La Fura dels Baus inunda de crucifixos el Covent Garden per al debut de Sonya Yoncheva a 'Norma' de Bellini

La Royal Opera House ha obert temporada amb una nova producció de Norma de Bellini signada per La Fura dels Baus (declinació Àlex Ollé) que havia de comptar amb Anna Netrebko com a druïdessa major. Un cop anunciat el programa, tanmateix, la soprano russo-austríaca va considerar que aquesta addició al seu repertori no s’adequava al seu moment vocal actual (força cert, tot i que a Salzburg va declarar que no estimava el paper), i el Covent Garden es va apressar en contractar una altra soprano, i astre ascendent, que també debutava el paper, Sonya Yoncheva. El repte va ser resolt amb brillantor.

Si la memòria no em falla, era el primer cop que escoltava en directe la soprano búlgara, i la impressió va confirmar força els bons referents que en tenia. La veu recorda, per coloració, una mica la de Netrebko, tot i que és més lírica i pot articular amb més netedat les agilitats. Una veu rodona, vellutada, homogènia, i amb la tècnica ideal per acaronar les grans cantilenes bellinianes. Potser li va faltar en aquesta funció aquells pianíssims flotants que donen un caràcter més elegíac a Norma, i algun agut va ser un pèl estrident (i curt). Esclar que, o per culpa de la batuta, de l’edició crítica emprada, o de les dues coses, no vam tenir les excursions al sobreagut d’altres sopranos. Sigui com sigui, després d’una ‘Casta diva’ d’apropiada dolçor, Yoncheva va anar creixent a mesura que el dramatisme de l’obra augmenta fins a un magnífic segon acte culminat en una escena final pletòrica.

L’entesa de la soprano amb l’experimentada Adalgisa de Sonia Ganassi va ser bona, encara que a la mezzo italiana li comencen a passar factura els papers més feixucs que ha anat abordant: l’instrument ha perdut estabilitat i és una mica més rígid, la qual cosa no impedeix que l’art del clarobscur i la línia belcantista de Ganassi segueixin intactes. Un magnífic Joseph Calleja tancava un molt bon trio protagonista (després de John Osborn i Gregory Kunde, cal admetre que el paper de Pollione està de sort últimament). El tenor maltès ha guanyat densitat al centre de la veu sense perdre la lluminositat de l’agut, i el seu cant segueix sent pròdig en refinament, elegància i expressivitat. La taca del cast era l’Oroveso d’agut escanyat i so desagradable de Brindley Sherratt, mentre que el Flavio de David Junghoon Kim i la Clotilde de Vlada Borovko deixaven en molt bon lloc el programa per a joves cantants del Covent Garden.

Bellini en general, i Norma en particular, surten guanyant, i molt, quan un gran director se’ls pren seriosament, com ha estat el cas d’Antonio Pappano, el director musical de la Royal Opera House des del 2002. Amb temps sovint espaiosos que no es contradeien amb l’impuls que el músic britànic aportava als passatges més dramàtics (les onades sonores del concertant final van ser graduades de forma admirable), Pappano és un director que respira amb les veus sense perdre de vista els detalls instrumentals que enriqueixen la partitura belliniana. Comptar amb una bona orquestra ajuda, per descomptat, mentre que el no menys notable cor està dirigit des d’aquesta temporada per un vell conegut del Liceu, William Spaulding.

Aquesta Norma era el segon muntatge que la Fura presentava al Covent Garden, després del majestuós Oedipe d’Enescu del curs passat, una producció fascinant estrenada fa anys a La Monnaie que en teoria era en coproducció amb el Liceu. Encara l’esperem. Per a Ollé i els seus col·laboradors, Norma és la història d’una dona que intenta escapolir-se de l’opressió d’una teocràcia despietada (de la quall, ella en forma part), on poder religiós i poder militar són les dues cares de la mateixa moneda. Per aquesta raó, deixem els boscos druídics i marxem a un inconcret marc contemporani d’un catolicisme ofegant. L’impressionant decorat d’Alfons Flores es fonamenta en una acumulació astoradora de crucifixos en diferents columnes mòbils, un bosc ominós coronat per una enorme corona d’espines, també formada per crucifixos. 

Casta diva és la culminació de tota la preparació prèvia d’una gran cerimònia religiosa farcida de natzarens, confrares, capellans, monges, escolanets, beats i beates en reclinatoris, penitents, amb una Norma que entra sota pal·li i, per rematar-ho, les evolucions aèries d’un gran encenser (o botafumeiro) durant l’ària. El cervell pensa de forma automàtica, com és obvi, en la més negra Espanya de Franco, amb l’excepció que una summa sacerdotessa allà seria impensable. La pertinença del marc visual està reforçada pel detallista vestuari de Lluc Castells i una il·luminació en ocasions d’una pertinent tenebror de Marco Filibeck, mentre que de nou Valentina Carrasco és la imprescindible directora associada d’Ollé. Hi ha, tanmateix, un element que no quadra: qui és Pollione? La potència del món de Norma fa força improbable que estiguem davant una societat oprimida per un poder forà, i aquest romà amb americana i corbata tampoc fa l’aspecte d’un temible invasor, sinó la d’un civil (qui sap si ateu!) que s’embolica amb dues sacerdotesses. Per això, l’escena de l’acte segon, amb el cor armat arrossegant-se per terra quedava una mica ridícula.

Ollé i cia. mostren amb aplicada correcció les interrelacions entre els personatges, amb algun afegit original: la confessió d’Adalgisa a Norma a l’acte primer és literal, és a dir, en un confessionari. També hi ha detalls d’un realisme més sòrdid, en especial l’inici de l’acte segon. Els jocs dels fills de Norma contrasten fortament amb la imatge de la protagonista estenent a terra el plàstic on pensa matar els nens i, després, embolicar els cossos. En la culminació de l’òpera, una creu gegantina en flames sembla que ha de ser el destí final de Pollione i Norma, però Oroveso s’avança per estalviar el suplici de la seva filla: la mata d’un tret al cap. Un final dràstic per a una representació força estimulant en conjunt.

Fotos: Bill Cooper