Riccardo Chailly rescabala Puccini recuperant a la Scala de Milà la primera versió de 'Madama Butterfly'

La primera idea sempre és la bona? Un compositor no té dret a revisar la seva obra? I si aquesta revisió és més aviat forçada per circumstàncies adverses que no pas fruit d’una necessitat interna de l’autor, amb quina versió ens hauríem de quedar? I tot plegat, sense entrar en la noció d’obra, molt més peluda pel que fa a un territori tan variable com el de l’òpera en la major part de la seva història, i de què hauríem d’entendre per les intencions definitives d’un compositor. Aquestes només són algunes de les qüestions que venien al cap arran de l’espectacle que ha obert la temporada de la Scala de Milà, Madama Butterfly en la seva versió primigènia.

El teatre italià presentava l’òpera de Puccini tal com es va estrenar el 17 de febrer de 1904 i mai més es va tornar a fer, ja que aquesta va ser l’única representació de l’obra, saldada amb un fiasco històric. Puccini la va retirar immediatament del cartell i va començar a fer revisions, primer per a unes representacions mesos després a Brescia, fins arribar al que podríem considerar la versió estàndard, presentada el 1906 a París. L’original quedaria oblidat fins a l’edició crítica dels anys 80, i seria representada en alguns teatres (també hi ha un parell d’enregistraments). No es tracta, per tant, d’una primícia, però no hi ha dubte que la producció de la Scala dóna un relleu extraordinari a aquesta versió, un veritable rescabalament a Puccini després del desastre de fa 112 anys, alhora que s’insereix en la política de Riccardo Chailly i Alexander Pereira de reivindicar el patrimoni del coliseu milanès (aquesta temporada, el direttore principale del teatre també s’encarrega d’una altra obra estrenada allà, La gazza ladra de Rossini).

Si Chailly és al darrere de la programació d’aquesta ur-Butterfly, també ha estat el principal motor de l’espectacle. La seva va ser una lectura directa, sense coartades sentimentals ni sobredosi de sucre, amb un art implacable de la progressió dramàtica i musical ja des de la furiosa fuga inicial, virtuts que no es contradiuen amb un irresistible arravatament líric al gran duo conclusiu de l’acte primer. En les seves mans, l’orientalisme no és un mer ornament exòtic, sinó part integrant de la textura sonora de la qual Chailly ressalta de forma magistral la modernitat. Dirigida d’aquesta manera, el risc de dispersió de la versió original, més farcida d’episodis col·laterals, desapareix del tot. Fins i tot, la mort de Butterfly, més dilatada i amb una línia vocal menys expansiva cap a l’agut, deixa un nus a la gola, com ha de ser. L’orquestra escalígera va estar esplèndida, com també el cor en l’impalpable fragment a bocca chiusa que fa de frontissa a l’acte segon. 

María José Siri va ser una Butterfly voluntariosa que va anar a més després d’un inici irregular, amb un re sobreagut molt forçat en la culminació de la seva entrada (un dels passatges més sublims de tota la història de l’òpera). Si bé sense un timbre molt distintiu, la soprano uruguaiana va saber capejar els grans clímaxs sense forçar els recursos alhora que mostrava una bona capacitat per alleugerir el so en els passatges més íntims. En aquesta edició, Pinkerton encara és més odiós, racista i miserable, sense la tardana redempció (amb totes les cometes) de l’ària “Addio  fiorito asil”: aquí, fins i tot, dóna diners a Sharpless per a la seva abandonada esposa japonesa abans de fugir. Coincidència buscada o no, la Scala va comptar amb un tenor nord-americà, Bryan Hymel, aportant tota la petulància del “Yankee vagabondo”, i si l’orquestració pucciniana no sempre li va a favor, la insolència del terç superior li va permetre coronar de forma espectacular totes les seves intervencions de l’acte primer. A més, Hymel no és pas un cantant barroer, cosa que és d’agrair, tot i que crec que el repertori francès escau més que l’italià a aquest veu lluminosa, d’emissió alta, però de color no del tot bonic.

Carlos Álvarez tenia al seu càrrec un bombonet sense dificultats extremes, com és Sharpless. Ara bé, s’ha de cantar con Déu mana i el baríton malagueny ho va fer amb la càlida humanitat i els accents tendres que demana un dels dos personatges que senten veritable pietat per Butterfly. L’altre, per descomptat, és Suzuki, una Annalisa Stroppa que, com la seva mestressa, també va anar a més durant la representació. La versió original dóna relleu a personatges més anecdòtics en la versió estàndard, per donar més color japonès a l’escena de les noces, com els oficials o la família de la núvia, en especial el borratxo oncle Yakusidé (Leonardo Galeazzi), amb una breu cançó i tot. També té més pes Kate Pinkerton (algunes de les seves frases se les quedaria Sharpless), aquí una Nicole Brandolino de greu sucós. La seva major presència fa menys el·líptic i més cruel el descobriment de la veritat per part de Cio-Cio-San. En l’ampli equip de secundaris i comprimaris no cal oblidar el sinuós Goro de Carlo Bosi.

Alvis Hermanis de nou sorprèn amb una producció que no recorda d’altres d’anteriors seves, fora potser de l’ús d’un decorat, signat per ell mateix i Leila Fteita, a diversos nivells (aquí marc per a projeccions ambientals força pertinents). En aparença, el director letó ofereix un simple retorn a la japonoiserie de rigor, amb un vestuari (Kristine Jurjane) d’una sumptuositat evident, reforçat per una càlida il·luminació (Gleb Filshtinsky) i una gestualitat per a Butterfly derivada del kabuki. Aquesta fidelitat al lloc i al temps, tanmateix, no és pas gratuïta. Les geishes que, com papallones atrapades, es mouen convulses durant el preludi, tornaran al final, per al suïcidi de Butterfly, en un cerimonial solemne que era impossible observar sense emoció. A més, aquesta exacerbació visual nipona subratlla un dels grans eixos dramàtics de l’òpera, el xoc cultural (més clar encara en la versió triada): pocs cops Pinkerton i Sharpless hauran semblat amb tanta força elements estranys envaint un espai que no és el seu. I quan a l’acte segon veiem la casa occidentalitzada de Butterfly, amb màquina de cosir inclosa (Singer, suposo), l’evidència del món de fantasia on es tanca la protagonista es fa més dolorosa. La fidelitat general a la dramatúrgia de l’òpera que ha aplicat Hermanis aquest cop sí que ha anat a favor de la tragèdia més devastadora de Puccini.

Fotos: Brescia & Amisano