L'estiu comença a Munic (I): pòquer d'asos (Harteros, Kaufmann, Terfel, Petrenko) en una 'Tosca' per al record

El Festival de Munic és una borratxera d’obres i artistes que pot deixar estabornit l’operòman més preparat. L’edició del 2016 va arrencar amb la primera de només tres representacions de Tosca amb un d’aquells equips artístics que provoca salivera: Anja Harteros, Jonas Kaufmann, Bryn Terfel i Kirill Petrenko. El resultat? El deliri absolut.

És millorable avui en dia el repartiment muniquès? Costa d’imaginar, la veritat, començant per la Floria Tosca d’Anja Harteros, veu plena i rica, dúctil, amb un agut que s’expandeix amb una facilitat insultant. El primer acte va ser perfecte, amb la soprano recreant una diva capriciosa i amorosa alhora, gelosa i passional, frasejant amb una intencionalitat ben ajustada l’ària inicial, “Non la sospiri la nostra casetta”. En el segon, va surar sobre els esclats de l’orquestra amb un instrument penetrant, mentre que el fraseig prenia l’amplitud necessària per a “Vissi d’arte” (tot i algun so inestable en la baixada). Un tercer acte pletòric (com va clavar el do agut de la “lama”) va arrodonir aquesta memorable interpretació d’una de les millors sopranos del moment. Llàstima que cancel·li tant!

Una petita observació que no contradiu res de l’escrit abans: no té el cant de Harteros certa premeditació? Sigui com sigui, aquest fraseig sempre ben mesurat la fa una partenaire ideal per a Jonas Kaufmann, tot i que només els havia vist plegats en un Lohengrin a Munic. Sé que estic en minoria en el que diré, però, acceptant la supremacia de Kaufmann en el repertori germànic, no puc deixar de pensar que les seves qualitats el fan especialment valuós per a un repertori italià sovint maltractat per cantants barroers. L’escassa llatinitat del timbre no és per a aquest cronista cap problema si ve acompanyada per aquesta insuperable capacitat de combinar el refinament més exquisit amb la imprescindible testosterona tenoril. Si el morendo amb què Kaufmann culmina “Recondita armonia” és per fondre’s, la força insultant dels seus “Vittoria” posa la pell de gallina. I ja només faltava un “E lucevan le stelle” atacat amb el murmuri més indescriptible per acabar de treure bandera blanca davant un tenor que viu un moment de plenitud espectacular. 

Last but not least, una de les encarnacions més impressionants que es pot veure en un escenari avui en dia, l’Scarpia de Bryn Terfel. Si no em descompto, és el quart cop que li veig, i si repeteixo en el futur no em queixaré pas. Una encarnació que és maldat pura, un baró llefiscós, sinuós, libidinós i aterridor, amb un Terfel també en un estat de forma demostratiu (un Te Deum espaterrant), que, com els seus companys, assaboreix cada mot, cada frase, sense necessitat de caure en distorsions del discurs musical. Al fossat, ja alliberat de Bayreuth, el titular de la casa debutava per fi al festival, i caram quin debut va ser. Kirill Petrenko va liderar una orquestra incandescent per mostrar tots els fulgors de l’escriptura de Puccini. El director rus va estar sempre atent a les veus, o, més ben dit, al text, per donar la coloració instrumental adequada a cada inflexió, i deixava anar, quan no hi havia risc de cobrir els cantants, unes atzagaiades orquestrals tremendes, ja fos l’enunciació inicial del tema de Scarpia, d’una brutalitat que deixava clavat a la cadira, o en un final no menys cataclísmic. 

La producció és l’ubic muntatge del no fa gaire desaparegut Luc Bondy que comparteixen l’Òpera Estatal de Baviera, el Met de Nova York i la Scala de Milà. Era el tercer cop que el veia, sempre amb Kaufmann (al Met ja amb Terfel), i el segon cop a Munic, i la veritat és que una proposta que ni entusiasma ni molesta. Amb el pas del temps, Scarpia ja no magreja una figura de la Verge ni Tosca no es queda congelada a mig vol (un efecte arriscat que queda fatal si fa llufa), sinó que es llença al buit com sempre. Com era d’esperar en un teatre de repertori, el programa de mà (extensíssim i més barat que els del Liceu, per cert) era el mateix del 2010, només variava el full volant amb el repartiment. Al capdavall, qui es va apropar a Munic aquell dia no era pas per la producció, sinó pel pòquer d’asos reunits. I a fe que no en van sortir decebuts.

Fotos: Wilfried Hösl