Christian Thielemann redimeix la nova producció de ‘Der fliegende Holländer’ a Bayreuth

Aquest any, previ als grans fastos del bicentenari del naixement de Wagner del 2013, prometia una edició tranquil·la. Però essent Bayreuth com és, no podia deixar de cridar l’atenció, un cop més evocant el passat turbulent del festival en una de les èpoques més fosques de la història.

El cas és conegut: en el cos farcit de tatuatges del protagonista previst de Der fliegende Holländer, el baríton rus Ievgeni Nikitin, els mitjans alemanys van descobrir el que semblava una esvàstica. El festival va decidir prescindir dels seus serveis quatre dies abans de l’estrena mentre que el cantant ha ofert disculpes variades, no sempre coherents: que si era un pecat inconscient de joventut salvatge quan formava part d’una banda de metal; que si no era una esvàstica sinó el pas intermedi d’un tatuatge més elaborat, etc.

Va ser un cas de pell massa fina per part de la direcció bicèfala de les filles de Wolfgang Wagner? En absolut, com una simple passejada pels jardins que envolten el Festspielhaus evidencia. Allà hi ha instal·lada (amb continuació a l’Ajuntament de Bayreuth) l’exposició Veus silenciades, un repàs a la relació entre el Festival i els artistes jueus entre 1876 i 1945. És el testimoni esfereïdor d’un grapat de talents indiscutibles que van patir l’antisemitisme de Wagner, els efectes nefands del qual es van incrementar exponencialment amb la seva vídua Cosima (els seus comentaris posen la pell de gallina) i la seva jove Winifred, bona amiga de Hitler, per culminar amb l’extermini o l’exili de molts d’ells durant el règim nazi, amb el qual Bayreuth es va imbricar (també va ser utilitzat) de forma infamant. No, una esvàstica a Bayreuth no és un fet baladí.

L’afer Nikitin ha donat una rellevància immerescuda a la nova producció d’aquest any de Der fliegende Holländer, ja que no catastròfica com el Tannhäuser del 2011, sí que intranscendent. En el que era el seu tercer muntatge operístic (no es negarà que les germanes Wagner aposten per la joventut i el risc, els resultats ja són una altra cosa), Jan Philipp Gloger pretén fer una crítica de la societat capitalista actual i els seus efectes perniciosos sobre els individus. Amb tal noble fi, converteix l’Holandès en un alt executiu en periple perpetu (les taques al cap deuen ser per indicar que no és un ésser humà normal): la seva entrada, maleta i got de plàstic de cafè en mà (Starbucks, potser?), fa certa gràcia; el resum de la seva insatisfactòria vida durant el primer monòleg, amb desfilada d’assistents, infermers i prostitutes, no tanta.

De fet, ja Calixto Bieito a Stuttgart havia explorat en la mateixa obra la sotsobra de l’home capitalista, en un estil, no cal dir, ben diferent al de Gloger. El problema, d’entrada, rau en que els neguits d’un executiu tenen limitat interès dramàtic i nul·la entitat mítica (parlem de Wagner, no ho oblidem). Gloger no ho arregla amb un muntatge estovat.

Per exemple, desaprofita el vistós decorat de l’acte primer, un munt de circuits interconnectats plens de llums mòbils i números que donen una bona idea del remolí on viuen atrapats els personatges, un decorat que després queda amagat per una grisa planta d’embalatge de ventiladors, propietat del cobdiciós Daland. Com era d’esperar, Senta és l’únic element de color –vermell- en aquest marc uniformitzat, vivint en el seu propi món de retallables infantils. L’empatia que estableix amb l’Holandès és tan efusiva que encara s’entén menys perquè aquest creu que li és infidel.

L’única gran idea de Gloger apareix al final, amb l’abraçada dels protagonistes després de la immolació de Senta, un gest que el sagaç Daland converteix en el nou model de la seva factoria. Gloger té raó, en el món d’avui el sistema no en perdona ni una, i el romanticisme també s’ha convertit en un mer objecte de consum.

Per sort, al timó musical hi havia el gran capità artístic del Bayreuth dels últims anys, Christian Thielemann. Qualificar d’oceànica la seva lectura seria un metàfora fàcil de més, però el seu domini de la partitura, des dels passatges més apassionats fins als fragments més lleugers, va ser absolut, amb una tensió permanent que amagava amb perícia les baixades d’inspiració d’un Wagner encara primerenc. Amb l’alemany al podi, l’orquestra i el cor del festival superen els seus ja elevadíssims estàndards de qualitat. A més, la presència a escena tant dels mariners noruecs com de la tripulació fantasmal de l’Holandès permet que, per un cop, ens estalviem els efectes d’amplificació, pocs cops reeixits, en la seva confrontació a l’acte tercer.

Present a Bayreuth per a ser l’Herald de Lohengrin i amb el paper d’Holandès incorporat al seu repertori tot just aquest any, Samuel Youn va ser el salvavides del festival. Superat el repte de l’estrena, el baríton coreà va abordar el paper és de suposar amb més repòs. La veu és sonora, tot i uns greus un punt inflats artificialment i una comprensible fatiga al final, i la seva interpretació, sinó memorable (va ser un Holandès més irat que existencialista), va ser honorable. El millor moment va ser el duo amb Senta, convertit per Gloger en un ridícul carrusel, on es va emmotllar al cant matisat d’Adrianne Pieczonka. Alguns preferiran una Senta de trompeteria més penetrant, la soprano canadenca va estimar no forçar la veu, jugar amb intel·ligència les seves cartes i apostar per un cant sempre bell i ben caracteritzat, amb exquisits sons flotats i un agut lluminós que es va mantenir ferm fins al final. L’Erik de Michael König, el noi de les reparacions en el món de Gloger, va jugar en la mateixa línia d’acurada musicalitat, amb el bon gust afegit de no escanyar-se en l’ària, mentre que Franz-Josef Selig va ser un Daland imponent i rotund i el Timoner, aquí un secretari llepaculs, de Benjamin Bruns, un nom a seguir, com sol passar en aquest bombó de paper. Per un cop que Mary no és una mezzo amb data de caducitat superada, vam tenir una Christa Mayer ben apagada.

En un món ideal, aquesta versió musical hagués hagut d’anar del bracet del muntatge previ a Bayreuth, la proposta desassossegant i claustrofòbica de Claus Guth. En un món ideal també Christian Thielemann hagués vingut amb l'expedició de Bayreuth al Liceu, amb tots els respectes i apreci per Sebastian Weigle qui, per cert, aquest any no actua al Turó Verd. Què hi farem.

(Nota final: veureu que aquests dies surt alguna crònica meva a l'Avui. Una flor no fa estiu).