Jonas Kaufmann és un magnífic Werther en la nova producció de l'òpera de Massenet al Met

De caps de cartell autèntics, de cantants amb veritable capacitat estel·lar com perquè un teatre com el Met estreni una nova producció al seu voltant, confiant que el seu reclam serà un bombó per a la taquilla, avui en dia –com en totes les èpoques- n’hi ha ben pocs. I un d’ells és Jonas Kaufmann, per a qui el coliseu de Nova York ha servit en safata de plata un nou Werther.

Kaufmann ho té tot per ser un intèrpret ideal de l’òpera de Massenet: el físic seductor, amb aquests rínxols morens que ja comencen mostrar senyals de grisor; provada capacitat actoral; una veu que manté l’atractiva coloració fosca del centre i un agut brillant. En aquesta funció d’estrena que comentem, Kaufmann va anar de menys a més, seguint, de fet, un camí paral·lel al d’una obra amb dos actes inicials farcits de palla i dos actes finals on el drama es precipita. És veritat que cada cop més aguts són atacats amb perceptibles cops de glotis (tot i que les notes hi són) i que aquí l’engolament va ser per moments més notori. Però el que enamora de Kaufmann no és només la seducció vocal, és sobretot la capacitat d’oferir una gamma inversemblant de matisos, detalls i colors. El seu cant estava al servei d’una composició hipersensible d’un personatge fràgil i insegur, consumit per l’entusiasme amorós. L’acte tercer, amb el celebèrrim “Pourquoi me réveiller”, va ser d’una extrema intensitat poètica, accentuada en una escena de la mort que , amb una bona dosi de pianíssims celestials, posava la pell de gallina. Les raons de l’estrellat de Kaufmann són fonamentades.

La Charlotte inicialment prevista era Elina Garanca, però davant la cancel·lació per part de la mezzosoprano letona dels seus compromisos a causa d’un embaràs, Sophie Koch va pujar a bord. La mezzo francesa ja havia estat la partenaire de Kaufmann en les dues úniques ocasions en què el tenor alemany havia interpretat Werther. La veu de Koch, amb l’adopció de papers wagnerians, és ara més densa, amb la qual cosa la seva encarnació tenia un punt de matrona, però és consistent de dalt a baix i a l’acte tercer també va estar a l’alçada dels requeriments emocionals de Massenet. Això sí, tot i ser l’única francesa del repartiment, la seva dicció no va ser pas la més clara.

Lisette Oropesa va posar la dolçor i la llum necessàries a la seva Sophie, i David Bižić, l’adustesa d’un Albert convertit aquí en militar. A partir d’aquí, el nivell va baixar, amb el Bailli trèmul de Jonathan Summers i els només adequats Johann i Schmidt de Philip Cokorinos i Tony Stevenson. Tampoc és culpa seva que aquests siguin dos dels personatges més prescindibles del repertori. Alain Altinoglu va extreure moltes de les subtileses d’una partitura que el director francès té previst dirigir al Liceu el 2016, atent tant als cantants com a una orquestra en bona forma.

La nova producció de Richard Eyre pot ser qualificada com a tradicional, en el bon sentit del terme. Va ser una proposta de notable eficàcia teatral, amb bona definició de personatges i situacions. El decorat de Rob Howell difuminava la distinció entre interior i exterior, amb un seguit d’arcs que s’anaven inclinant cap al fons de l’escenari (per indicar el desequilibri de Werther? Massa fàcil), mentre que el vestuari del mateix dissenyador ens transportava a l’època de composició de l’òpera. Els vídeos de Wendall K. Harringon, sense ser el súmmum de l’originalitat, ajudaven a situar el pas de les estacions mentre avança la trama, contextualitzant els afegits d’Eyre.

Durant el preludi de l’acte primer veiem la mort de la mare de Charlotte, enterrament inclòs, mentre que som testimoni directe del suïcidi de Werther. Al final, la claustrofòbica cambra despullada del poeta avança des del fons del decorat (un efecte ben vistós) mentre veiem Werther dubtant de si prem el gallet, per finalment disparar-se al pit, amb una esquitxada vistosa de sang a la paret que no hauria desagradat Tarantino. Tampoc calia ser tan explícit. Eyre també ens deixa un interrogant final, amb Charlotte agafant la pistola. S’haurà instal·lat aquest muntatge d’aquí 20 anys, si hi arriba, en la rutina de les reposicions, com la Rusalka ja comentada? Potser sí. Ara per ara, sense revolucionar res ni frapar com El príncep Igor versió Txerniakov, aquest Werther explica bé la història. I això també és un valor.

Fotos: Ken Howard / Metropolitan Opera