Una òpera acompanyada de polèmica: 'The Death of Klinghoffer' de John Adams, al Met de Nova York

L’operòman no està gaire avesat a trobar-se, a l’arribar al seu teatre habitual, amb una manifestació en contra l’obra que és a punt de representar-s’hi. Això és el que va passar a l’estrena al Met de Nova York de The Death of Klinghoffer, de John Adams, un títol titllat pels incitadors de la protesta d’antisemita i proterrorista. Durant l’última representació de l’obra, la calma semblava regnar arreu, tot i que hi va haver una absència notable: la de les càmeres que havien de transmetre la funció als cinemes de tot el món.

Peter Gelb, director general del teatre, va fer bé en no retirar del cartell l’obra d’Adams, però a l’intentar fer un gest cap als contraris a la peça, es va equivocar cancel·lant la transmissió per por que incités l’antisemitisme, en especial (com el propi Gelb va remarcar) a Europa. Voler acontentar tothom (i potser que hi pensem a casa nostra, on la paraula consens està sacralitzada) normalment no serveix de gaire: si l’obra promou l’antisemitisme, per què es programa de bon començament? I si no ho fa, per què no es pot veure als cinemes? A més, com sempre en aquests casos, plana el dubte de si els més furibunds prohibicionistes han vist o escoltat mai The Death of Klinghoffer.

La segona òpera de John Adams, estrenada a Brussel·les el 1991, per força havia de generar coïssor al tractar un conflicte que no té cap intenció d’acabar-se a curt o mitjà termini, tot i que ens acompanya des de fa dècades: el que enfronta Israel amb Palestina. A més a més, el compositor nord-americà i la seva llibretista, Alice Goodman, autora també del text de l’anterior Nixon in China (Peter Sellars tanca el trio creador), es van fixar en un fet luctuós ben recent: el segrest, el 1985, del creuer italià Achille Lauro per part de quatre terroristes palestins, durant el qual van assassinar un passatger nord-americà, jueu i paralític, Leon Klinghoffer. 

L’òpera, diguem-ho ja, és esplèndida, i no només si s’accepta la seva natura més reflexiva que dramàtica, en especial un acte primer més morós. Això no vol dir que no hi hagi moments d’alta tensió, com el doble crescendo que condueix a l’assassinat de Klinghoffer –l’obra es mou amunt i avall en el temps, i també mostra el mateix moment des de dues perspectives diferents, peculiaritat que el muntatge del Met resol amb claredat. La referència a les passions de Bach que sovint acompanya a The Death of Klinghoffer no és sobrera. No un, sinó dos grans cors fan de pòrtic al drama, el cor dels palestins exiliats per l’ocupació israeliana, evolucionant de l’elegia a la violència (“[...] Our faith / Will take the stones he broke  / And break his teeth”), i el cor dels exiliats israelians després de l’Holocaust, més uniformement líric. Altres cors van puntuant el transcurs de l’obra al costat de desenvolupades àries expositives, a vegades, com en Bach, amb la veu en diàleg amb un instrument solista (com l’oboè en la primera intervenció del Capità). Sumem-hi el refinat llenguatge harmònic i la motricitat rítmica i tindrem una partitura amb moltes belleses musicals.

El gran atreviment d’Adams i companyia va ser donar veu als dos bàndols, inclosos els terroristes. Per tant, els botxins també tenen les seves àries, però mostrar les seves atrocitats no implica en absolut justificar-les. Les filles dels Klinghoffer tenen tot el dret a mostrar-se en desacord amb l’òpera i el Met va fer bé en incloure un text seu en el programa de mà. Però la seva afirmació que el terrorisme no pot ser racionalitzat ni entès és massa simplificadora. És molt temptador reduir els actes malvats a l’acció de monstres o bojos fora de control, però poc podrem solucionar de veritat els conflictes si no anem a la seva arrel profunda.

La millor prova que The Death of Klinghoffer no avala de cap forma el terrorisme es troba en un acte segon on dominen les veus de les dues víctimes. Leon Klinghoffer, amb la seva ferma refutació de les raons que al·leguen els membres del comando, abans de l’extàtica, preciosa ària que canta ja mort, mentre el seu cos s’enfonsa en el mar. La primera ària de Marilyn Klinghoffer es produeix mentre, sense ella saber-ho, assassinen el seu marit, mentre que la segona, ja assabentada del fet, transita per un ampli ventall d’emocions, la incredulitat, el dolor, la ràbia i la consciència amarga que “If a hundred / People were murdered / And their blood / Flowed in the wake / Of this ship like / Oil, only then / Would the world intervene”. Llavors, la música, literalment, s’atura, no acaba. 

El muntatge, estrenat a l’English National Opera fa dos anys, ve signat pel britànic Tom Morris, director aclamat a Broadway i Londres per War Horse, el qual opta per un realisme estilitzat. El sol, la nit, el mar són tan presents com els mínims elements que ens ubiquen en un vaixell. Textos projectats abans, durant i després de la representació situen la història i expliquen detalls de la trama que poden passar desapercebuts en el text de Goodman, d’alta càrrega poètica però no sempre clar. Una actitud didàctica, si es vol, no pas sobrera i que ve acompanyada d’una bona direcció d’actors reforçada per una ajustada coreografia (esplèndid en aquest sentit un dels terroristes, Omar, el ballarí Jesse Kovarsky).

El Met va reunir un cast òptim, encara que esperava més fermesa vocal de Paulo Szot com a Capità (exercint les funcions de narrador). Esplèndid d’autoritat i dignitat el Leon Klinghoffer d’Alan Opie, ben ajustat el grup de terroristes (amb un Sean Panikkar, Molqi, de refulgents recursos tenorils), divertida Kate Miller-Heidke en el saltironejant intermedi lleuger de la passatgera britànica i, sobretot, profunda, intensa, colpidora Michaela Martens com a Marilyn Klinghoffer. No menys sensacional va ser la direcció musical de David Robertson, un nom que va estar molt present al Liceu als anys posteriors a l’incendi però que no ha tornat més. Llàstima, perquè és un músic magnífic i aquí va estar ben atent a totes les facetes de la partitura, amb l’avantatge de comptar amb un cor i orquestra en plena forma. Passa menys sovint del compte que plaer estètic i reflexió intel·lectual siguin tan estimulants alhora.

Fotos: Ken Howard / Metropolitan Opera 

[Parts d'aquesta crònica van ser publicades el dia 18 de novembre al diari ARA]