Entrades
La segona nova
producció de la temporada de l’Òpera Estatal de Baviera ha suposat un nou
triomf incontestable per al director musical de la companyia, Kirill Petrenko. El
control que exerceix sobre tots els paràmetres de la interpretació és,
simplement, abracadabrant, sense que això es tradueixi, per sort, en lectures
que pequin d’excés analític, com va quedar evident en aquesta Lady Macbeth del districte de Msenk de
Xostakóvitx.
La claredat de la
textura sonora i l’atenció als detalls sense perdre de vista el conjunt van
estar sempre al servei de la tensió dramàtica, mentre que l’ús de l’edició
crítica oferia, ara i adés, petits canvis que no capgiraven el coneixement de l’obra.
Li va faltar a Petrenko una mica més de mala llet, de salvatgia en els
passatges més aparatosos? Tot són gustos, però la magnífica orquestra muniquesa
va espetegar sense violència gratuïta i, de propina, amb un virtuosisme
remarcable, oferint a més, en l’altra extrem de l’espectre dinàmic, alguns dels
ultrapianíssims més al·lucinants que es puguin escoltar en un teatre d’òpera
(molt bé també el rendiment del cor de la casa). I, què carai, quan calia
tremp, n’hi havia a bastament: la passacaglia de l’acte segon, veritable punt d’inflexió
de la partitura, va ser traduïda amb un sentit de la progressió que treia l’alè,
i els esclats paroxístics de l’acte quart deixaven clavat a la butaca. En
realitat, el que dominava en la versió de Petrenko va ser una tristesa
infinita, la desolació que banya aquest retrat fosquíssim de l’ànima humana i,
per aquest motiu, en l’esmentat acte quart el director va arribar a cotes
colpidores de concentració expressiva, en especial en el darrer monòleg de la
protagonista, d’una depuració extrema.
Aquest va ser un
dels moments també més destacats d’Anja Kampe en el seu debut com a Katerina
Ismailova, arribant a un retrat d’un ésser derrotat que posava els pèls de
punta. La soprano alemanya s’entrega sempre en cos i ànima en tots els papers
que aborda i, malgrat que el seu rus no semblava del tot idiomàtic a aquestes
ignorants orelles (al menys, en comparació amb els seus companys de
repartiment), la veu va surar amb facilitat en els moments més tensos de la
partitura amb un cant tant generós com la presència escènica. Serguei no posa
problemes ni té secrets per a Misha Didyk, ideal en la petulància de l’amant de
la protagonista. La veu d’Anatoli Kotxerga mostra ja senyals preocupants de
desgast, amb més declamació que cant, més esgarips que afinació, sense que això
no l’impedeixi seguir sent un Boris odiós. Una de les sorpreses del repartiment
va ser Sinowi, paper molts cops assignat a tenors de caràcter i que a Munic va
ser interpretat per un cantant de veu plena i lirisme sedós com Sergei
Skorokhodov, la qual cosa donava una perspectiva diferent al marit de Katerina.
De l’extens equip vocal, cal destacar també el divertit Popa de Goran Jurić i
la capacitat d’Alexander Tsymbalyuk de diferenciar amb pocs minuts de
diferència la fàtua pompositat del Cap de Policia de l’alè tràgic del Vell
Presoner.
Harry Kupfer
tornava a l’Òpera Estatal de Baviera després d’una absència de 16 anys, amb una
Lady Macbeth de Msenk a la qual se
li podria demanar més inspiració, però no més ofici. L’octogenari director
alemany explica molt bé la història amb una acurada direcció de personatges que
evita conscientment caure en la caricatura (l’excepció, l’escena a la
comissaria, amb un ballet de policies sobre cadires de rodes) i ofereix bons
detalls de percepció psicològica (al final de l’acte segon, després de l’assassinat
de Sinowi, Serguei fuma despreocupat, separat de Katerina: ja es veu que allò
no acabarà bé). L’imponent decorat de Hans Schavernoch, reforçat pels vídeos de
Thomas Reimer, ens situen en una gran fàbrica de l’era presoviètica, al mig de
la qual se situa l’estança ben atrotinada de Katerina, més presonera que no pas
esposa del fill de l’amo. L’enlairament ocasional i descens posterior de l’habitació
podrien simbolitzar les aspiracions que no acaben de reeixir de la
protagonista, idea que Kupfer tampoc explota gaire més enllà. L’espai es va
buidant a mesura que avança la trama (la comissaria se situa sota la taula del
convit de noces de Katerina i Serguei), fins arribar a un acte quart més diàfan
davant un cel nuvolós (recordava el muntatge que Kupfer va signar a Frankfurt d’Una vida pel tsar de Glinka). Correcció
escènica, en definitiva, que no va posar entrebancs a una sobirana versió
musical encapçalada per Kirill Petrenko.
Fotos: Wilfried
Hösl
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Tots els comentaris són benvinguts sempre i quan es facin amb uns mínims d'educació i respecte i no s'amaguin rere l'anonimat o pseudònims més o menys enginyosos.