La Scala de Milà recupera 'La cena delle beffe' de Giordano amb un muntatge d'ambientació mafiosa

Alexander Pereira vol tornar a les arrels del repertori de la Scala, recuperant òperes oblidades durant dècades al teatre milanès, ja siguin del bel canto, del primer Verdi (com la Giovanna d’Arco que va obrir temporada) o del verisme. La nova producció de La cena delle beffe d’Umberto Giordano és el punt d’arrencada de l’aposta per aquesta darrera part del repertori a redescobrir. Una obra, per cert, estrenada, com La fanciulla del West, per Arturo Toscanini, aquest cop no al Met, sinó a la Scala, el 1924.

Lluny queden Andrea Chenier i Fedora, les úniques òperes de Giordano que han perviscut amb normalitat. Aquest drama exagerat, efectista i violent està basat en una peça teatral d’èxit de començaments del segle XX que va atraure lluminàries de l’escena com Sarah Bernhardt (en el principal paper masculí) o la nissaga Barrymore. El mateix autor, Sem Benelli, va realitzar el llibret d’aquesta història ambientada en la Florència de Llorenç el Magnífic. Giannetto Malespini vol venjar-se dels germans Chiaramantesi que l’han maltractat llançant-lo al riu; a més, el més perillós dels dos, Neri, li ha pres la xicota, Ginevra. Durant un sopar de reconciliació, Giannetto convenç un borratxo Neri que vagi a buscar brega, ocasió que ell aprofita per prendre la seva roba i posar-se al llit de Ginevra. Quan descobreix l’engany, aquesta no s’ho pren pas malament, mentre que un detingut Neri malda per demostrar que no és boig, com el seu rival ha propagat amb habilitat. Per a que recuperi la cordura, fan desfilar davant de Neri totes les seves víctimes, fins que una, Lisabetta, encara enamorada d’ell, aconsegueix alliberar-lo. Neri s’atansa a l’habitació de Ginevra, preparat per matar la noia i el seu amant, però aquest resulta ser qui no s’esperava: Gabriello, el seu propi germà (la noia és força liberal). Ara sí que, davant el cadàver del germà, Neri embogeix de veritat, mentre que Giannetto admet que, tot i que la “commedia è finita”, aquesta ha anat massa lluny.

Aquesta història recargolada amb llibret més aviat indigest ve acompanyada d’una partitura igual d’inflada: orquestració prolixa, línies vocals tibants, cant exasperat, amb sobredosi d’èmfasi, i passatges d’una frivolitat quasi (o sense el quasi) fora de lloc, com en la desfilada de víctimes. Una de les curiositats de l’òpera és que el gran moment líric no és pas l’abrusadora passió de Ginevra i Giannetto a l’acte segon, sinó la delicada escena entre Lisabetta i Neri al tercer. I tot plegat, concentrat en quatre actes que duren només hora i mitja.

No hi ha dubte que Giordano volia donar un bon espectacle melodramàtic, en una època on, tanmateix, el cinema ja començava a suplantar l’òpera en aquesta funció. A més, escoltar La cena delle beffe el dia després de La fanciulla del West no fa cap favor a Giordano, incapaç, no només d’albirar la modernitat com sí va fer Puccini, també de retratar musicalment la monstruositat dels personatges. L’èxit inicial de l’estrena protagonitzada per Carmen Melis i Hipòlit Lázaro no va tenir continuïtat, ja que la Scala només la va reposar a la temporada 1925-26, un senyal més de la via morta en la que va entrar l’òpera italiana.

La Scala no ha estalviat esforços per defensar la peça, començant per un potent muntatge de Mario Martone, de potent aroma cinematogràfica. Ja no estem a la Florència del segle XV, sinó a la Little Italy de la màfia dels anys 20, gentilesa del vestuari d’Ursula Patzak, amb els seus gàngsters i vamps, i l’espectacular decorat de Margherita Palli, amb tres nivells que pugen i baixen sota una façana. L’acció es mou entre un restaurant que no desentonaria en El padrí, el pis superior on viu Ginevra, i un soterrani on deslliurar-se dels indesitjables. Martone aposta per una acció ultrarealista: Neri marxa a repartir estopa amb un bat de beisbol, Ginevra sembla una gata en zel, i les víctimes de Neri no dubten en torturar-lo. Per si la trama ja no fos prou desaforada, Martone apuja el to amb un final brutal: Lisabetta i les seves sequaces liquiden tot bitxo vivent a cop de metralladora, mentre l’embogit Neri mata Ginevra. Ja no ve d’aquí.

Amb una orquestra de nou demostrativa, Carlo Rizzi no va estalviar ni en cops d’efecte ni en brillantor. La partitura és com és i el director milanès la va defensar amb fermesa, si bé també amb una atenció variable pel que fa a l’equilibri entre fossat i escena. Per a una obra tan curta, el cast és força llarg, ja que està ple de papers episòdics. Si Il Tornaquinci (hoste del sopar inicial) de Luciano Di Pasquale i el Gabriello de Leonardo Caimi no van destacar gaire, la Lisabetta de Jessica Nuccio i la Cintia de Chiara Isotton es van lluir més. Tot recau en les espatlles del trio central. Marco Berti manté el cant trompeter i inflexible d’habitud, però va demostrar que aquestes característiques aquí sí que eren apropiades per bastir un expansiu Giannetto. En alguns moments es notava la fatiga, gens estrany ateses les exigències del paper, però comptat i debatut se’n va sortir amb honor.

Kristin Lewis (Ginevra) té el físic ideal per fer de vamp dels anys 20, sensual a més no poder (a l’acte segon van estar a punt de posar el cartell de reservat a majors d’edat), però la veu només s’expandeix per dalt –no sempre de forma estable-, i desapareix al centre-greu. Nicola Alaimo pertany a les fornades més remarcables de barítons sorgides als últims anys, amb una veu fàcil, brunyida, sense por de lluir un agut insultant alhora de mostrar una línia de cant flexible i sempre ben caracteritzada. Un comentari també per al programa de mà de la Scala, un model en aquest tipus de publicacions. El balanç final? No cal que torni a veure La cena delle beffe, però m’ho vaig passar força bé.

Fotos: Marco Brescia, Rudy Amisano.