Concerts a Salzburg: Anna Netrebko enlluerna a 'Manon Lescaut' de Puccini i Peter Eötvös estrena un oratori

El glamur que, segons les cròniques, dècades enrere s’ensenyoria de Salzburg l’encarna ara Anna Netrebko, reina indiscutible del festival. La soprano russo-austríaca presentava enguany, en versió de concert, un dels papers que millor li escau en aquest moment d’evolució cap a parts més feixugues, la protagonista de Manon Lescaut de Puccini. El glamur l’aportava un espectacular vestit guarnit amb 35.000 cristalls de Swarowski...

La veu està en un moment de gloriosa plenitud, amb aquest vellut fosc marca de la casa, i una major presència al centre i al greu (les frases més greus van ser atacades amb una naturalitat desconcertant) sense perdre fermesa en l’agut. La dicció va ser més esmolada que en altres ocasions –no debades el paper el va debutar a Roma amb Riccardo Muti al fossat-, i l’expressivitat, enfocada menys des de la barrera. En resum, va ser una exhibició de facultats vocals i interpretatives impressionant, encarnant amb intensitat totes les facetes de Manon: la innocència de l’acte primer, la voluptuositat d’In quelle trine morbide, la força tràgica dels dos darrers actes.

Si Netrebko és the real thing, què és el seu marit, Yusif Eyvazov? Curiós, si no vaig errat, es van conèixer a la producció romana abans esmentada. La impressió va ser més positiva que en el concert que van compartir fa uns anys al Palau de la Música, però la veu, sense ser negligible, i comptant amb un agut segur, no és maca, i el fraseig és lacrimògen i avar de matisos. Les notes hi eren, fet que en un paper reconsagrat com Des Grieux té el seu mèrit, però Eyvazov juga en una altra lliga. El festival, tanmateix, va reunir un bon equip al voltant de la seva diva favorita. Benjamin Bernheim com a Edmondo va aprofitar totes les ocasions del paper per revelar-se com un tenor a seguir per bellesa de timbre i elegància de línia, mentre que Carlos Chausson va ser un impecable Geronte i Edgardo Piña un Lescaut de bona presència, al costat d’uns irreprotxables Erik Anstine (Sergent), Szilvia Vörös (Músic) i Patrick Vogel (Mestre de ball). Tots van fer una mica d’acció perquè, per sort, aquesta versió de concert no tenia faristols. Com tampoc en tenia Marco Armiliato, dirigint de memòria una sòlida Simfònica de la Ràdio de Munic. El director italià va tornar a exhibir la seva eficàcia provada, en una versió sense genialitats, un punt gruixuda en ocasions, on massa sovint semblava que només tenia dues marxes: una d’inflexible i frenètica per als conjunts, una altra més relaxada per permetre als divos esplaiar-se. Netrebko i senyor tornaran a Salzburg per a un dels plats forts de l’edició del 2017: una nova producció d’Aida amb Riccardo Muti a la batuta.

Un oratori tartamut

Si Netrebko és la diva, la Filharmònica de Viena és la reina entre les orquestres del festival. El primer programa de la seva sèrie de concerts a Salzburg era una magnífica mostra de peces estrenades per la formació, inclosa una que era estrena absoluta, HALLELUJA – Oratorium balbulum de Peter Eötvös, un dels autors amb més difusió del moment, amb algunes esplèndides òperes al seu sarró. Amb un text brillant, irònic, i alhora punyent, del fa poc desaparegut Péter Esterházy (ofert en traducció alemanya, tot i que el cor era hongarès), la peça està escrita per a recitador –magnífic Peter Simonischek, amb el punt sardònic just-, mezzosoprano –una Iris Vermillion no sempre audible-, tenor –bé Topi Lehtipuu com a Notker Balbulus, profeta tartamut a cavall dels segles IX i X-, cor –entonant una diversitat d’al·leluies, des de Händel fins a Mozart i Bruckner superposats- i una orquestra acolorida. L’obra decau una mica a mig recorregut i funciona millor com a collage de referents, però va ser força aplaudida: Eötvös ja és un clàssic actual.

A la segona part, un Daniel Harding cada cop més convincent va dirigir unes ben mesurades Variacions sobre un tema de Haydn de Brahms. La virtut de la mesura es va veure multiplicada en l’Adagio de la Simfonia núm.10 de Mahler, que Harding coneix molt bé (amb Viena té una de les versions de referència de la simfonia completada). Va ser una versió molt ben graduada, sense estridències sobreres en el gran clímax cacofònic central, enllaçant els diversos episodis amb encomiable naturalitat. Els filharmònics van respondre amb un virtuosisme fora mida, en especial una corda impressionant: els atacs ultraaguts dels violins s’havien d’escoltar per creure. I és que Salzburg, a més d’òpera, és un paradís per als amants de la música simfònica i de cambra (i per als del teatre que sàpiguen alemany!). L’any vinent, si Déu vol, més.

[Parts de la primera part d’aquest text van aparèixer el 7 d’agost al diari ARA]

Fotos: Marco Borreli / Andreas Kolarik