Història de dos Figaros en dues ciutats (I): 'Il barbiere di Siviglia' de Rossini obre la temporada del Liceu

En temps de tribulació, el gran repertori posseeix, en teoria, uns poders taumatúrgics que haurien de facilitar el retorn del públic al teatre. Aquesta sembla ser la lògica de la programació enguany del Liceu, la qual pot ser titllada, sense gaire esforç, de prudent. Però justament la multiplicitat de referents i la familiaritat amb aquestes peces que formen la columna vertebral del gènere fan que les expectatives, i l’exigència, siguin superiors. El fenomen ha estat evident amb la inauguració (no oficial) de la temporada amb Il barbiere di Siviglia, una funció amena sense, tanmateix, aquella vitalitat espurnejant que demana una de les millors comèdies de Rossini, compositor injustament semioblidat per l’antic règim.

Dos sòlids repartiments es van aplegar al teatre de les Rambles amb, pel que fa al primer cast, un llast seriós de nom Mario Cassi: timbre pla, emissió desigual, cant ofegat, escassa assertivitat escènica, el seu Figaro va ser tot menys el factòtum de la ciutat. Lionel Lhote tampoc va fer cap creació memorable, però al menys la veu era més sana i estava millor conduïda. Per sort, la Rosina d’Annalisa Stroppa (mezzo de veritat, de timbre fosc, i no soprano curta) va donar més alegries amb el seu cant àgil i carregat d’intenció, mentre que Ketevan Kemoklidze no es va quedar gaire enrere, tot i que un vibrato més acusat fa que sigui lícit preguntar-se si el seu horitzó està ja en un altre tipus de personatges. 

Entre els dos Almaviva, em quedo amb el primer, Juan Francisco Gatell, refinat i amb el virtuosisme necessari per abordar amb garanties l’elaborada “Cessa di più resistere” que, segons informa Jaume Tribó en el redissenyat programa de mà, mai s’havia interpretat abans al Liceu. La veu blanquinosa de Bogdan Mihai fa joc amb la seva figura esprimatxada, i les agilitats són fulgurants (l’agut, menys), però un instrument de més cos no hagués estat pas sobrer. Sort que davant no tenia el formidable Bartolo de Carlos Chausson, en una nova lliçó de cant buf per part del baix-baríton aragonès. Lliçons, poques, les de José Fardilha, Bartolo discret amb excessiva tendència a trepitjar les frases dels seus companys. John Relyea va aportar apropiada truculència al seu Basilio, amb un adequat paral·lel en Dmitry Ulyanov; Manel Esteve va estar impecable com a Fiorello i oficial, i Marisa Martins va fer una millor creació escènica que vocal de Berta. Al fossat, Giuseppe Finzi va fer prevaler l’elegància del fraseig al tremp còmic, amb un discurs plàcid que s’animava amb intermitència. Cal dir que els desajustos de l’orquestra van ser superiors en la representació amb el segon repartiment.

La producció de Comediants, compartida per quatre teatres, va ser estrenada el 2011 a Houston, amb una escenografia d’una neutralitat multiusos compensada per l’extravagant colorisme del vestuari, tot plegat amb dissenys de Joan Guillén. Joan Font semblava decidit a que sempre passés alguna cosa a escena, amb la qual cosa les anades i vingudes de figurants van ser constants i excessives. L’humor amable marca de la casa va aportar algun bon gag, com les erres impossibles de Don Alonso, el fals deixeble de Basilio (Gatell hi va estar brillant, Mihai no va seguir el joc), el clavecí convertit en barca de la lliçó de música, o els papers de diari que, després de protegir el terra fregat, permetien que tots es distraguessin mentre el comte cantava la seva llarga ària final. Però a aquest barber li faltava un esmolador que deixés les eines més a punt. Com a punt deu estar la caixa registradora del Liceu. 

Un dels poders taumatúrgics del gran repertori seria capacitat per fer pagar el que sigui a l’aficionat delerós per veure els títols més populars. D’aquí que els preus més cars de la temporada (222€ la zona 1, 155€ la 2) siguin per a Il barbiere di Siviglia i la imminent La traviata, molt per sota, tanmateix, de Norma, que s’enfila fins als 268€ i 187€, respectivament. Compte no prendre mal, perquè, com dèiem abans, per les expectatives i exigències que desperten, aquestes obres s’han de fer molt i molt bé per no provocar decepcions. Ras i curt, justificava aquest Barbiere el top price? Em temo que no.

[Parts d’aquest text van ser publicades al diari ARA el 16 de setembre]

Fotos: A. Bofill