El Festival de Salzburg presenta 'Das Labyrinth', seqüela autoritzada de 'Die Zauberflöte'

Què fan els personatges dels contes després de menjar anissos? Seran feliços Pamina i Tamino? Tindran la prole prevista Papageno i Papagena? Es recuperarà de la seva derrota la Reina de la Nit? L’art de la seqüela es va inventar molt abans que el cinema, i així, l’emprenedor Emanuel Schikaneder, el llibretista de Die Zauberflöte, va decidir escriure’n una segona part (Goethe també ho va intentar). Com Mozart va morir poc després de la que seria la seva última estrena operística, per a la continuació Schikaneder va recórrer al compositor alemany Peter von Winter, nom del tot oblidat avui en dia, tot i que seria una de les baules perdudes entre el salzburgès i Weber. El resultat va ser Das Labyrinth oder Der Kampf mit dem Elementen (El laberint o la lluita amb els elements), “gran òpera heroico-còmica” estrenada el 1798.

La Reina de la Nit i Monostatos tornen a fer de les seves

Dir que estem davant una revelació seria una exageració, per no dir una falsedat. Això no resta mèrits a una obra simpàtica (i allargassada, malgrat els talls efectuats a música i diàlegs), ideal per a un festival amb recursos com Salzburg que, amb bon criteri, ha programat també Die Zauberflöte, en un doble homenatge al bicentenari de la mort de Schikaneder.

L’argument és més rocambolesc encara, i tant o més incoherent, però sense la parafernàlia maçònica ni, com és obvi, la densitat que aporta la música de Mozart. Gairebé tots els personatges reincideixen, amb l’afegit d’un Tipheus, rei de Paphos, que s’alia amb la Reina de la Nit per aconseguir de qualsevol manera Pamina. Aquesta i Tamino han de superar més proves (i també temptacions de les forces del mal), relacionades amb la terra (el laberint del títol) i l’aire, mentre que els Papageno han d’afrontar la primera crisi de parella. Per descomptat, tot acaba bé, malgrat un to a vegades més violent i sanguinari, reflex, segons els articles del programa de mà, de l’ambient bel·licós de l’època, amb l’Àustria dels Habsburg enfrontada amb la França revolucionària, i amb el bel·licós Tipheus com a transsumpte de Napoleó.

Una pila de Papagenos de totes les edats

  

Curiosament, és en els cors marcials, de fet en el conjunt de l’escriptura coral, on Winter s’hi llueix més. Papageno manté la simplicitat popular de l’original, mentre que la parella principesca ha d’abordar un cant més florit. Cap ària destaca especialment, potser perquè les línies vocals són un punt maldestres, a diferència de la part orquestral, amb encertades intervencions de la fusta. Això sí, Winter va escoltar a fons l’original: els ecos i reminiscències mozartianes són abundants, ja des dels acords inicials de l’obertura.

Ja que l’obra manté en general les tessitures de Mozart (només Monostatos passa de tenor a baríton), era lògic que Salzburg confiés en acreditats intèrprets de Die Zauberflöte. Malin Hartelius (Pamina) va patir una mica amb les agilitats i els aguts, amb una veu que ha perdut frescor, ja que no musicalitat; Michael Schade (Tamino), una presència pràcticament fixa al festival, va cantar amb més empenta que d’habitud i Christof Fischesser va ser un noble Sarastro. Julia Novikova encarnava una pàl·lida Reina de la Nit, perjudicada per l’espai obert i una part més difícil que brillant. Tot i la verdor de la veu, Thomas Tatzl, va ser, com marquen els cànons, un afable Papageno que retroba el seu homònim pare, interpretat per un ocellaire de renom, Anton Scharinger, envoltat d’una pila de petits Papagenos i Papagenas. Ivor Bolton va dirigir l’Orquestra del Mozarteum i el Cor Bach de Salzburg amb evident afecte per la música.

Pamina i Tamino són feliços

 

Per a aquest Das Labyrinth el festival recupera el pati de la Residència, un espai que no permet l’allau de canvis de decorats i efectes escènics que caracteritzaven (amb o sense Mozart) els espectacles de Schikaneder. Alexandra Liedtke se’n va sortir força bé amb una colorista producció que, en les primeres escenes, recordava el caràcter popular de l’obra amb un teatre ambulant i un vestuari extravagant. El gruix de la representació va estar presidit per un encertat joc de plafons mòbils il·luminats en configuracions diferents, amb algun efecte derivat del teatre barroc, com l’ascensió de Pamina sobre la Lluna. Fins i tot per als qui no els entusiasma l’original, aquesta seqüela de Die Zauberflöte no ha estat una pèrdua de temps.

Fotos: Hans Jörg Michel