El 'Ring' del Liceu per Robert Carsen i Josep Pons continua amb un 'Siegfried' de molt bon nivell

Després de la guerra, la desolació: els referents militars de Die Walküre deixen pas, en Siegfried, a paisatges erms, com un bosc d’arbres talats a l’acte segon o, al tercer, el palau abandonat de Wotan, amb les pomes de Freia per terra i ple de caixes: a punt per a la fugida després de l’ensulsiada? L’austeritat visual dels dissenys de Patrick Kinmonth, responsable junt amb Robert Carsen de la concepció global d’aquesta producció de l’Òpera de Colònia, reforça la sensació de món desert que té la segona jornada de Der Ring des Nibelungen, un món on no sembla que hi visqui ningú més que els protagonistes.

Al Liceu la reposició ve signada per Eike Ecker: és d’imaginar que ha estat fidel a la capacitat de Carsen per narrar amb precisió mil·limètrica una història despullada de tot element mític i centrada en passions ben humanes. Sense apartar-se gaire dels elements més previsibles de l’acció, no falten detalls ben observats, com el deixondiment perfectament graduat de Brünnhilde després del petó de Siegfried, o el retrat del protagonista com un brètol vestit de paramilitar i amb ben poc senderi. 

Si la representació, en el seu conjunt, va ser més rodona que la de Die Walküre el curs passat, va ser a causa no només de la direcció d’escena, la direcció musical de Josep Pons també hi va tenir molt a veure. És ben probable que Wagner no sigui el compositor on el titular del Liceu es pugui lluir més. La seva atenció al detall permet descobrir racons amagats de la partitura, en detriment, però, de la construcció global del discurs, com si Pons pensés més en paràgrafs aïllats no sempre ben connectats que no pas en capítols integrats. El so de l’orquestra en conjunt va ser bo, malgrat alguns moments climàtics massa empastifats (un control més ferm del metall hagués anat bé) i en el dilatat duo final una mica més d’empenta no hauria estat sobrera. Però Pons va subratllar amb encert els passatges més íntims (la fusta en el descobriment dels orígens de Siegfried o uns delicats “Murmuris del bosc”) en una versió ben menada.

Sortir airós d’un paper extenuant com el protagonista és tota una proesa per a qualsevol tenor, més encara quan és catapultat d’urgència a l’escenari per malaltia del cantant titular. Celebrem, per cert que, en un gest revolucionari al Liceu, per fi algú, Christina Scheppelmann aquest cop, sortís a donar la cara per anunciar un canvi. Stefan Vinke va ser un Siegfried que mai es va acovardir davant les dificultats, i després d’una arrencada un xic freda, amb el timbre -mai especialment grat- encara sec, va desplegar prou fermesa en l’agut i suficient flexibilitat com per mostrar la cara més amable del personatge. Ara bé, si l’obra dura deu minuts més potser haguéssim patit per la seva resistència, i encara patim més al saber que, mentre Ryan segueix de baixa, Vinke ha hagut de cantar tres funcions en cinc dies. 

Brünnhilde apareix tard en l’obra, però quan ho fa, com es nota! Sobretot amb una intèrpret generosa alhora que amorosida com Iréne Theorin. La soprano sueca no va tenir cap problema en controlar el seu expansiu instrument per subratllar el vessant més femení de la verge guerrera que perd la immortalitat (i alguna cosa més, se suposa). Peter Bronder va ser un Mime de manual, hiperactiu, insidiós i incisiu, com l’Alberich de Jochen Schmeckenbecher, amb una veu més clara que d’habitud. Andreas Hörl i Cristina Toledo complien com a Fafner i Ocell del bosc, mentre que la vocalitat única d’Ewa Podles servia una Erda de greus encara contundents: tanmateix, confiar-li una fregadora és anar massa lluny en desmitificació. El seu duo amb Albert Dohmen va ser un dels millors moments de la funció, amb el baix-baríton alemany encarnant un imponent Wanderer, una part que, per extensió i tessitura (més greu que la del Wotan de Walküre) li és més còmoda. El nom del personatge era traduït en general com a Vianant, però la forma Caminant també apareixia en un programa de mà de contingut cada cop més prim (qui vulgui saber alguna cosa de la gènesi de l’obra se’n durà un pam de nas) i, amb una plètora de paraules mal tallades, espais sobrers i salts de paràgraf, necessitat d’un urgent control editorial.

Fotos: A.Bofill  

[Parts d’aquest text van ser publicades el dia 13 de març al diari ARA]