Ildebrando D'Arcangelo encarna el seu primer 'Attila' en la inauguració de la temporada de l'ABAO

L’ABAO ha patit aquests últims anys una clatellada important en les aportacions ministerials, en termes percentuals molt superior a la rebuda pel Liceu o el Real, la qual cosa ha forçat a l’associació bilbaïna a reduir la temporada 2014-15 a només cinc produccions. Per sort, la qualitat segueix sent notable, com evidenciava l’Attila que ha obert el nou curs.

Buscar en el passat les claus del futur és del tot comprensible, i en el cas d’una carrera tan dilatada com la de Verdi, pot ser ben entretingut intentar trobar en les òperes primerenques elements, indicis, intuïcions que anunciïn les fites posteriors. Seria, tanmateix, un error, llegir aquestes obres només des de la perspectiva de les seves successores, reduir l’interès d’aquests títols a un simple assaig, el pas necessari, encara que imperfecte, per arribar a la grandesa. Cert és que la qualitat oscil·la notablement en moltes d’elles, però la majoria tenen una entitat suficient com per ser programades amb certa regularitat i, per què no, ser admirades pels seus propis mèrits. En aquest marc, Attila no estaria pas entre les millors (reconec que tinc una debilitat especial per Ernani), però tampoc entre les pitjors. El problema més destacat d’aquest títol estrenat a Venècia el 1846 és que, després d’un pròleg i acte primer de gran força, va decaient de mica en mica en una inversemblança dramàtica que la música de Verdi no pot compensar, fins a un final que voreja l’absurd: per molt rei dels huns que sigui, a qui se li acut entrar sol en un bosc on es trobarà tres romans?

La producció llogada per l’ABAO, provinent de l’Òpera Reial de Valònia i  l’Òpera de Montecarlo, tampoc resolia les febleses teatrals, al contrari, a vegades les subratllava –que Odabella mati Attila per l’esquena és lleig. El seu avantatge era que, visualment, era un espectacle ben lluent. El director era Ruggero Raimondi, a qui no cal presentar com a cantant, i que aquí va fer una feina correcta com a agent de tràfic de l’acció. Més mèrit tenia el decorat de Daniel Bianco, centrat en quatre columnes mòbils sobre grans relleus que creaven una gran varietat d’ambients gràcies també a la variada il·luminació d’Albert Faura, i reforçat pel vestuari de Laura Losurdo, un pèl massa opulent per a una colla de bàrbars. En tot cas, ja que no vam tenir grans estímuls dramàtics, al menys la vista va quedar sempre ben afalagada.

Aquestes obres primerenques de Verdi no es poden quedar en mitges tintes: o te les creus i vas a totes, o millor deixar-ho estar. Francesco Ivan Ciampa, nom per a mi desconegut fins ara, va ser la sorpresa més agradable de la vetllada, amb una direcció d’un tremp irresistible, sense caure mai en vulgaritats ni rudeses. Energia al màxim, sempre sota control, Ciampa va comptar amb una bona prestació de l’Orquestra Simfònica d’Euskadi i del Cor d’Òpera de Bilbao, amb millor nota per a la secció masculina, molt sol·licitada pel compositor italià.

Ildebrando D’Arcangelo està anant més enllà dels rols mozartians i belcantistes que han fonamentat la seva carrera, i el seu primer Attila és un pas important en aquesta direcció. La veu és atractiva, del format baix-baríton adequat per al paper, el magnetisme físic hi és (no va ser cap sorpresa que ensenyés el tors nu) i els antecedents en Mozart afavoreixen una línia de cant acurada, la qual cosa no es contradiu amb la sensació que D’Arcangelo ha volgut mastegar més del que, per ara, pot. Dit d’una altra manera, Attila li cau una mica gran, com es va notar en la seva gran ària i cabaletta de l’acte primer, sense la substància vocal òptima. En termes de mer volum sonor, a més, el cantant italià es va veure superat pel seu antagonista, Ezio, un Àngel Òdena de gran autoritat en la seva escena de l’acte segon, tot i un vibrato que al començament feia patir una mica.

Odabella és cosina germana, per les extremes demandes vocals en tota la tessitura, d’Abigaille. Anna Smirnova, mezzo que està assumint cada cop més rols de soprano, s’hi va enfrontar amb tot el coratge i més, amb agilitats correctes, aguts poderosos, centre ben consolidat i greus sòlids. Això sí, el vessant guerrer va estar més ben cuidat que l’amorós, aquest adreçat al Foresto de cant aplicat d’un Roberto Aronica quasi irreconeixible (més calb i més prim). El vellut vocal d’Eduardo Ituarte com a Uldino va contrastar amb l’escàs sentit de l’afinació del Leone de David Aguayo: llàstima, perquè una de les escenes clau de l’òpera, la confrontació entre Attila i el papa, va perdre força. Tot i això, la temporada bilbaïna ha arrencat amb bon peu.  

Una observació final: ara que el Liceu vol recuperar el glamur (sic) de les inauguracions (cal, en un teatre públic?), potser que enviïn algun espia a l’inici de temporada de l’ABAO. Això sí que és elegància amb tots els ets i uts.