Entrades
Senzillament, impressionant. Així es poden
resumir les meves impressions de la primera Elektra
de Strauss que protagonitzava Nina Stemme. La soprano sueca va triar un
dels seus feus, l’Òpera Estatal de Viena, per debutar un dels cims del
repertori per a soprano dramàtica i el resultat va superar les expectatives, en
una representació que, si bé en conjunt no va arribar al nivell assolit per la
protagonista, va tenir altres elements atractius.
Cert, pot haver encarnacions de la filla d’Agamemnon
més al·lucinògenes i salvatgines –més que no pas una bèstia ferida, Stemme va
ser una princesa irada-, i, per altra banda, no s’ha d’oblidar que era la
primera aproximació al paper (la seva referencial Isolde ha crescut
exponencialment des que la vaig veure per primer cop, el 2003, a Glyndebourne).
A més, de ben segur que en una producció més estimulant que la de Viena la
interpretació d’Stemme donarà molt més suc. Però difícilment avui en dia hi
haurà una Elektra tan ben cantada com la de la soprano sueca.
Perquè aquesta és la paraula clau, cantada,
amb una veu que no ha perdut ni estabilitat, ni fermesa, ni color, i amb una
penetrant intensitat en el fraseig. La princesa atrida d’Stemme no es basa en l’exhibició
de decibels, sinó en una projecció intel·ligent d’aquest timbre càlid i
arrodonit marca de la casa que es va anar alliberant a mesura que avançava la
funció. El do agut que culmina la seva confrontació amb Klytämnestra va ser
espaterrant, i el cicló va continuar amb les escenes posteriors amb la
Chrysothemis i amb Orest, però amb una remarcable capacitat per endolcir el so,
ja fos per seduir la germana o per acaronar la música del reconeixement del
germà. Repetim-ho, impressionant.
Anunciada inicialment, Anne Schwanewilms ha
caigut de la producció i en la funció aquí comentada va ser substituïda per
Gun-Brit Barkmin, una Chrysothemis ardent, que va anar a totes malgrat que algun
agut estava al límit i que el timbre es va esfilagarsar cap al final. Les bones
intencions expressives i algunes frases aconseguides no van evitar que la
Klytämnestra d’Anna Larsson fos massa tova, restant impacte a la cabdal escena
amb Elektra. Falk Struckmann va treure dosis ingents de veu per a un Orest d’impacte,
mentre que Norbert Ernst va ser un Aegisth líric, sense caricatura vocal. Tant
en aquest paper com en el de Klytämnestra ens vam estalviar cantants amb data de
caducitat més que superada, però per sort Ernst no té cap escena amb Larsson:
la mezzo sueca li treu quatre pams. Un poderós grup de criades mereix que les
citem a totes: Monika Bohinec, Ilseyar Khayrullova, Ulrike Helzel, Caroline Wenborne
i Ildikó Raimondi.
Tenia molta curiositat per veure en directe
Mikko Franck, director del qual he llegit moltes coses bones, i la primera
impressió va ser ben positiva. Va ser una versió sense respir, subratllant els
elements més eruptius d’aquesta borratxera de partitura que és l’escrita per
Strauss, sense, tanmateix, tendir en excés cap a la violència expressionista.
De tot plegat en va resultar un so sovint aclaparador –i l’Orquestra de l’Òpera
de Viena hi va ajudar amb un entusiasme comprensible- que potser explica els
quatre buhs que va rebre al final.
La producció d’Uwe Eric Laufenberg va ser ben
discreta, alhora que funcional, és a dir, ideal per a un teatre de repertori
com Viena. Una direcció d’actors bàsica va estar amanida amb detalls que
aportaven ben poc, per no dir res –les criades semidespullades del començament,
els gossos bordant. Elektra no va esparracada, sinó amb americana i pantalons
(del seu pare?), carretejant en una maleta els records del progenitor
assassinat. Tot es desenvolupa amb correcció en un decorat de Rolf Glittenberg que
ens transporta al soterrani (carbonera inclosa) d’una mansió, segons el
programa, de l’època de l’estrena de l’òpera, però el muntatge derrapa
estrepitosament al final. Aconseguida la venjança, dos ascensors pugen i baixen
en una cavalcada inútil tot de ninots ensangonats, mentre que un munt de
parelles (de vestuari més dels anys 50 que del 1909) acompanyen la dansa que
lidera Elektra. Les alarmes, que ja han saltat aquí, s’intensifiquen quan Elektra
deixa l’escena mig amagada i, al final, només queda, sola i desamparada,
Chrysothemis. És un d’aquells moments en què a hom li entren ganes d’aixercar-se
i cridar: NO! L’Elektra de Nina Stemme mereixia presidir l’escena fins al
final.
Fotos: Wiener Staatsoper / Michael Poehn
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Tots els comentaris són benvinguts sempre i quan es facin amb uns mínims d'educació i respecte i no s'amaguin rere l'anonimat o pseudònims més o menys enginyosos.