Pasqua a Berlín (I). Un 'Parsifal' d'excepció a la Staatsoper amb Barenboim, Kampe i Txerniakov

La redempció és un valor cada cop menys en boga en el nostre món desencantat, al menys si jutgem per algunes de les produccions de Parsifal que s’han estrenat als últims anys. El nou muntatge de Dmitri Txerniakov, vist en la data òptima (Divendres Sant), tampoc es mostra gaire optimista davant l’“Erlösung dem Erlöser” (redempció al redemptor) que tanca l’última òpera de Wagner. Més que respostes, la producció de la Staatsoper de Berlín planteja idees i preguntes desassossegants, en una funció per al record gràcies, sobretot, a la direcció musical de Daniel Barenboim.

No és cap secret que Wagner en les mans del director argentino-israelià té una densitat inimitable, reforçada darrerament per temps en general més amplis. És un Wagner d’una amplitud oceànica, omnicomprensiu, caracteritzat per un discurs totalment orgànic, d’una impecable lògica constructiva on cada esdeveniment, cada variació, cada èmfasi sobtat, cada canvi de temps, cada subratllat d’una veu instrumental o d’un motiu és conseqüència inevitable del que el precedeix. És un flux continu de música on conviu l’atenció al detall, el misticisme més eteri i el dramatisme més escruixidor. I, enmig de tot plegat, hi ha els moments marca de la casa en què Barenboim obre de bat a bat les encluses i la música es desborda en totes direccions, amb un resultat sadollant que no deixa indemne cap espectador. Per desencadenar la seva màgia, Barenboim compta amb l’entrega sense reserves d’una Staatskapelle de Berlín que respon amb una unanimitat mil·limètrica al seu titular des de fa ja 23 anys, amb un so consistent (que no espès) i, alhora, de gran ductilitat. No menys esplèndid i cohesionat va estar el cor de la Staatsoper, dirigit des de la temporada passada pel nord-americà Martin Wright.

Aquest Parsifal, la nova producció de l’edició 2015 dels Festtage berlinesos, era la quarta col·laboració entre Barenboim i Txerniakov, després de magnífics muntatges de Boris Godunov, El jugador i La núvia del tsar. Era també el primer Wagner que dirigeix a Occident el director rus i si, d’entrada, potser aquest últim treball no estaria entre les seves propostes més rodones, els elements posats sobre la taula són prou pertorbadors com per presentar una mirada intensa sobre un títol que és un pou sense fons per als exegetes inspirats. Dos móns contraposats i, alhora, interconnectats, conviuen en aquest Parsifal. A l’acte primer, una comunitat exclusivament masculina, amb un vestuari (Elena Zaytseva) que evoca l’Europa de l’Est, viu obsessionada per ritus de mort i renaixement, protagonitzats per un Titurel que entra i surt d’un taüt i un Amfortas de la ferida del qual extreuen la sang que tots ells beuen. No és estrany que el jove amb motxilla (Parsifal, of course) que contempla tot plegat no n’entengui res, mentre que Gurnemanz és el guardià del coneixement, explicant el rerefons de l’acció mitjançant diapositives amb la imatgeria tradicional de l’obra.

L’acte segon ens situa al mateix espai, a mig camí d’un temple i un magatzem (Txerniakov també és el dissenyador del decorat), però ja no en semipenombra, si no d’un blanc clínic per al reialme inquietant de Klingsor, una figura que recorda Josef Fritzl (l’austríac que va tenir tancada i va abusar de la seva filla durant més de 20 anys), un ancià en sabatilles envoltat d’una cort de joves i nenes (algunes ben petites) amb vestits florejats. L’ombra de l’incest i la pedofília és més que evident en la relació amb Kundry i, de fet, aquest serà l’acte de l’exposició dels traumes psicològics dels protagonistes: quan la noia explica a Parsifal el seu passat, un doble mostra la relació d’ell amb la seva mare i com aquesta va sorprendre el plançó a punt d’emprendre relacions sexuals amb una jove. Serà finalment Kundry qui ensenyi Parsifal la veritat de la vida, experiència que el trasbalsa de soca-rel i el fa passar de cop de jove a adult amb un simple canvi de pantalons curts a llargs, abans de matar Klingsor davant l’estupor de les seves filles-víctimes.

L’acte tercer és el de la reconciliació d’aquests dos extrems en una imatge preciosa: Parsifal i Kundry ensenyant les seves joguines. Però l’entorn ha canviat, el regne del Graal està desfet i Amfortas ja no vol oficiar més la cerimònia sanguinària. La redempció que aporta Parsifal es manifesta en un llarg petó amorós entre Amfortas i Kundry, tallat en sec per Gurnemanz, que apunyala la noia, temorós, potser, que cap element extern pertorbi l’ordre del qual ell és el guardià. Amfortas cau esvanit, Parsifal s’endu el cos de Kundry, i el cor, de genolls, anhelant (cec?) l’arribada d’un ideal que no vindrà mai. Ambigu, confús, però també pertorbador, el muntatge de Dmitri Txerniakov s’afegeix a una llista ja considerable de lectures apassionants (Herheim, Bieito, Guth, Castellucci), i des de perspectives ben diverses, d’aquesta obra mestra.

Un repartiment formidable va coronar la representació. Presentat com una de les esperances blanques de la sempre rara espècie del Heldentenor, Andreas Schager va ser una agradable sorpresa en la que era la seva primera incursió com a Parsifal: a més de donar credibilitat a l’adolescent ignorant del començament (tasca no pas fàcil), una veu ferma, una línia de bon gust i un cant matisat, són virtuts que esperem apareguin també en papers de més compromís. Amb el seu vellut vocal inconfusible, René Pape va ser un Gurnemanz d’excepció, l’Amfortas de Wolfgang Koch, tot i un timbre massa clar, donava consistència als planys angoixats d’Amfortas, Tómas Tómasson va ser un Klingsor llefiscós i Matthias Hölle un segur Titurel. L’element més excepcional, tanmateix, va ser una Anja Kampe abrusadora com a Kundry. Entregada a tots els nivells, la soprano alemanya va protagonitzar un segon acte inoblidable: la dolçor infinita amb què va atacar “Ich sah das Kind”, bressolada per un Barenboim en estat de gràcia, va evolucionar cap una passió tumultuosa i una ira no menys intensa que treia l’alè. Una gran funció, en definitiva.

Fotos: Ruth Walz