Entrades
La varietat de reaccions dels espectadors dels
teatres d’arreu del món són font constant de sorpreses. Vet aquí una obra
arxiconeguda (i magistral, no són pas trets excloents) com La bohème en un dels millors teatres moderns que conec, la Winspear
Opera House que acull The Dallas Opera. El públic reia de valent davant els
subtítols i algunes de les situacions en els moments més lleugers de l’obra de
Puccini, alhora que feia mans i mànigues per ofegar amb els seus aplaudiments
tots els finals d’acte mentre baixava el teló. Des d’una perspectiva europea, amarada
de cinisme, aquestes actituds ianquis (texanes, més ben dit) poden semblar
risibles, però també genera certa enveja comprovar que encara hi ha espectadors
que reaccionen amb la frescor o innocència de la primera vegada.
La companyia de Dallas, tot i una temporada
força curta (cinc produccions aquest curs), combina els pesos pesants del
repertori amb propostes més innovadores, incloses estrenes. Per descomptat, l’obra
de Puccini pertany a la primera categoria, i va ser objecte d’una interpretació
força reeixida, que va començar amb tothom dret i mà al cor amb l’himne dels
Estats Units (suposo perquè la funció es transmetia en directe a les pantalles d’un
estadi de futbol americà a Arlington). Res d’innovacions escèniques aquí, sinó
un muntatge ben tradicional, no debades els decorats eren de
Jean-Pierre Ponnelle, desaparegut el 1988. Ara bé, no he pogut esbrinar la data exacta del muntatge: anys 70? 80?
L’únic atreviment era situar les
golfes dels bohemis, el Café Momus i la caserna dels guàrdies de la Barrière d’Enfer
en una plataforma oberta, sense parets, envoltada de façanes inconfusiblement
parisenques. Sumem-hi el colorista vestuari de Peter J. Hall i tindrem un
muntatge agradable de veure. La direcció escènica de Peter Kazaras va ser ben
fidel al que hom espera d’una Bohème,
sense sorpreses agradables ni desagradables, tot i que hagués pogut intentar
que els protagonistes mostressin més química entre ells.
Ana María Martínez va ser una Mimì
irreprotxable, ferma en tota la tessitura, amb un timbre càlid, i un fraseig
elegant, només llastat per certa tendència a encantar-se en els passatges més
delicats, amb la total connivència, tot s’ha de dir, de la batuta de Riccardo
Frizza. Pel que fa a Rodolfo, si la memòria no falla, era el primer cop que
escoltava Bryan Hymel en un paper no francès. Amb la seva característica
emissió alta i timbre un punt nasal, el tenor nord-americà va tornar a lluir un
terç agut expansiu i lluminós, i el seu poeta va tenir, ja que no un color o
una intensitat llatines, sí que un adequat refinament en la línia.
Jonathan Beyer va ser un Marcello més
convincent a nivell físic que vocal (el Schaunard d’Steven LaBrie sí que ho tenia
tot), Davinia Rodríguez va ser una Musetta incisiva (i un punt àcida), i
Alexander Vinogradov, un Colline de negra veu, ben controlada en el comiat a la
“vecchia zimarra”. Entre els
comprimaris hi havia algun accent anglosaxó que grinyolava de valent. Deixant
de banda l’estovament excessiu en els passatges més sentimentals, sobretot quan
Mimì era a escena, la versió de Riccardo Frizza va tenir el tremp apropiat,
confirmant un cop més que, interpretada amb un mínim de condicions, la música
de Puccini sempre provoca un profund impacte emocional.
Fotos: Karen Almond / Dallas Opera
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Tots els comentaris són benvinguts sempre i quan es facin amb uns mínims d'educació i respecte i no s'amaguin rere l'anonimat o pseudònims més o menys enginyosos.