Riccardo Chailly ofereix un Puccini esplendorós en la nova producció de 'La fanciulla del West' al Teatro alla Scala

És La fanciulla del West l’obra mestra de Puccini? Cada cop que l’escolto la qüestió em ronda pel cap. D’acord, l’argument té un punt important d’inversemblança, de ridícul fins i tot, els finals feliços no tenen bona fama, i no hi ha cap hit per taral·lejar, més enllà del breu adéu a la vida de Dick Johnson (em nego a dir-li Ramerrez) i del vals que Andrew Lloyd Webber va piratejar sense manies per al seu The Phantom of the Opera. Tot queda oblidat i perdonat per una inventiva musical desbordant, per una elaboració harmònica fascinant, per una generositat melòdica al bell mig d’una orquestració resplendent integrada al mil·límetre en el desenvolupament de la història.

Comptar al fossat amb una batuta del calibre de Riccardo Chailly ajuda molt a valorar encara més La fanciulla del West, i l’actual Director Principal del Teatro alla Scala va ser el gran triomfador d’aquest nou muntatge estrenat al coliseu milanès. Chailly ha tornat a la versió original de Puccini, sense els talls i modificacions efectuades per Arturo Toscanini quan va estrenar, el 1910, l’òpera al Met de Nova York. Ni l’oient mig ni el mitjanament preparat notaren diferències radicals amb l’edició estàndard, però independentment del rigor filològic, el que sí que es va notar, i com, va ser la prestació d’una orquestra (també del cor masculí) al mil per cent. Sense caure mai en la mera complaença sonora, Chailly va graduar de forma magistral la tensió del discurs, subratllant la modernitat de l’escriptura pucciniana sense renunciar als seus elements més hedonistes, acaronant sense ensucraments els passatges més delicats (el final de l’acte primer i el de l’òpera treien l’alè), explotant sense violentar els moments més intensos (la partida de cartes deixava clavat a la cadira). No cal negar la vàlua d’un repartiment de gran solidesa per afirmar que la història la va explicar el fossat, i caram com la va explicar.

Minnie, aquesta amazona enmig d’un oceà d’homes seduïts pel seu cor d’or i frenats pel seu caràcter fort, és un dels papers preferits d’Eva-Maria Westbroek, tal com ella mateixa ha reconegut en alguna ocasió. Ai las, la soprano holandesa ha estat baixa per malaltia durant les primeres funcions (de fet, ara només està anunciada per a les tres últimes), essent substituïda per la seva compatriota Barbara Haveman, una d’aquelles cantants de professionalitat irreprotxable més que no pas artísticament exaltant. Haveman va anar a més durant la funció –al començament, la feblesa del greu era més evident-, i si el timbre és més aviat anònim, el fraseig és acurat i l’agut, segur. La soprano va estar atenta a totes les facetes d’aquesta heroïna que no es deixa trepitjar ni s’immola. Dick Johnson potser és el millor que he escoltat a Roberto Aronica (Marcelo Álvarez era el tenor previst quan es va anunciar la temporada), un altre cantant que no fa patir, ferm en el terç superior, encara que sense distingir-se per la seducció tímbrica. També va complir amb escreix el Jack Rance de Claudio Sgura, evitant la temptació d’encarnar un Scarpia del Far West. En aquesta òpera, Puccini crea un microcosmos humà farcit de petites vinyetes, entre les quals es poden destacar el Sonora d’Alessandro Luongo, el Nick de Carlo Bosi, l’Ashby de Gabriele Sagona i el Jack Wallace de Davide Fersini.

Habilitat i enginy: aquests dos termes són recurrents a l’hora de parlar de Robert Carsen i tornen a ser útils per definir el seu muntatge de La fanciulla del West. El director canadenc, substituint en aquest cas al primer anunciat Graham Vick, combina amb eficàcia l’òpera en si, aquest inusual western en la història de la lírica, amb el western de Hollywood entès com a una màquina de somnis ideal perquè una societat deprimida es pugui evadir. Això és el que fa el públic durant el preludi, contemplant les imatges finals de My Darling Clementine de John Ford, amb Henry Fonda cavalcant cap a l’horitzó. Minnie, primer, i Dick Johnson després, tots dos abillats de Far West, semblen sorgits de la mateixa pantalla, davant una gran reproducció del Monument Valley (el paisatge favorit de Ford).

En el primer acte, va quedar de nou evident la traça amb què Carsen sap animar les escenes de conjunt, mentre que en el segon ens transporta a un món claustrofòbic (Carsen mateix signa el decorat junt amb Luis Carvalho mentre que el vestuari és de Petra Reinhardt i les llums de Peter Van Praet i, de nou, Carsen). El referent fílmic ara és El vent de Victor Sjöström, de manera que la cabana de Minnie és un espai en blanc i negre, de perspectiva impossible i sòl inclinat, amb efectes de tempesta i, de forma descaradament melodramàtica, amb tot de sang caient per la paret quan el xèrif descobreix la presència del ferit Dick. A l’acte tercer, la imatge de fons era un gran bosc californià, amb imatges projectades desdoblant l’acció de la captura del bandoler. Però la pel·lícula dóna pas de nou a la realitat, i Minnie apareix no per salvar ningú sinó per rebre, com una veritable deessa de la pantalla, el públic que acut al cinema per veure The Girl of the Golden West, acompanyada per l’estrella masculina, un Dick Johnson d’aspecte radicalment diferent (irreconeixible fins i tot) a la resta de l’obra. La parella d’astres marxa amb els seus “addio” extàtics, mentre que els espectadors fan cua per entrar al cinema i tornar a somiar en prades llunyanes i cowgirls de bon cor.

Fotos: Teatro alla Scala