Les dues òperes de Ravel, deliciosa proposta del Festival de Glyndebourne

Les òperes curtes solen ser un malson per als teatres. Com programar-les? Una de sola no condeix prou, i aparellar-les (fins i tot fer un trio) requereix un tracte exquisit, com un bon maridatge de vins: no tot lliga bé. Sense proposar-s’ho, Ravel va aportar una bona solució amb les seves dues úniques òperes, prou contrastades en caràcter i alhora prou unides per la personalitat del compositor francès i, amb menys d’una hora de durada cadascuna, ideals per a una representació amb un sol entreacte. L’enfant et les sortilèges (1925) pot haver guanyat la partida pel que fa a difusió a la seva antecessora L’heure espagnole (1911), el món de fantasia amb substrat psicològic atreu més que la comèdia vodevilesca amb tocs espanyolistes tant del gust francès. En els dos casos, però, sobresurt la sofisticació i delicadesa de l’escriptura de Ravel, un compositor genial que sembla mostrar-se sempre rere una màscara o, dit d’una altra forma, de no mostrar gaire el seu jo més íntim. Aquest programa doble justificava el retorn a Glyndebourne, el festival internacional que visito des de fa més temps (un ja llunyà 1996).

Concepción no rep de Gonzalve el que el cos li demana

L’heure espagnole és una hilarant delícia amb llibret de Franc-Nohain al voltant d’una dona fogosa (un masclista en diria nimfòmana), descontenta amb el marit rellotger (Torquemada, apa amb el nom), l’amant poeta (Gonzalve) i el pretendent banquer (Don Íñigo Gómez), i que només troba plena satisfacció en braços d’un fornit muler (Ramiro) que tragina amunt i avall els rellotges de paret on s’amaguen els amants d’aquesta Concepción no precisament immaculada.

Una casa on no sempre és fàcil saber l'hora

El muntatge de Laurent Pelly era una adaptació d’una proposta prèvia a l’Òpera de París, amb un fantàstic decorat (Caroline Ginet i Florence Evrard) que ens transportava a una casa farcida de rellotges i andròmines de tota mena on no falta l’inevitable toro (ai, l’Espanya eterna) situada, si fem cas del vestuari del propi Pelly amb Jean-Jacques Delmotte, a cavall dels 60 i els 70. Pelly hi desplega els seus grans dots per a la comèdia, amb una caracterització minuciosa de cada personatge: Gonzalve és un cregut pagat dels seus versos, Torquemada un pocapena que no s’assabenta de res, Don Íñigo una figura tan pomposa com grisa, mentre que el somriure de babau de poble de Ramiro amaga un personatge que és el menys babau de tots, tots dominats per aquesta mestressa de casa reescalfada. No falten multitud de gags visuals, si no sempre subtils (Ramiro recolza un dels rellotges que tragina allà on hi ha el que no sona) sí que efectius. Aquesta sessió de sana i bona diversió va estar defensat per un bon repartiment dominat per la sensual i volcànica Stéphanie d’Oustrac (cantant versàtil, que fins ara només havia vist en repertori barroc), ben acompanyada pel nyicris Torquemada de François Piolino, el mel·liflu Gonzalve d’Alek Shrader, el contundent Íñigo de Paul Gay i el simpàtic Ramiro d’Elliot Madore.

La tetera i la tassa xinesa s'ho passen d'allò més bé

 

L’enfant et les sortilèges era un muntatge nou de trinca, i Pelly ens va situar ja d’entrada en un món irreal amb el nen fent deures en una taula gegantina i una mare no menys enorme (decorat de Barbara de Limburg). La successió d’escenes curtes d’aquesta meravella de llibret de Colette va ser tractada amb la necessària agilitat i no poques dosis de fantasia, mentre que el bosc humanitzat del final era un marc perfecte per al penediment del nen. Aquest és un paper ben difícil d’encarnar, perquè per molt que s’hi esforcin, moltes cantants adultes no resulten creïbles com a nen entremaliat. No va ser el cas de Khatouna Gadelia, versemblant en les seves malifetes i emotiva a “Toi, le coeur de la rose”, el breu monòleg (un dels moments més commovedors en tota l’obra de Ravel) després de l’aparició de la Princesa. Aquest i altres papers de soprano coloratura van estar ben defensats per Kathleen Kim, mentre que els protagonistes de L’heure espagnole (excepte Shrader) reapareixien en diversos papers al costat d’un equip nombrós i sense màcula.

El nen per fi pren consciència del que ha fet

La base de l’èxit d’aquest programa doble va estar tant a l’escena com al fossat del magnífic teatre de Glyndebourne, amb una Filharmònica de Londres atenta a la multitud de detalls de les partitures de Ravel. Kazushi Ono, actual titular de l’Òpera de Lió després d’haver fet una molt bona feina a la Monnaie de Brussel·les, no va sacrificar la claredat del discurs musical als perfums més intoxicants de l’orquestració raveliana, però tampoc va descurar l’alquímia sonora que és una de les seves glòries. Un bon equilibri, doncs, per a aquestes dues perles del repertori.

Fotos:  Simon Annand