Pasqua a Berlín (i II). Un 'Tannhäuser' ballat amb Barenboim, Seiffert, Gerhaher i Waltz

Si contractes una coreògrafa de renom per fer de directora d’escena d’una òpera, algú espera que la dansa no tingui un paper destacat? Els Festtage de la Staatsoper de Berlín van estrenar el 2014 un nou Tannhäuser und der Sängerkrieg auf Wartburg signat per Sasha Waltz que no va ser gaire ben rebut. El muntatge tornava ara, però ignoro si la coreògrafa alemanya ha canviat gaire coses. En tot cas, sense arribar a la màgia absoluta que va assolir al Dido and Aeneas que vam poder veure fa uns anys a Barcelona, i tampoc sense il·luminar de forma especial la dialèctica de l’òpera de Wagner, no és una proposta menyspreable.

Una altra pregunta: com es posa avui en dia en escena una bacanal com la que obre Tannhäuser, encara més en la versió més desenvolupada de París? Com ser eròtic sense caure ni en el ridícul ni en el kitsch ni en la pornografia? Les repetitives contorsions dels ballarins de Waltz dins del que semblava un gran ull a mi em van convèncer, però tot són gustos. Mentre que la Personenregie de Waltz no va oferir grans estímuls (amb l’excepció del retrat de Wolfram) la resta d’intervencions dansades va ser més variable. Els caçadors saltironejant al final de l’acte primer sobraven una mica, però l’entrada dels convidats al segon va tenir un saludable to irònic, mentre que l’arribada dels pelegrins al tercer va tenir una notable força plàstica, reforçada pel despullament escènic que les llums de David Finn omplien d’ombres i matisos suggerents. De fet, fora de l’esmentat ull, l’altre element decoratiu destacable (dissenys de Pia Maier-Schriever i la pròpia Waltz) va ser les dues llargues cortines de bambús penjant a l’acte segon: les cordes d’una lira?

En aquesta funció de Dijous Sant hi va haver una interpretació miraculosa, el Wolfram de Christian Gerhaher. Encarnant a la perfecció la figura apocada i intel·lectual que marca el muntatge, el baríton alemany no només ens va dur al setè cel en una romança de l’estrella dita a fil de veu, l’acte segon va ser un prodigi d’intel·ligència interpretativa i musical, amb intervencions al concurs de cant que semblaven realment improvisades però que eren fruit d’un sentit immaculat de la línia. I en els moments més tensos, la seva veu depurada guanyava una consistència inesperada. La monodosi Goerne que tenim (ep, no em queixo pas) no ha permès conèixer millor a casa nostra a un altre dels barítons liederistes més aclamats del nostre temps. A banda del concert Mozart al Liceu, la temporada vinent, confio que tinguem més oportunitats de gaudir de Gerhaher.

El baríton va guanyar en l’aplaudímetre al final de la funció, seguit de ben a prop per Peter Seiffert. A 61 anys, la suficiència insultant amb què el tenor aborda un paper esgotador com Tannhäuser és poc menys que increïble, amb un volum generós que no amaga el nucli en essència líric de la seva veu. L’entrega sense reserves del seu cant li va fer una petita mala passada al final de l’acte segon, del tot oblidada amb una narració de Roma al·lucinògena. Ara bé, cal admetre que l’aparició de la seva rodona figura enmig dels ballarins del Venusberg provocava certa involuntària hilaritat (a banda de fer patir amb els seus desplaçaments). Ann Petersen va ser un Elisabeth de veu mat i línia aplicada, Marina Prudenskaia una Venus seductora sense estridències, i Kwangchul Youn va estar igual a ell mateix com a Landgraf, és a dir, sensacional. En un bon grup de cantaires del Wartburg va destacar el Walther de Peter Sonn, mentre que Sónia Grané feia bona impressió com a Pastor.

L’estil wagnerià de Daniel Barenboim és més convincent amb les obres que van, per entendre’ns, del Ring cap endavant, ja que la densitat del discurs no sempre lliga bé amb l’estructura d’una òpera romàntica com Tannhäuser, i més quan, a banda de la Bacanal, s’empra la versió original estrenada a Dresden el 1845. Les recances, tanmateix, desapareixien aviat davant una nova inundació de música que Barenboim va liderar de forma magistral, amb una Staatskapelle de Berlín excel·lent (la fusta a l’acte tercer va ser una delícia) i un cor només un pèl menys ajustat que en la funció de Parsifal. Quan trobes Wagners d’aquest nivell estratosfèric en altres latituds, fa una mica més de mandra, tot i la màgia del lloc, tornar a Bayreuth.

Fotos: Bernd Uhlig (de les funcions del 2014. Sense Gerhaher...)