Dmitri Txerniakov reviu a París una altra gran òpera de Rimski-Korsakov, 'La donzella de les neus'

Ningú pot negar a Dmitri Txerniakov l’esforç constant per reivindicar les òperes de Rimski-Korsakov a un públic occidental encara poc avesat a aquest repertori apassionant. Després de la meravellosa La llegenda de la ciutat invisible de Kitej i la donzella Fevrònia vista a Amsterdam i al Liceu i La núvia del tsar a Berlín, fa unes setmanes va ser el torn de La donzella de la neu o Snegourotchka a l’Òpera Nacional de París.

Tercera òpera del compositor (i la més estimada per ell), l’obra compta amb un llibret del mateix Rimski que adapta un text d’Ostrovski amb fortes arrels en les tradicions folklòriques del poble rus. La donzella de la neu del títol, filla del Pare Hivern i la Dama Primavera (tradueixo en part dels noms que apareixen al programa de mà de la Bastilla), literalment es fon quan, un cop ha anat a viure entre els humans, descobreix l’amor. El muntatge de Txerniakov, sense assolir el nivell enlluernador de Kitej, és un nou i bon exemple de la seva ment inquisitiva acompanyada per un sentit de l’espectacularitat escènica poc usual avui en dia (els decorats els signa el mateix Txerniakov, mentre que Elena Zaytseva s’encarrega del vestuari i Gleb Filshtinsky de les llums). Mentre l’espectador entra a la sala, un bosc enorme ocupat per cabanes i rulots l’espera. Serà l’espai central de l’obra un cop superat un pròleg situat en un gimnàs escolar. Txerniakox baixa el conte al nivell més quotidià, sense caure, tanmateix, en el prosaisme, ans al contrari, ja que troba poesia en els detalls més insospitats (el deliciós ballet dels nens ocell en l’esmentat pròleg). 

El director rus, en el fons, respecta l’essència del conte, els ritus de transició que acompanyen el pas de l’hivern a la primavera, i d’aquesta a l’estiu, que tenen el seu paral·lel en el pas de la infantesa a l’adolescència i, finalment, la maduresa de la protagonista, filla d’una parella mal avinguda que, malgrat tot, l’envia al món a viure la seva vida. Flor de Neu va a raure a una comunitat instal·lada al mig del bosc, respectant els cicles naturals i liderada pel bonhomiós tsar Berendei. Com sempre amb Txerniakov, la caracterització psicològica és esmolada, ja sigui la innocent protagonista, la petulant Koupava o Mizguir, el forà que deixa plantada aquesta per obsessionar-se amb la delicada criatura, tot i que la tracta com una possessió. Flor de Neu, tanmateix, només té ulls per a Lel, el pastor-poeta, qui no correspon els seus afectes. Desesperada, i amb l’ajut d’una Primavera a punt d’acomiadar-se enmig d’un bosc en hipnòtic moviment, Snegourotchka finalment coneix l’amor i mor. És el sacrifici que la comunitat necessitava per foragitar del tot el fred. Txerniakov posa, però, un element de dubte, inquietant, de contrapunt a la brillant música de celebració amb què es tanca l’òpera, no tant per la fugida de Mizguir (segons el llibret, mor), sinó perquè el cos d’Snegourotchka és deixat de banda sense miraments.

En Aida Garifullina el director rus va trobar la protagonista ideal: veu fresca, lleugera (massa, i tot?), flexible, amb tot el candor que necessita el personatge. L’escepticisme causat per la promoció exagerada d’una multinacional discogràfica a aquesta triomfadora d’un Operalia (el concurs més influent del moment, sens dubte) ha de quedar per ara aparcat. En els anuncis de temporada, Thomas Johannes Mayer estava previst com a Holandès al Liceu amb ben pocs dies de diferència amb el Mizguir previst a París. Curiós, com a mínim. Després d’un inici d’impacte limitat, el baix-baríton alemany va anar guanyant incisivitat. Més metàl·lica que vellutada, Elena Manistina va ser una Primavera imponent, al costat del Pare Hivern sonor de Vladimir Ognovenko. Excel·lent Vasily Gorshkov com el Bakoula que acull la protagonista, i, sense deixar la corda de tenor, mel·liflu el tsar Berendei de Maxim Paster. En aquest repertori, el timbre endurit de Martina Serafin desentona menys que en altres, i la seva composició com a Koupava va ser acurada, encara que com a jove despitada no era gaire creïble. La principal sorpresa del repartiment va ser assignar el paper de Lel no a una mezzosoprano, sinó a un contratenor, esplèndid per altra banda, Yuriy Mynenko, amb una veu sense problemes per fer-se present en la vastitud de la Bastilla.

La part més fluixa de la representació la va aportar la batuta de Mikhail Tatarnikov. Es pot entendre la seva prudència amb un compositor i una partitura poc habitual per als magnífics cor i orquestra de l’Òpera de París, però prudència és una cosa i estovament, que és el que vam tenir, una altra. La inventiva instrumental de Rimski-Korsakov no va lluir com calia, tot quedava somort, excepte el final pletòric d’aquesta consagració abans de Stravinsky. Una limitació que, per sort, no va impedir el gaudi en directe d’aquesta meravellosa òpera.

Fotografies: Elisa Haberer