L'últim 'fill' de Gerard Mortier: el Teatro Real estrena 'El público', de Mauricio Sotelo

Un dels últims fills artístics de Gerard Mortier és El público, l’òpera que el gestor belga va encarregar el 2010 a Mauricio Sotelo. El desafiament era d’envergadura: adaptar una de les obres més complexes de Federico García Lorca, amb la seva forta càrrega surrealista. Un text segurament inacabat i que no va veure la llum fins a mitjans dels anys 80, de la mà de Lluís Pasqual. Per desgràcia, Mortier ja no ha pogut veure el resultat al Teatro Real.

El llibret d’Andrés Ibáñez fa una bona feina d’endreçament i condensació del text original, tot mantenint en molts moments les fortes, tot i que sovint paradoxals, imatges poètiques de Lorca. La confrontació entre dues maneres de veure l’art (el “teatre a l’aire lliure” i el “teatre sota la sorra”) s’entrellaça amb la convulsa relació amorosa entre Enrique, el director de teatre, i Gonzalo (i els seus diferents avatars) sense que Ibáñez permeti que mai perdem el fil. Tot i les dificultats dramatúrgiques i el fet que els personatges no tenen una psicologia desenvolupada, l’obra ofereix amplis espais a la música com per poder enriquir la bigarrada imatgeria lorquiana.

La paleta de recursos de Sotelo té la varietat suficient per caracteritzar escenes i situacions, tot i que la partitura presenta diversos alts i baixos. La preciosista orquestració és un atot considerable, reforçat per un intel·ligent ús de l’electrònica, per exemple, descomponent el so de forma ben suggestiva en les transformacions que experimenten alguns personatges rere un paravent. Les línies vocals, per contra, a vegades són massa pausades, pendents de la intel·ligibilitat del text, amb total coherència, també es veritat, amb les intencions explícites del compositor.

Un dels aspectes més comentats de la partitura de Sotelo és el recurs al flamenc per donar cos musical a les figures recurrents dels cavalls, i que es manifesta tant en la guitarra de Juan Manuel Cañizares com en el cant de Jesús Mendez i, sobretot, la veu escruixidora d’Arcángel. Tanmateix, més que de fusió de llenguatges, hi ha una concatenació, una alternança entre el recurs al flamenc i el llenguatge contemporani de Sotelo. Aquest factor, en si mateix, no suposa un greu problema, més determinant és, com abans indicava, la inventiva discontínua de l’autor. L’arrencada de l’obra és magnífica, però el decaïment s’imposa sobretot en una tercera escena ben dispersa, començant pel cant melismàtic de Julieta, massa monòton malgrat l’esforç d’una Isabella Gaudí de veu fresca i àgil. Molt més contundent és la segona part de l’espectacle, en especial l’escena del Crist pintat de vermell reforçada per un cor de reminiscències mahlerianes, així, com en l’escena final, el plant adolorit de la mare (una encertada Gun-Brit Barkmin).

Va ser un goig veure la seguretat amb què Pablo Heras-Casado controlava tots els elements, amb un gest tan clar com elegant. Al fossat, un conjunt per a qui el segle XX (i el XXI) no té secrets, el magnífic Klangforum de Viena. A més de les veus esmentades, José Antonio López (Director) i Thomas Tatzl (Gonzalo) van saber donar consistència als dos protagonistes. El muntatge de Robert Castro era de gran simplicitat, amb un espai buit marcat per telons pintats o miralls que reflectien el públic de dalt i de baix de l’escenari. La voluntat de clarificar els aspectes més enrevessats de la història no va impedir alguna caiguda de ritme. 

A excepció de Philippe Boesmans, a qui va facilitar la seva dedicació a l’òpera, l’herència de Mortier en l’àmbit de la nova creació és molt més minsa que la seva aposta per l’òpera del segle XX. Encara és aviat per saber si El público tindrà projecció més enllà del cicle de l’estrena, però, comptat i debatut, va pagar la pena el viatge.