Buñuel fet òpera: el compositor britànic Thomas Adès estrena 'The Exterminating Angel' al Festival de Salzburg

La collita contemporània de Salzburg als últims anys ha estat més favorable fins ara a les recuperacions que a les estrenes. Amb la premiere de The Exterminating Angel, la tercera òpera de Thomas Adès, la balança s’ha inclinat cap a l’altra banda, assegurant, a més, un nou èxit a la carrera triomfal del compositor britànic que, a 45 anys, es referma com una de les veus creatives més atractives de l’actualitat.

Adès ha trigat anys en materialitzar la seva fascinació per El ángel exterminador, film mexicà del 1962 de Luis Buñuel, i transformar-lo en òpera. El repte no era fàcil, no només per les relacions complexes entre cinema i òpera, també per les característiques de la cinta del genial director aragonès. El llibret de Tom Cairns condensa, com era lògic esperar, la trama i els personatges, tot mantenint el mateix canemàs argumental. Un grapat de personatges de bona societat assisteixen, després d’una representació operística, a un sopar a casa dels Nobile. Per motius inexplicables, després de la fugida dels criats, cap d’ells serà capaç d’abandonar l’habitació on es troben, tot i que les portes estan obertes. Comença una espiral de caos i degradació, on totes les màscares cauen sense miraments i les relacions s’animalitzen fins a un alliberament més il·lusori que real.

La música d’Adès amplifica l’horror que s’amaga rere aquesta situació absurda, impossible d’encotillar amb criteris racionals i subratllada per l’ús d’estructures repetitives. El seu estil funciona com un prisma distorsionador de referències i influències diverses cohesionades per la seva personalitat sonora, amb un llenguatge suggestivament colorista. A The Exterminating Angel l’autor incorpora recursos com les campanes que retrotrauen a rituals eterns i immutables, els tambors associats a la Calanda del cineasta o el so sinuós, irreal de les ones Martenot com a encarnació del misteriós àngel que plana sobre els personatges.

L’estructura de la partitura sembla massa disgregada als actes primer i segon, malgrat moments ben resolts com la doble entrada dels convidats a la mansió (amb música quasi idèntica, modificada amb subtilesa). Però a l’acte tercer l’interès es dispara ja amb tots els personatges immersos en el caos: Adès el retrata millor que no pas el camí que porta cap a ell. En aquest acte tercer el compositor també aconsegueix un lirisme concentrat i penetrant i signa passatges captivadors: l’escena del deliri de Leonora Palma (una Anne Sofie von Otter ben sucosa), amb la visió de la mà que Adès converteix en un solo de guitarra aflamencada; el preciós duo dels dos amants que decideixen suïcidar-se (impecables Ed Lyon i Sophie Bevan), un oasi enmig de l’infern; la cançó de bressol que Silvia de Ávila dedica a un xai mort (magnífica Sally Matthews); o el cant brillant de la soprano estratosfèrica (una espectacular Audrey Luna) que aconsegueix alliberar els personatges. Només que aquest alliberament du a un nou loop sense sortida que Adès vesteix, no sense ironia, amb una xacona sobre el Libera me de la missa de difunts. La presó, aquest cop, és el propi teatre, i els presoners, tots nosaltres, mentre la música no s’acaba pas, només es dissol.

Com en tota estrena, la prova del cotó és si tinc ganes de tornar a veure l’òpera en qüestió i la resposta és rotundament afirmativa. Ara bé, en un altre muntatge? Una producció més realista no faria més xocant la caiguda dels personatges? Potser sí, en tot cas, a més del llibret, Tom Cairns va signar una posada en escena eficaç, presidida per un gran arc sobre una estructura giratòria (decorat i vestuari eren de Hildegard Bechtler). Si els xais de veritat eren més convincents que l’ós de mentida –aquest any hi ha hagut força animals a escena a Salzburg-, Cairns aconsegueix que no ens perdem davant la profusió de personatges, i també aconsegueix que els efectes especials (la mà, el vol del director d’orquestra per violar una de les convidades) funcionin bé. 

Adès, a més de esplèndid compositor, és també un magnífic pianista i director d’orquestra, i ell mateix es va posar al fossat de la Haus für Mozart al capdavant de la precisa Simfònica de l’ORF de Viena. L’ampli repartiment, britànic en la seva majoria, havia d’afrontar una escriptura vocal que tendeix de forma obsessiva, però no gaire còmoda, cap a l’agut. La més afectada va ser el paper de Leticia Maynar (la soprano), cosina germana en l’estratosfera (mis i fas sobreaguts a dojo) de l’Ariel de The Tempest del mateix Adès. Com a Viena en aquesta òpera, Audrey Luna s’hi va enfilar amb una facilitat astoradora. L’equip vocal reunia diferents generacions de cantants, amb veterans il·lustres com Thomas Allen (un xic desaprofitat com a director d’orquestra), John Tomlinson com al doctor que intenta ser la veu de la raó (però com crida i desafina, pobre) i una impagable Von Otter. Els Nobile, la parella d’hostes, van suar la cansalada per la tessitura, si bé Charles Workman es va anar centrant durant la representació, mentre que Amanda Echalaz, tot i atacar amb vigor grans salts intervàlics, va sonar més inflexible. De la parella de germans incestuosos, millor la Silvia de Sally Matthews que el pàl·lid Francisco de Iestyn Davies; anecdòtic Señor Russell (el primer en morir) de Sten Byriel, i remarcables Frédéric Antoun com a Raúl i David Adam Moore com a Coronel. Ara bé, per calidesa i consistència vocal, la interpretació més emotiva va ser la de Christine Rice com a Blanca. Una molt bona estrena, en resum, ara caldrà veure què fa Stephen Sondheim a partir del mateix material.

[Parts d’aquest article van aparèixer al diari ARA del 7 d’agost]

Fotos: Monika Rittershaus