El Palau de les Arts obre la temporada regular amb 'I vespri siciliani' en el muntatge polític de Davide Livermore

La temporada regular del Palau de les Arts de València ha arrencat amb una obra encara ben infreqüent de veure programada, I vespri siciliani de Verdi. Davide Livermore, intendent i director artístic del teatre, repescava el muntatge que va fer a Torí fa 5 anys i que el 2013 duia a Bilbao. A diferència de les funcions de l’ABAO, Livermore tornava a la traducció italiana d’aquesta grand opéra i prescindia del ballet (un pegot audiovisual a l’Euskalduna).

Tornada a veure, la producció segueix sent una enginyosa reflexió sobre la democràcia, a Itàlia i a tot arreu, d’un encaix, no obstant, no sempre evident en el canemàs dramàtic de l’obra. Assassinats polítics, manipulació dels mass media, corrupció de les elits, teleporqueria, violència i tortura policial d’un estat pseudodemocràtic: Livermore dispara a tot a i a tothom, amb el zenit en un acte segon que recrea l’atemptat contra el jutge Falcone a Sicília. Al final, tots els protagonistes, fins i tot Procida (retratat més com a fanàtic que com a alliberador) reben la fúria d’un poble tip de tot plegat mentre es projecta de fons l’article primer de la constitució italiana, que proclama que la sobirania recau en el poble, el qual l’exerceix en les formes i els límits de la constitució.

Va influir l’idioma en la lectura de Roberto Abbado, més propensa a la hipèrbole que al refinament, i d’una aparatositat buida en els grans clímaxs? El director musical (junt amb Fabio Biondi) del teatre valencià es va mostrar eficaç en termes generals, sense oferir grans revelacions sobre la partitura, i sense evitar algun desacord amb el cor (quasi sepultat al final pel brogit del fossat). Està clar que l’Orquestra de la Comunitat Valenciana no ha perdut potència, però sí llustre i precisió (un sol exemple, l’amenaçadora figura rítmica amb què comença l’obertura va sonar confusa, sense perfil definit).

El mateix estil interpretatiu de la batuta va afectar als dos protagonistes de veu més impactant. Juan Jesús Rodríguez té un instrument expansiu, extens, de projecció generosa, ideal per al repertori verdià, la qual cosa li va permetre oferir un Guido di Monforte autoritari i sever. Només li va faltar més capacitat per al clarobscur per assolir la plena excel·lència. Sense llegir el nom al programa, era evident que el baix que interpretava Giovanni da Procida era de filiació eslava, pel deix entre ennassat i sibilant de la veu d’Alexander Vinogradov. Va ser una interpretació tonant, vocalment potent, i alhora amb més intents de matisació que el baríton.

La península ibèrica segueix sent un dels territoris més visitats en aquesta tardor gloriosa de carrera que està vivint Gregory Kunde, ja Henry a Bilbao, ara Arrigo. El centre i el greu sonen més buits (i costen més d’escalfar), però el terç superior manté la seguretat esclatant (el falset del re sobreagut de l’acte cinquè va estar millor resolt aquest cop). El més remarcable del tenor nord-americà, tanmateix, continua essent l’elegància i noblesa del cant. Sofia Soloviy (en alternança amb Maribel Ortega després de la baixa d’Anna Pirozzi) no va convèncer gaire en els actes extrems, que demanen més agilitat i on la veu mostrava desconnexió entre registres i un greu feble. Aquest instrument de tons fumats es va trobar més còmode en les expansions líriques dels actes centrals, llastrades per una dicció poc nítida. El Centre de Perfeccionament Plácido Domingo va aportar bons elements per als papers comprimaris. En conjunt, una representació que va ser més exhibició vocal que drama.

Fotos: Tato Baeza