Un apassionant 'El príncep Igor' per Dmitri Txerniakov esdevé una de les fites de l'era Peter Gelb al Met

La modernitat que predicava Peter Gelb per al Met com a substitutiu de l’estil conservador (àdhuc, caspós) marca de la casa ha estat sovint més aparent que real. Hi ha hagut encerts (El nas de Xostakóvitx en muntatge de William Kentridge) i llufes multimilionàries (el Ring wagnerià per Robert Lepage), però sembla que el procés s’accelera quan fins i tot el nom de Calixto Bieito apareix com a possibilitat de futur (en una entrevista que vaig fer a Gelb a l’assumir el càrrec, el director català era un referent del que no volia al Met).

La tria de Dmitri Txerniakov era, en aquest marc de posada al dia, una aposta ben agosarada per a un públic avesat a narratives lineals i descriptives i a decorats bonics dignes d’aplaudiment. El director rus tenia al seu favor dur a escena una obra d’aquelles que l’espectador no sent com seves (i, per tant, inviolables), més coneguda de nom que en la pràctica, a excepció d’un fragment recurrent en anuncis de tota mena: El príncep Igor, de Borodin. Tanmateix, la raresa, al menys a Occident, de l’obra no afecta per res a la qualitat sobirana de la producció novaiorquesa.

Com sempre, Txerniakov juga amb el text i la seva literalitat o, dit d’una altra manera, no fa gaire cas de l’argument original. Aquí té una excusa perfecta al tractar-se d’una obra inacabada oferta en una nova edició crítica. Una mica de context previ: Borodin, que era només compositor a temps parcial (la seva professió era la de químic), va estar 18 anys treballant en El príncep Igor sense poder-la enllestir. A la seva mort, Rimski-Korsakov i Glazunov van agafar el material existent, el van endreçar i orquestrar, van afegir passatges de collita pròpia (com l’obertura, que Glazunov explicava havia escrit a partir dels records del que Borodin tocava) i van preparar una edició que ha estat l’habitual des de l’estrena a Sant Petersburg el 1890.

Txerniakov i el director Gianandrea Noseda (tot i que sospito que el primer ha estat més determinant) han rebutjat els afegits sense relació amb el material de Borodin (adéu obertura), han recuperat música d’aquest que Rimski i Glazunov no van emprar (com una segona ària del protagonista) i han afegit algun fragment d’altres obres de Borodin, a més de canviar l’ordre dels actes (el situat al camp polovtsià va ara darrere el pròleg). L’obra manté la seva monumentalitat (quatre hores i quart de representació, amb dos entreactes) i, sobretot, en aquesta disposició és del tot coherent amb la lectura dramàtica de Txerniakov.

La frase inicial projectada sobre el teló – “Desencadenar una guerra és la millor manera d’escapar d’un mateix”- és una premonició nítida del que esdevindrà, una exploració de com l’ambició i la megalomania porten al conflicte sense sentit, i les malvestats, personals i col·lectives, que aquest provoca. En una gran sala d’aspecte casernari, amb un vestuari més propi de la Primera Guerra Mundial, Igor i el seu exèrcit es preparen per marxar al front, acomiadant-se dels seus familiars amb un eclipsi com a mal averany. Així serà: uns vídeos en blanc i negre mostren els rostres dels soldats i el seu general en una campanya que acaba en desastre, derrota i mort.

Ferit, Igor cau en el deliri, en el que seria l’acte polovtsià, convertit en una successió de números musicals sense real lligam dramàtic. Un immens cap de roselles vermelles (Txerniakov és el seu propi i inspirat decorador) és l’escenari de les visions d’Igor d’un món més lliure i sensual, on el seu fill Vladimir (Sergey Semishkur, de timbre clar i agut ferm) s’enamora de la filla de l’enemic, Khontxakovna (una temperamental Anita Rachvelishvili), on és acollit pel seu noble vencedor, el Khan Konchak (un sonor Stefan Kocán) i on es desenvolupen les celebèrrimes Danses polovtsianes, coreografiades amb dinamisme per Itzik Galili, amb el cor situat als pisos laterals de la sala.

A la ciutat d’Igor les coses van maldades a causa del desgovern del cunyat del príncep, Galitsky (un Mikhail Petrenko massa pàl·lid), fins que la guerra hi arriba amb una cruesa poc gràfica a causa d’insuficiències tècniques –l’explosió que tancava l’acte segon era de fireta. És a aquesta ciutat en ruïnes a la que torna, a l’acte tercer, un Igor a la recerca de la seva identitat, encara recordant la decisió de Vladimir de no acompanyar-lo en la fugida. Les peroracions patriòtiques sonen més buides que mai, però al final, sobre una música de gran finor (provinent d’una altra òpera inacabada de Borodin, Mlada), Igor es tira aigua per sobre –no cal comentar el simbolisme- i comença a netejar la runa. De mica en mica, s’afegeix el cor. Una nova vida, una nova oportunitat comença.

Magistral en el marc general, precís en el detall, incisiu, coherent, captivador, inquisitiu, Txerniakov ens va tornar a regalar una potentíssima experiència teatral ben corresposta per la direcció musical de Gianandrea Noseda. El director italià, amb una orquestra i cor a ple rendiment, va eliminar tot rastre d’elements kitsch i sonoritats en technicolor per apostar per un so més arrodonit i matisat (que no menys espectacular), en una versió que no va decaure ni un segon. El cast estava dominat per l’Igor d’Ildar Abdrazakov, vellutat, líric, sense la rotunditat que potser hom espera en aquest tipus de papers, però amb una presència innegable. A més dels cantants ja esmentats (amb Rachvelishvili al capdamunt de les meves preferències), cal esmentar la Yaroslavna d’Oksana Dyka, amb un instrument penetrant però més àcid de quan la vaig escoltar a València. Comptat i debatut, una de les millors nits que recordo al Met.

Fotos: Cory Weaver / Metropolitan Opera