Algunes reflexions sobre l'impacte fenomenal que l'erupció del volcà 'Elektra' ha provocat al Gran Teatre del Liceu

L’impacte d’aquestes funcions d’Elektra (n’he vist la primera i l’última), no per previsible, ha estat menys anorreador, gràcies a la conjunció d’un títol que, tant per la música de Strauss com pel text de Hofmannsthal, continua sacsejant l’esperit, una posada en escena d’una lúcida humanitat i una lectura musical de primera magnitud, tot plegat contribuint a fer d’aquesta producció una de les fites de la història recent del Liceu, que bé mereix algunes reflexions prèvies abans de valorar l’espectacle en sí.

L’èxit apoteòsic de la producció no s’entén només per la seva pròpia qualitat, també hi té a veure la fam del propi aficionat liceista, sotmès als darrers temps a una dieta de mediocritat confortable amb puntuals puntes d’excitació. Una dieta que tot apunta encara haurem d’aguantar força temps, amb la qual cosa el més trist que ens podria passar és que aquesta Elektra no sigui l’arrencada d’una nova era d’esplendor, sinó un miratge fugisser la memòria del qual s’engrandirà en comparació amb les estretors quotidianes. Sóc el primer en desitjar equivocar-me del tot, només el temps dirà si és així. Per altra banda, aquest triomf no és pas cap fruit de la mercadotècnia cada cop més invasiva del teatre, sinó conseqüència inevitable de l’única recepta segura per reeixir en el món de l’òpera: aconseguir una conjunció òptima entre obra, producció, direcció musical i repartiment. Quan es té la màxima cura de tots els factors, els resultats acompanyen. I aquesta és una tasca que un teatre de stagione com el Liceu, amb un número limitat d’obres per temporada i, sobre el paper, sense el risc de rutina dels teatres de repertori, hauria de realitzar de forma més continuada.

Dues darreres reflexions paral·leles. Un cop més, el Liceu, començant per l’orquestra, s’ha posat les piles i treballat al màxim per afrontar el repte no pas menor d’una obra de la complexitat d’Elektra. Un esforç que en altres repertoris considerats, de forma encertada o no, menys difícils es transforma en relaxació, i d’aquí venen funcions ben poc engrescadores de Verdi, Puccini o Donizetti, per citar només alguns noms. Per descomptat, l’excel·lència no es pot assolir sempre, però els desnivells interpretatius entre títols són sovint excessius. I, finalment, aquesta Elektra ha estat coproduïda amb Ais de Provença, la Scala, el Met, la Staatsoper de Berlín i l’Òpera Nacional Finlandesa. Encara juguem en aquesta lliga o ens hem desenganxat de projectes de similar magnitud?   

El muntatge de Patrice Chéreau, recreat amb cura per Vincent Huguet, ha arribat a l’últim teatre coproductor amb la imponent austeritat arquitectònica del decorat de Richard Peduzzi i la inconcreta contemporaneïtat del vestuari de Caroline de Vivaise creant un marc quotidià –el pròleg mut de les criades netejant el pati és ben definidor- per a una tragèdia sense una distanciadora dimensió mítica. El desaparegut director francès va bandejar tota histèria i exageració per centrar-se en les mirades, els gestos, les reaccions, detallats al mil·límetre, d’uns personatges aclaparats per una espiral de violència que, al final, no condueix a cap catarsi, sinó a la mera estupefacció. En especial, la relació entre Klytämnestra i Elektra pren una dimensió del tot diferent, no pas dos monstres xisclant-se l’una a l’altre sinó una mare i una filla separades per un mur d’incomprensió. La mirada final, desesperançada, de Klytämnestra sobre Elektra, amb un mínim intent, abandonat al capdavall, de consolar-la, és una de les grans revelacions del muntatge, així com el refús de la rialla histèrica que la tradició marca per a la reina de Micenes quan marxa sabent la notícia de la mort, suposada, d’Orest. Com podia mostrar Chéreau una mare rient-se de la mort del seu fill? La proximitat que atorga al Liceu sens dubte ha fet que les petites reserves, fruit també de l’excés d’expectatives, que em va generar la producció quan la vaig veure al Met hagin desaparegut. Ja no importa que a escena a vegades hi hagi més personatges dels estrictament necessaris, o que se’ns mostrin fets que no hauríem de veure. La impecable cal·ligrafia amb què Chéreau escriu aquesta tragèdia eterna deixa una petja inesborrable.

Les tres protagonistes del muntatge original del 2013 arribaven amb l’espectacle fresc després de les recents funcions a Berlín, començant per una impressionant Evelyn Herlitzius de qui es pot al·legar que Elektra és el paper de la seva vida. Una creació abrusadora, traduint tot el dolor, la fúria i l’exaltació de la princesa atrida amb un cant sempre matisat, una veu, més que cabalosa, penetrant, sobretot un agut incisiu com un làser, i una entrega escènica absoluta. Poc importa que en l’última funció la veu trigués una mica més en assentar-se o que alguns sons fossin més raucs, el triomf de Herlitzius és dels que fan època. Al seu costat, Waltraud Meier és una tant atípica, per feminitat gens guinyolesca, com fascinant Klytämnestra, un paper que, per tessitura, massa greu, no li acaba d’escaure, però que resol amb un art del saber dir el text sense parió i un magnetisme escènic que fa que sigui impossible treure-li els ulls de sobre. Els gestos, les mirades, la forma de gratar-se compulsivament, tot va contribuir a fer palpable també la humanitat ferida d’aquesta reina. Completava aquest trio formidable Adrianne Pieczonka amb una Chrysothemis entendridora, amb una veu que ha perdut una mica de vellut, però no pas consistència. 

Molts dels cantants secundaris també eren presents fa tres anys a Ais de Provença, com l’impecable Aegisth de Thomas Randle, o l’entranyable contribució d’il·lustres veterans com el nonagenari Franz Mazura (present als mítics muntatges de Chéreau del Ring a Bayreuth i Lulu a París), Renate Behle, i Roberta Alexander, una inesperada Cinquena serventa (paper normalment assumit per cantants més joves) que s’inscriu en l’àmplia mirada generacional amb què Chéreau recrea la gent que habita al palau micènic. Correctes les altres serventes, mentre que el Servent Jove de Florian Hoffmann es va escanyar menys l’últim dia que a l’estrena. La principal novetat liceista va ser el ben ajustat Orest d’Alan Held, al costat del Servent vell de Mariano Viñuales. 

Aquesta Elektra també ha estat una fita de la titularitat de Josep Pons, esperonant una orquestra en gran forma en una lectura crepitant que ressaltava pler de detalls d’una instrumentació exuberant, alhora que n’emfasitzava la seva encara avui xocant modernitat. Posats a ser primmirats, a vegades la batuta de Pons pensava més en frases que en paràgrafs, una mica més de continuïtat en el discurs no hagués estat sobrera, com tampoc ho hauria estat un control més ferri de les expansions del metall. Hi va haver també petits errors de càlcul: la marxa que marca l’arribada de Klytämnestra no va tenir prou implacabilitat (si comences massa fort, el marge de progressió es redueix) i els cataclísmics acords finals van sonar, els dos dies, un xic desinflats. Detalls que no impedeixen valorar en la seva justa mesura l’excel·lent tasca d’un Pons que va desfermar un volcà sonor amb rius de lava que queien sobre uns espectadors que pocs cops hauran sortit tant colpits del teatre.

Fotos: A. Bofill

[Versió ampliada de l’article publicat al diari ARA el 9 de desembre]