Un conte colorista per acabar l'any: 'El gall d'or' de Rimsky-Korsakov a La Monnaie en muntatge de Laurent Pelly

L’última òpera de l’any per al cronista ha estat un títol infreqüent en un lloc imprevist. Infreqüent, perquè El gall d’or de Rimsky-Korsakov, com la resta de l’abundant producció lírica del compositor rus, és ben cara de veure a Occident. Imprevist, perquè La Monnaie tenia anunciat tornar ja a la seva seu històrica, però els retards acumulats en les obres de renovació han provocat que tota aquesta temporada es mantingui a l’exili, al Palais de la Monnaie, una carpa enmig de descampats i naus industrials, abillada, això sí, amb prou gràcia.

El gall d’or és l’última òpera de Rimsky-Korsakov, un títol que li va dur molts maldecaps amb la censura a causa de la seva mirada crítica i sarcàstica sobre un monarca incompetent. Tenint en compte que poc abans s’havia produït la fracassada revolució del 1905, no és estrany que la cort del tsar Nicolau II no veiés amb bons ulls la peça, que no s’estrenaria fins al 24 de setembre de 1909, amb Rimski ja mort, i en una versió censurada. El llibret de Vladimir Bielski, col·laborador habitual del compositor, expandeix un breu conte en vers de Puixkin, inspirador del bo i millor de l’òpera russa del segle XIX. Un tsar gandul i imbècil, Dodon, només vol descansar, però els atacs dels seus veïns no el deixen. Els seus fills proposen solucions tan estúpides com el seu pare, fins que apareix un astròleg amb una criatura meravellosa, un gall d’or que avisarà dels perills imminents. A canvi, Dodon promet satisfer el desig que l’astròleg vulgui. Tot segueix en calma (la frase del gall assegurant al tsar que podia dormir tranquil va enfurismar especialment la censura) fins que l’animal fa saltar l’alerta. El tsar envia tothom a defendre el reialme, però al final ell mateix es veu forçat a prendre unes armes i una armadura que li va petita.

En campanya, Dodon es troba amb els seus fills morts. És obra de la seductora Reina de Xemakha, que no triga gens en captivar Dodon. De tornada al seu reialme, l’astròleg demana al tsar el seu pagament pel gall: la reina. Dodon s’hi nega en rodó i, enfurismat, mata el mag d’un cop de ceptre. Tot seguit, el gall s’hi torna i mata el tsar d’un cop de bec, la reina desapareix sense deixar rastre i el poble es queda desconcertat. Rimski i Bielski afegeixen a aquesta sàtira despietada i sanguinolenta un element metateatral, amb un pròleg i epíleg protagonitzats per l’astròleg on declara que els únics personatges reals són ell mateix i la reina.

Aquesta història fantasiosa i eixelebrada rep per part de Rimski-Korsakov una partitura que és la culminació ideal del seu estatus com a mag de l’orquestra, una música sumptuosa, rica en textures i atmosferes, ja sigui la brillant fanfara de trompeta que caracteritza el cant del gall o un orientalisme intoxicant, d’una atractiva ambigüitat: paròdic o sincerament evocador? Altament efectiu, en tot cas. Les condicions acústiques i de sonorització del Palais de la Monnaie, essent bones, no són pas ideals (perfils massa plans, per exemple) per agombolar l’orquestració efervescent i resplendent de Rimski. Malgrat aquest handicap, el nou director musical del teatre belga, Alain Altinoglu, va signar una versió de benvingut refinament, aprofitant al màxim les oportunitats que la partitura ofereix. Descentrada des de la marxa de Kazushi Ono, l’orquestra brussel·lesa va sonar més compacta; a veure si el director francès la torna a posar en forma. El cor va està correcte en general, descomptant petites imprecisions.

Pavlo Hunka va ser un Dodon apropiadament ridícul sense caure, per sort, en la caricatura o la deformació vocal; llàstima que l’agut tendís a desfer-se, però al menys va dur amb dignitat el fet de cantar tota l’òpera en pijama. L’Astròleg té una tessitura agudíssima, resolta per Alexander Kravets amb cant sinuós i una notable capacitat per passar al falset. Venera Gimadieva va exhibir una gran facilitat per al cant melismàtic i d’agilitat, així com un sobreagut segur, traduint bé la doble cara, seductora i dominadora, de la Reina de Xemakha. Alexandre Vassiliev va ser un efectiu Voivoda Polkan, l’únic que intenta posar una mica de seny en la cort de Dodon, tot el contrari dels dos tsarèvitxs, uns hilarants Alexei Dolgov i Konstantin Shushakov, mentre que Agnes Zwierko aportava sòlid greus a la servicial Intendent Amelfa i Shea Tehoval aportava una veu fresca al gall que a escena encarnava Sarah Demarthe.

L’aspecte còmico-màgic de El gall d’or és ideal per a un director com Laurent Pelly. Sens dubte, les limitacions tècniques de l’espai hauran afectat el muntatge (hi haurà canvis quan es reposi d’aquí uns mesos al Teatro Real?), però tot i així, d’enginy n’hi va haver a bastament, amb la història vista des de la perspectiva d’un somni (més aviat, un malson) de Dodon. Per aquest motiu, l’element central del decorat de Barbara de Limburg és un gran llit del qual el tsar sortia a contracor, situat en un terreny desigual que recordava una mina. El vestuari del mateix Pelly tendia més cap a l’època de l’estrena, barrejada amb elements anteriors, complementat sovint per pentinats impossibles que incrementaven l’efecte còmic. Una altra marca de la casa, les accions coreografiades, també va ser present, en part per subratllar el retrat absurd dels estaments militars que Pelly ja havia fet en obres com La Grand- Duchesse de Gérolstein o La fille du régiment. El lligam revolucionari més evident es produeix a l’acte tercer, amb la imatge d’una gran massa manifestant-se i, al final, tot el poble massacrat per terra. El malson dels poderosos és la perdició per als febles.