La Fura dels Baus explora els límits entra la vida i la mort en una nova producció d'Alceste de Gluck a Lió

L’Òpera de Lió, guanyadora als últims Opera Awards com a companyia de l’any, ha estat un espai propici per a La Fura dels Baus i Àlex Ollé, on han tornat amb Alceste, un dels fruits més reeixits de la reforma amb què Gluck va voler depurar els excessos de l’òpera barroca, objectiu estètic que es manté en la segona versió de l’obra, en francès, del 1776, la triada pel teatre lionès. Si la versió original en italià (esplèndidament defensada l’any passat a la Triennal del Ruhr per René Jacobs i Johan Simons) és cèlebre pel seu pròleg-manifest, la revisió francesa és pràcticament una altra obra que, entre canvis diversos, introdueix Hercule com a deus ex machina que resol l’embolic central: Alceste ofereix la seva vida a canvi de salvar la del seu estimat i malalt espòs, Admète.

Tanta depuració planteja al director d’escena un repte notable, perquè l’acció és ben escassa. La mínima base argumental li permet a Ollé explorar la frontera entre la vida i la mort amb l’habitual brillantor visual de la Fura. Tant el monumental decorat d’Alfons Flores com l’elegant vestuari de Josep Abril, realçats per les llums de Marco Filibeck, ens situen en una mansió de l’alta societat, amb una cambra medicalitzada al bell mig. Allà és on jau Admète, en coma després de l’accident de cotxe que ha patit amb la seva esposa, mostrat en un vídeo inicial (amb Ollé com a actor inesperat) i filmat, si no m’erro, a les comarques gironines. Les anades i vingudes del servei i de la família es complementen amb l’atenció al drama interior d’Alceste quan aquesta descobreix en una cerimònia espiritista (així ambienta Ollé les manifestacions de l’oracle) que la seva mort pot salvar l’ésser estimat. 

L’acte segon ens situa en el banquet de celebració del retorn a la vida d’un Admète encara convalescent, fins que descobreix el preu del seu guariment en una escena força violenta en la qual sembla més horroritzat en perdre una possessió que no pas un ésser estimat. La situació es capgira a l’acte tercer, quan és Alceste la que ocupa el llit de malalt després de saltar al buit per complir la promesa. Els vídeos, com sempre enlluernadors, de Franc Aleu, disloquen temps i espai mentre, amb el cos encara al llit, l’esperit d’Alceste, envoltat per criatures infernals que no són altra cosa que malalts, experimenta una il·lusòria salvació per part d’un Hercule amb aspecte crístic. Una darrera imatge bucòlica de felicitat familiar es fon literalment per deixar pas a la crua realitat: Admète plora desconsolat sobre el taüt d’Alceste. Atesa aquesta aposta dramatúrgica que contradiu el llibret, és comprensible que la joiosa xacona final hagi estat reemplaçada per una repetició de l’ombrívola obertura.

La nota curiosa de la representació la va aportar Karine Deshayes, qui va actuar durant tota l’obra, però, a causa d’una indisposició, només va cantar a partir del final de l’acte segon. Abans, va ser Heather Newhouse qui, des d’un faristol en un lateral, va assumir les notes d’Alceste, salvant la funció, tot i l’inevitable desequilibri generat. Desequilibri accentuat perquè, de tant en tant, es podia escoltar Deshayes marcant les frases, en un efecte estèreo que descol·locava tant com la diferència entre la veu de soprano lleugera de Newhouse i el timbre més carnós de mezzosoprano de la cantant francesa, de cant generós tot i una dicció un pèl difusa. El sedós Admète de Julien Behr, tenor de timbre lluminós, sense problemes amb la incòmoda tessitura, va ser l’altre element destacat del repartiment. L’Evandre de Florian Cafiero es va mostrar massa inestable, Alexandre Duhamel va ser un Gran Sacerdot de veu ressonant, i la resta va complir amb discreció.

Des del fossat Stefano Montanari, un nou cas de violinista passat a director, va signar una versió apassionada, de temps ajustats a la situació dramàtica,  que demostrava que la noblesa d’expressió de la música de Gluck no és sinònima de frigidesa. Per primer cop, l’orquestra de l’Òpera de Lió experimentava amb arcs barrocs i instruments naturals amb resultats que, de ben segur, s’aniran afermant amb el temps, però que ja van ser prometedors gràcies a una corda àgil, unes flautes expressives i uns trombons penetrants. Per la seva banda, el cor, malgrat estar relegat molts cops al fossat, va refermar el nivell de les forces estables d’un teatre presidit per una curiositat que justifica el premi rebut.

Fotografies: Jean Louis Fernandez

[Versió ampliada del text publicat l’11 de maig al diari ARA]