien a enlloc interessant. El parèntesi temporal em va permetre llegir l’article de Marelli al programa de mà, en el qual conviuen amb alegria Jung i Marilyn Monroe sense aportar cap argument convincent per validar el seu muntatge, demostrant de pas que per a molts directors el pas de la teoria a la pràctica és tortuós. Però ningú compra entrades de La sonnambula pel director d’escena.

(Parts d’aquest article van aparèixer al diari ARA el 30 de gener de 2014)

Fotos: A. Bofill