Principi i final de 'Tosca' al Liceu: dos repartiments desiguals per al nou muntatge de Paco Azorín

La casualitat, ja que no el destí, va fer que la notícia de la mort de Gerard Mortier arribés el dia després de l’estrena de la nova producció de Tosca al Liceu. Puccini representava l’antítesi de les idees del gestor belga i tot fa sospitar que aquest títol no l’interessava gens ni mica. Certament, Tosca és un melodrama desaforat, però servit amb una habilitat teatral i un geni musical que deixen clavat a la cadira. Vistes la primera i l’última funció amb dos repartiments diferents, el Liceu va tenir sort diversa.  

 

Primer requisit per triomfar amb aquest títol: una Tosca que salti bé, i Sondra Radvanovsky així ho va fer, i de cara al públic, que encara impacta més. En canvi, el salt de Martina Serafin va ser més discret, com corresponia a una interpretació radicalment diferent. La soprano nord-americana va ser una Tosca apassionada, només dues passes enrere de l’histrionisme, amb una veu penetrant que surava sense problemes sobre els més estrepitosos envits orquestrals. La coloració metàl·lica i un vibrato que molestarà o no segons el grau de tolerància la fan menys convincent en els passatges lírics (un “Vissi d’arte” més abrusador que imprecant) que en els dramàtics, d’aquí que la seva confrontació amb Scarpia va ser, com corresponia, l’epicentre de la funció. Per contra, Serafin va ser una Tosca més matisada, més fluida en els passatges conversacionals, més senyorívola en el seu capteniment escènic, i si bé l’artilleria vocal és menys impactant que la de Radvanovsky, les notes hi eren, amb certa acidesa en l’agut, i el personatge, també.

Sense la foscor tímbrica que glaça l’espinada només obrir la boca, Ambrogio Maestri es va imposar en el primer cast per una caracterització insinuant i llefiscosa d’Scarpia que creava més amenaça que si el baríton italià s’hagués dedicat a baladrejar. El baró d’Scottt Hendricks va ser del tot decebedor, amb una veu de presència insuficient (l’entrada ja el va posar en problemes), un fraseig rom i un vessant escènic discret que, unit a la flegma de Serafin, va restar bona part de la tensió a la gran confrontació entre el cap de policia i la cantant.  

Els recursos vocals espectaculars de Jorge de León, amb un terç superior que retruny com un canó, fan que aparquem els retrets a una línia de cant que, sense ser barroera, podria mostrar una major cura amb les gradacions dinàmiques. En tot cas, aquest Cavaradossi va aguantar el tipus sense problemes davant una Tosca també de vocalitat cabalosa com Radvanovsky. Alfred Kim tampoc va tenir cap problema, fins i tot en algun moment tapava la seva Tosca, però si l’estil no és gaire més elegant que el del tenor canari, el timbre és sec i poc seductor. Resumint, com a mínim en termes de visceralitat vocal, el trio Radvanovsky-De León-Maestri va ser preferible a Serafin-Kim-Hendricks. El desnivell entre repartiments també es va notar en els papers secundaris. Vladimir Baykov va ser un Angelotti rotund davant un Alessandro Guerzoni inestable, Valeriano Lanchas va ser per dos cops un Sagristà més truculent que d’habitud i Francisco Vas un malèvol Spoletta que eclipsava José Manuel Zapata. Feia anys que no escoltava el tenor andalús i la impressió va ser tristoia: veu gastada i escassa presència escènica, un problema si, a banda dels espectacles variats que realitza, vol reconvertir-se en tenor de caràcter. 

L’orquestració de Puccini és una mina d’or, plena de combinacions tímbriques fascinants i amb un magistral treball harmònic que la batuta de Paolo Carignani va traduir la primera nit amb un bon sentit del drama, tot i que la Simfònica liceista va anar a menys en el seu rendiment. Van passar factura les 13 funcions que hi va haver entremig de la primera i l’última? Sempre he pensat que aquestes tirallongues enormes de representacions no tenen cap mena de sentit artístic, i en la funció final els temps de Carignani van ser més morosos i desmanegats, com si s’hagués emborratxat amb la partitura, però sense extreure de l’orquestra més que un so gris. Un cor just d’efectius es va fer notar en el Te Deum, ben complementat pels nens dels Amics de La Unió de Granollers.

Exercitem la memòria. El Palau de les Arts de València havia d’estrenar el 2011 una Tosca coproduïda amb el Liceu i dirigida per Lluís Pasqual. El Liceu i Pasqual van caure del projecte, València va estrenar un muntatge funcional de Jean-Louis Grinda amb Zubin Mehta, Oksana Dyka, Marcelo Álvarez i Bryn Terfel, i ara el Liceu presenta el seu de la mà d’un col·laborador habitual de Pasqual. La producció de Paco Azorín donava sense parar una de freda i una de calenta, bones idees contrarestades per afegits de collita pròpia (les escenes d’enllaç entre actes), sobrers en una trama tan compacta. I és que el muntatge evidenciava un gust quasi malaltís per petits detalls que massa sovint no duien enlloc: no era complicar-se massa la vida amagar Angelotti rere el quadre? A més, el teòric viatge en el temps al llarg dels tres actes va ser ben irrellevant, però cal admetre que el marc general tenebrós realçava més els efectes de contrallum de Pascal Mérat. 

L’acte primer va ser ben convencional fins que les santes i verges dels quadres van quedar despullades, sumant una nova profanació a l’expressada per Scarpia. Amb Radvanovsky i Maestri anant a totes, Azorín la va encertar de ple en el disseny del mortal joc del gat i la rata entre Tosca i el baró (amb una fixació quasi fetitxista pel vestit d’ella), però està clar que, com comentava abans, amb Serafin i Hendricks no va voler o saber extreure el mateix nivell d’electricitat. I ensenyar la gàbia dels presoners, a banda d’una compartible voluntat de denúncia dels abusos del poder, trenca del tot la claustrofòbia de l’escena. L’acte més fluix va ser el tercer, amb una lletja estructura metàl·lica que forçava un angle improbable a l’escamot d’afusellament. Gràcies a estar assegut al tercer pis, l’últim dia em vaig adonar del que no havia vist a l’estrena des de platea: aquesta estructura era la mateixa, però tombada, dels actes anteriors. Una nova declinació del vell concepte del decorat únic que de ben segur entusiasmarà a les onades de turistes que, ja que han de salvar l’economia del país, també salvaran el Liceu. Perquè, atesos els vents que bufen al teatre, on cada cop costa més que els responsables parlin, ja no de cultura, sinó d’òpera, veurem sovint aquesta Tosca.

(Parts d’aquest article van aparèixer al diari ARA el 10 de març de 2014)

Fotos: A. Bofill