'Le nozze di Figaro' de Mozart torna al Liceu en el ben conegut muntatge de Lluís Pasqual

Cada espectador decidirà, atenent al seu criteri i tenint en compte les recents estretors de programació del Liceu, si presentar tres cops en 8 anys el mateix muntatge és poc o massa. En la valoració influirà, a banda de l’opinió sobre la producció de Le nozze di Figaro que Lluís Pasqual va estrenar el 2008 i que ara torna a estar en les mans reposadores de Leo Castaldi, les bondats de la versió musical en el seu conjunt. La collita 2016 ha estat bona, ja que no excepcional, a causa d’alguns desequilibris en el repartiment i en la batuta.

Repescat de l’edició prínceps, Kyle Ketelsen tornava evidenciar, com en el Leporello que va interpretar en el seu debut liceista, que els criats mozartians li proven. Veu rotunda i plena, fraseig sempre esmolat i intencionat, agilitat escènica (fins i tot quan se li va escapar la pilota a “Aprite un po’ quegli occhi”), aquest Figaro es va encarar de forma formidable contra els abusos del seu senyor sense perdre la ironia. Pescada a darrera hora, la Comtessa d’Almaviva d’Anett Fritsch (es va assabentar tot el públic de l’estrena que era ella? No es va fer cap avís i el full de sala no l’esmentava) va ser una de les major alegries de la funció, gràcies a una veu cremosa i una línia de cant de noblesa immaculada que va convertir les seves dues àries en dos moments àlgids de la vetllada. Anna Bonitatibus va fer una creació entendridora de Cherubino, trobant matisos insospitats a l’enamoradís patge, malgrat una veu un xic petita per a les dimensions del Liceu. La mezzosoprano italiana va dur a l’extrem la llicència que la batuta va oferir als embelliments amb un “Voi che sapete” al límit de l’alambinament.

La resta del repartiment va mantenir un to correcte i prou, començant per Gyula Orendt, Comte d’Almaviva poc amenaçador, sense suficient punch vocal, mentre que la veu de soubrette, tendint a àcida, de Mojca Erdmann és qüestió de gustos (ras i curt, a mi no m’agrada pas gaire). Com a Susanna, va estar millor en els dos últims actes, tot i que es pot aspirar a un “Deh vieni, non tardar” més seductor. Maria Riccarda Wesseling, com José Manuel Zapata, es va quedar, com és habitual, sense ària, una llàstima atesa la consistència de la Marcellina de la primera, no tant pel Basilio exageradament bufonesc del segon. Valeriano Lanchas va ascendir d’Antonio a Bartolo amb resultats discrets, similars als de Roberto Accurso en el primer paper, mentre que Rocío Martínez va ser una Barbarina de timbre blanquinós, tancant amb eficàcia el repartiment Vicenç Esteve Madrid com a Don Curzio.

Com en el Macbeth d’inauguració de temporada, va ser de nou el fossat qui va ser en part responsable d’una representació poc espurnejant, subratllant, de passada, el rol cabdal, no sempre prou assumit, que la direcció musical té en el ritme dramàtic d’una representació. La lectura de Josep Pons d’aquesta joia mozartiana va ser ben amorosida, ressaltant innúmers detalls de la partitura, sobretot per part d’una fusta acaronadora. L’atenció del titular del Liceu, tanmateix, semblava més centrada en l’orquestra que en l’escenari i l’ímpetu teatral de l’obra se’n va ressentir, en especial en uns dos primers actes que amb prou feines van aixecar el vol i en uns finals de número massa sovint estovats.

L’elegància un punt freda del decorat de Paco Azorín i el vestuari chic de Franca Squarciapino (no tant la il·luminació erràtica d’Albert Faura) van ser un bon marc per a una comèdia dissenyada amb nitidesa per Pasqual, amb una clara exposició de les constants entrades i sortides, anades i vingudes, dels personatges que evitava la confusió a què la trama convida. Es tracta d’una producció que, sense descobrir-nos res de nou (ni subratllar res de rellevant) sobre l’obra rutlla en conjunt força bé, encara que el traç sembli ara més gruixut que 8 anys enrere. Potser la producció ja ha esgotat la seva vida útil, però de Le nozze di Figaro és impossible cansar-se’n.

[Versió ampliada del text publicat el 9 de novembre al diari ARA]