L’operòman no està gaire avesat a trobar-se, a
l’arribar al seu teatre habitual, amb una manifestació en contra l’obra que és
a punt de representar-s’hi. Això és el que va passar a l’estrena al Met de Nova
York de The Death of Klinghoffer, de
John Adams, un títol titllat pels incitadors de la protesta d’antisemita i
proterrorista. Durant l’última representació de l’obra, la calma semblava
regnar arreu, tot i que hi va haver una absència notable: la de les càmeres que
havien de transmetre la funció als cinemes de tot el món.
Peter Gelb, director general del teatre, va
fer bé en no retirar del cartell l’obra d’Adams, però a l’intentar fer un gest
cap als contraris a la peça, es va equivocar cancel·lant la transmissió per por
que incités l’antisemitisme, en especial (com el propi Gelb va remarcar) a
Europa. Voler acontentar tothom (i potser que hi pensem a casa nostra, on la
paraula consens està sacralitzada) normalment no serveix de gaire: si l’obra
promou l’antisemitisme, per què es programa de bon començament? I si no ho fa,
per què no es pot veure als cinemes? A més, com sempre en aquests casos, plana
el dubte de si els més furibunds prohibicionistes han vist o escoltat mai The Death of Klinghoffer.
La segona òpera de John Adams, estrenada a
Brussel·les el 1991, per força havia de generar coïssor al tractar un conflicte
que no té cap intenció d’acabar-se a curt o mitjà termini, tot i que ens
acompanya des de fa dècades: el que enfronta Israel amb Palestina. A més a més,
el compositor nord-americà i la seva llibretista, Alice Goodman, autora també
del text de l’anterior Nixon in China
(Peter Sellars tanca el trio creador), es van fixar en un fet luctuós ben
recent: el segrest, el 1985, del creuer italià Achille Lauro per part de quatre terroristes palestins, durant el
qual van assassinar un passatger nord-americà, jueu i paralític, Leon
Klinghoffer.
L’òpera, diguem-ho ja, és esplèndida, i no
només si s’accepta la seva natura més reflexiva que dramàtica, en especial un
acte primer més morós. Això no vol dir que no hi hagi moments d’alta tensió,
com el doble crescendo que condueix a l’assassinat de Klinghoffer –l’obra es
mou amunt i avall en el temps, i també mostra el mateix moment des de dues
perspectives diferents, peculiaritat que el muntatge del Met resol amb claredat.
La referència a les passions de Bach que sovint acompanya a The Death of Klinghoffer no és sobrera.
No un, sinó dos grans cors fan de pòrtic al drama, el cor dels palestins
exiliats per l’ocupació israeliana, evolucionant de l’elegia a la violència (“[...]
Our faith / Will take the stones he broke
/ And break his teeth”), i el cor
dels exiliats israelians després de l’Holocaust, més uniformement líric. Altres
cors van puntuant el transcurs de l’obra al costat de desenvolupades àries
expositives, a vegades, com en Bach, amb la veu en diàleg amb un instrument
solista (com l’oboè en la primera intervenció del Capità). Sumem-hi el refinat
llenguatge harmònic i la motricitat rítmica i tindrem una partitura amb moltes
belleses musicals.
El gran atreviment
d’Adams i companyia va ser donar veu als dos bàndols, inclosos els
terroristes. Per tant, els botxins també tenen les seves àries, però mostrar
les seves atrocitats no implica en absolut justificar-les. Les filles dels
Klinghoffer tenen tot el dret a mostrar-se en desacord amb l’òpera i el Met va
fer bé en incloure un text seu en el programa de mà. Però la seva afirmació que
el terrorisme no pot ser racionalitzat ni entès és massa simplificadora. És
molt temptador reduir els actes malvats a l’acció de monstres o bojos fora de
control, però poc podrem solucionar de veritat els conflictes si no anem a la
seva arrel profunda.
La millor prova que The Death of Klinghoffer no avala de cap forma el terrorisme es
troba en un acte segon on dominen les veus de les dues víctimes. Leon
Klinghoffer, amb la seva ferma refutació de les raons que al·leguen els membres
del comando, abans de l’extàtica, preciosa ària que canta ja mort, mentre el
seu cos s’enfonsa en el mar. La primera ària de Marilyn Klinghoffer es produeix
mentre, sense ella saber-ho, assassinen el seu marit, mentre que la segona, ja
assabentada del fet, transita per un ampli ventall d’emocions, la incredulitat,
el dolor, la ràbia i la consciència amarga que “If a hundred / People
were murdered / And their blood / Flowed in the wake / Of this ship like / Oil,
only then / Would the world intervene”. Llavors, la música,
literalment, s’atura, no acaba.
El muntatge, estrenat a l’English National
Opera fa dos anys, ve signat pel britànic Tom Morris, director aclamat a
Broadway i Londres per War Horse, el qual
opta per un realisme estilitzat. El sol, la nit, el mar són tan presents com
els mínims elements que ens ubiquen en un vaixell. Textos projectats abans,
durant i després de la representació situen la història i expliquen detalls de
la trama que poden passar desapercebuts en el text de Goodman, d’alta càrrega
poètica però no sempre clar. Una actitud didàctica, si es vol, no pas sobrera i
que ve acompanyada d’una bona direcció d’actors reforçada per una ajustada coreografia
(esplèndid en aquest sentit un dels terroristes, Omar, el ballarí Jesse
Kovarsky).
El Met va reunir un cast òptim, encara que esperava
més fermesa vocal de Paulo Szot com a Capità (exercint les funcions de
narrador). Esplèndid d’autoritat i dignitat el Leon Klinghoffer d’Alan Opie,
ben ajustat el grup de terroristes (amb un Sean Panikkar, Molqi, de refulgents
recursos tenorils), divertida Kate Miller-Heidke en el saltironejant intermedi
lleuger de la passatgera britànica i, sobretot, profunda, intensa, colpidora
Michaela Martens com a Marilyn Klinghoffer. No menys sensacional va ser la
direcció musical de David Robertson, un nom que va estar molt present al Liceu
als anys posteriors a l’incendi però que no ha tornat més. Llàstima, perquè és
un músic magnífic i aquí va estar ben atent a totes les facetes de la
partitura, amb l’avantatge de comptar amb un cor i orquestra en plena forma.
Passa menys sovint del compte que plaer estètic i reflexió intel·lectual siguin
tan estimulants alhora.
Fotos: Ken Howard / Metropolitan Opera
[Parts d'aquesta crònica van ser publicades el dia 18 de novembre al diari ARA]
Se n'ha parlat i molt d'aquesta òpera i de la reacció del públic, però coneixent el compositor, ( li vaig veure "Nixon in China") la polèmica està assegurada i l'nterès que pot provocar. Malauradament amb la política del nou Liceu, aqueste òperes serà difícil veure-les
ResponElimina