El Liceu obre temporada amb un 'Macbeth' amb dos repartiments complementaris i un muntatge fascinant

La carregosa parafernàlia en que s’estan convertint les inauguracions de temporada del Liceu no acaben de provar a Verdi. Després d’un fluix Nabucco el curs passat, aquest any ha estat el torn d’un Macbeth que no ha complert amb totes les exigències de la primera obra mestra del compositor italià. Al menys, a nivell musical, perquè en l’apartat escènic Christof Loy ha signat una producció apassionant, importada de Ginebra.

Somniava Macbeth en tornar a Manderley? El preludi ens situa de ple en una imponent mansió neogòtica, amb monumental llar de foc i majestuosa escalinata incloses, puntuada per dos cortinatges. En aquesta esplèndida escenografia inspirada en Rebecca, obra del videoartista i arquitecte Jonas Dahlberg (increïble, era el seu primer treball operístic), trobem un envellit Macbeth observant les evolucions sonàmbules de la seva esposa, un fantasma canós, mentre l’escena s’omple de cossos ensangonats. Tota la trama serà un gran flashback en un implacable, ominós blanc i negre (i gris) reforçat pel vestuari sense un únic lligam temporal d’Ursula Renzenbrink i la il·luminació de Bernd Purkrabek. Loy no està tan interessat en mostrar-nos la maldat en si, com els efectes devastadors que genera en la psique dels protagonistes. 

Una direcció d’actors perfectament afinada (és de suposar que l’encarregat de la reposició, Jean-François Kessler, va ser fidel a les intencions de Loy) segueix amb nitidesa les motivacions i les reaccions dels personatges, amb solucions d’una extrema eficàcia teatral: el bandejament de Malcolm, sospitós d’haver assassinat el rei, al final del primer acte; la cara d’odi que Lady Macbeth dedica a Macduff i la seva família, premonició de tragèdies futures, abans d’atacar el Brindis; el deliri de Macbeth al veure la jaqueta de Banco que aquest ha deixat a l’escena anterior (el minimalisme escènic de Loy provoca que aquest sigui assassinat entre caixes); un “Patria oppresa” amb el cor planyent, entre espelmes i retrats, les seves pèrdues per culpa del tirà (va ser el gran moment de la formació que dirigeix Conxita Garcia).

Les bruixes són l’element que sacseja la ment de Macbeth, un grup de dones amb barba o transvestides, d’actitud salvatge, no exempta d’ironia, com l’aplicada en el ballabile d’ondines i sílfides, mentre que la inacabable taula del banquet de l’acte segons i l’aparició dels reis de sota terra en vitrines a l’acte tercer van ser dels pocs cops visuals que Loy es va permetre. El ballet, com és habitual, va ser tallat en una interpretació de la versió de 1865, però amb la incorporació de l’escena final del 1847, detall que el programa de mà oblidava comentar. Una tria que dóna una mica més de protagonisme a un Macbeth que pot morir en escena i ens estalvia un cor no gaire inspirat. 

Al fossat, les coses no van ser tan estimulants, amb Giampaolo Bisanti intentant il·luminar les subtileses de la música de Verdi. Intent lloable, si no fos perquè el preu va ser excessiu: el dessagnament de la partitura en una lectura d’articulació blana, temps desmaiats i finals sense tensió, tot i la gestualitat narcisista que desplegava el director italià, tan poc convincent a Macbeth com a la fluixa Turandot d’aquest estiu a Peralada. Malgrat això, l’orquestra de la casa va sonar força bé, així com el cor, tot i certes imprecisions en la primera intervenció de les bruixes.

Els dos repartiments convocats pel Liceu van ser, en línies generals, complementaris. Ludovic Tézier ha anat conquerint progressivament els grans rols verdians, aportant al seu primer Macbeth una veu pletòrica, menada amb un sentit immaculat del legato. Tanmateix, només en l’acte quart va petjar l’accelerador en una encarnació fins llavors d’insuficient voltatge. Instrumentalment, Luca Salsi no és tan remarcable como el baríton francès, la qual cosa no vol dir que no posseeixi el format adequat per al criminal rei d’Escòcia, en una interpretació més regular i més intensa que la del seu col·lega. L’acidesa vocal de Martina Serafin, en especial en el terç superior (el re bemoll sobreagut de l’escena del somnambulisme la va derrotar), no desentona en un paper com Lady Macbeth però també aquí, com amb Tézier, faltava verí i malvolença, dèficit perdonable fins a cert punt al ser també un debut en el paper. Com a mínim, va estar més inspirada que com a Abigaille. Tatiana Serjan sí que va ser una Lady temible en totes les seves intervencions, fins a un somnambulisme coronat de forma espectacular, amb pinyol aquest cop sí en pianíssim, perfectament atacat davant de l’escenari (i no cridat des del fons com Serafin). Tot i que el terç superior sonava de forma més mat, un xic enrere, i la dicció més confusa del que recordava de la seva Lady Macbeth amb Muti a Salzburg, en aquest personatge no hi va haver color. 

Vitalij Kowaljow ha esdevingut de facto el baix verdià titular del Liceu, ara un Banco de bona línia en la seva ària, a diferència d’un Alessandro Guerzoni trèmul i sense autoritat. Saimir Pirgu (Macduff) no estava en òptima forma el dia de l’estrena, ja que la veu amb la llisor d’altres ocasions, mentre que Teodor Ilincai va voler explotar un timbre grat amb un estil en excés lacrimògen. Correcte el Malcolm d’Albert Casals, mentre que la dama d’Anna Puche i el criat (de fet, tots els criats i missatgers de l’auca) de Marc Canturri van guanyar, si no pes vocal, més protagonisme escènic gràcies a Christof Loy, la principal raó per veure aquest muntatge.

[Versió ampliada del text publicat al diari ARA el 9 d’octubre]

Fotos: Monika Rittershaus (provinents del muntatge original de Ginebra)