En temps de tribulació, el gran repertori posseeix,
en teoria, uns poders taumatúrgics que haurien de facilitar el retorn del
públic al teatre. Aquesta sembla ser la lògica de la programació enguany del
Liceu, la qual pot ser titllada, sense gaire esforç, de prudent. Però justament
la multiplicitat de referents i la familiaritat amb aquestes peces que formen
la columna vertebral del gènere fan que les expectatives, i l’exigència, siguin
superiors. El fenomen ha estat evident amb la inauguració (no oficial) de la
temporada amb Il barbiere di Siviglia,
una funció amena sense, tanmateix, aquella vitalitat espurnejant que demana una
de les millors comèdies de Rossini, compositor injustament semioblidat per
l’antic règim.
Dos sòlids repartiments es van aplegar al
teatre de les Rambles amb, pel que fa al primer cast, un llast seriós de nom Mario
Cassi: timbre pla, emissió desigual, cant ofegat, escassa assertivitat escènica,
el seu Figaro va ser tot menys el factòtum de la ciutat. Lionel Lhote tampoc va
fer cap creació memorable, però al menys la veu era més sana i estava millor
conduïda. Per sort, la Rosina d’Annalisa Stroppa (mezzo de veritat, de timbre fosc, i no soprano curta) va donar més
alegries amb el seu cant àgil i carregat d’intenció, mentre que Ketevan Kemoklidze
no es va quedar gaire enrere, tot i que un vibrato més acusat fa que sigui lícit
preguntar-se si el seu horitzó està ja en un altre tipus de personatges.
Entre els dos Almaviva, em quedo amb el
primer, Juan Francisco Gatell, refinat i amb el virtuosisme necessari per
abordar amb garanties l’elaborada “Cessa
di più resistere” que, segons informa Jaume Tribó en el redissenyat
programa de mà, mai s’havia interpretat abans al Liceu. La veu blanquinosa de
Bogdan Mihai fa joc amb la seva figura esprimatxada, i les agilitats són
fulgurants (l’agut, menys), però un instrument de més cos no hagués estat pas
sobrer. Sort que davant no tenia el formidable Bartolo de Carlos Chausson, en
una nova lliçó de cant buf per part del baix-baríton aragonès. Lliçons, poques,
les de José Fardilha, Bartolo discret amb excessiva tendència a trepitjar les
frases dels seus companys. John Relyea va aportar apropiada truculència al seu
Basilio, amb un adequat paral·lel en Dmitry Ulyanov; Manel Esteve va estar
impecable com a Fiorello i oficial, i Marisa Martins va fer una millor creació
escènica que vocal de Berta. Al fossat, Giuseppe Finzi va fer prevaler
l’elegància del fraseig al tremp còmic, amb un discurs plàcid que s’animava amb
intermitència. Cal dir que els desajustos de l’orquestra van ser superiors en
la representació amb el segon repartiment.
La producció de Comediants, compartida per
quatre teatres, va ser estrenada el 2011 a Houston, amb una escenografia d’una
neutralitat multiusos compensada per l’extravagant colorisme del vestuari, tot
plegat amb dissenys de Joan Guillén. Joan Font semblava decidit a que sempre
passés alguna cosa a escena, amb la qual cosa les anades i vingudes de
figurants van ser constants i excessives. L’humor amable marca de la casa va
aportar algun bon gag, com les erres impossibles de Don Alonso, el fals
deixeble de Basilio (Gatell hi va estar brillant, Mihai no va seguir el joc), el
clavecí convertit en barca de la lliçó de música, o els papers de diari que,
després de protegir el terra fregat, permetien que tots es distraguessin mentre
el comte cantava la seva llarga ària final. Però a aquest barber li faltava un
esmolador que deixés les eines més a punt. Com a punt deu estar la caixa
registradora del Liceu.
Un dels poders taumatúrgics del gran repertori
seria capacitat per fer pagar el que sigui a l’aficionat delerós per veure els
títols més populars. D’aquí que els preus més cars de la temporada (222€ la
zona 1, 155€ la 2) siguin per a Il
barbiere di Siviglia i la imminent La
traviata, molt per sota, tanmateix, de Norma,
que s’enfila fins als 268€ i 187€, respectivament. Compte no prendre mal,
perquè, com dèiem abans, per les expectatives i exigències que desperten, aquestes
obres s’han de fer molt i molt bé per no provocar decepcions. Ras i curt,
justificava aquest Barbiere el top price? Em temo que no.
[Parts d’aquest text van ser publicades al
diari ARA el 16 de setembre]
Fotos: A. Bofill
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Tots els comentaris són benvinguts sempre i quan es facin amb uns mínims d'educació i respecte i no s'amaguin rere l'anonimat o pseudònims més o menys enginyosos.