Entrades
La sensació, a mesura que hom s’apropa al
Palau de les Arts, no és tant de sorpresa –una mica n’hi ha, encara que les
notícies n’hagin anat plenes- com de tristor al veure la gran coberta de l’edifici
tota despullada i amb cicatrius, arran de la retirada del trencadís que la
recobria per evitar que seguís desprenent-se, amb el consegüent risc per a la
seguretat. Aquest nou daltabaix en un teatre de curta història plena d’ensurts
va provocar la cancel·lació de Manon
Lescaut, i ha estat amb L’italiana in
Algeri com l’òpera ha tornat al
coliseu valencià.
Les adversitats de tot tipus, com les
econòmiques que ara també el tenallen, no han impedit que el Palau de les Arts
seguís oferint representacions més que notables. En el cas de l’òpera de
Rossini, el nivell mig va ser d’una extrema correcció, una vetllada distreta,
ja que no memorable. Al fossat, Ottavio Dantone va palesar que no només és un
especialista en el repertori barroc, tot i que, si a la seva versió no li va
faltar el toc espurnejant que demana el Rossini buffo, la conjunció d’orquestra i escena va ser millorable.
El repartiment va estar dominat per la
Isabella de Sílvia Tro Santafé. El cant d’agilitat no té misteris per a ella, i
el fraseig sempre és acurat, però a aquesta italiana en terres mahometanes li
va faltar un bri de personalitat assertiva, de capacitat per esdevenir el centre
indiscutible d’atenció. Sigui com sigui, la seva interpretació va anar a més al
llarg de la funció, fins a un magnífic “Pensa
alla patria”. La resta del repartiment es va moure en un nivell inferior.
Burak Bilgili va ser un Mustafà tosc i poc flexible, Giulio Mastrototaro un ben
discret Taddeo i Antonino Siragusa, malgrat tenir les notes i les coloratures,
va ser un Lindoro de timbre poc grat i línia no exempta de vulgaritats.
Haig d’admetre que no solc combregar gaire amb
l’estètica de Comediants. Incompatibilitat genètica, segurament. Per a aquest dramma giocoso que és un artefacte còmic
de primer ordre sense excessives ganes de buscar segons o tercers nivells de
lectura, Joan Font i el seu equip han mantingut la
lluminositat mediterrània de l’obra tot subratllant els seus elements més grotescos. Així, en aquesta coproducció entre Florència, Houston, Bordeus i Madrid veiem una
successió força animada de gags visuals i gestuals, basats molts en els
coloristes dissenys (vestuari i escenografia) de Joan Guillén. Turbants
hipertrofiats, eunucs ultraamanerats, guàrdies acrobàtics, un Mustafà gegant
fent de Kaimakan, fins i tot un ballarí com a tigre: no va faltar de res en
aquest orient de pacotilla, sense que tampoc res quedés gravat en la memòria. La bona notícia va ser que el Palau de les Arts va
poder tornar a obrir.
Fotos: Palau de les Arts
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Tots els comentaris són benvinguts sempre i quan es facin amb uns mínims d'educació i respecte i no s'amaguin rere l'anonimat o pseudònims més o menys enginyosos.