Peralada estrena 'Java Suite', tercera òpera del tàndem Charles-Rosich

En el desnodrit i marginat món de l’òpera contemporània a Catalunya, arribar a la tercera col·laboració és poc menys que un miracle. Això és el que han aconseguit el compositor Agustí Charles i el dramaturg i llibretista Marc Rosich (de fet, ja tenen entre mans la quarta òpera), amb l’afegit encara més remarcable que els tres títols fins ara estrenats són coproduccions internacionals. Una fita que mereix respecte i admiració a parts iguals, tot i que haig de reconèixer que els dos primers fruits del tàndem, La Cuzzoni i Lord Byron no em van convèncer pas massa. El gran handicap que tenen els compositors actuals que es volen dedicar al gènere líric és que les condicions de producció són ben diferents a les del segle XVIII i XIX i, per tant, no poden aprendre ni perfeccionar el seu ofici sobre el terreny. El marge d’error és molt petit; també, cal dir, el grau de tolerància dels crítics. De fet, d’òperes cada any se n’estrenen un bon grapat a tot el món, però quantes són capaces de trencar el cercle viciós del cicle de l’estrena i tenir vida pròpia més enllà dels teatres que les han coproduïdes? És un cas de darwinisme salvatge.

L'escenari i el video subaquàtic

 

Tot aquest pròleg vol anar a parar al fet que Java Suite, l’òpera de Charles estrenada al Festival de Peralada, em va agradar força més que les seves antecessores. Cal aplaudir la iniciativa del Festival, que fa honor al Memorial Luis Polanco on s’emmarcava la sessió, en una proposta francament minoritària que es va desenvolupar al recollit Claustre del Carme. Són propostes amb aquesta mena d’inquietud les que, encara que no donin diners, posicionen un festival i no les varietés de luxe.

El llibret de Rosich pren com a punt de partida la seva obra teatral Surabaya (que no he vist), i situa l’acció al voltant de dos germans adinerats, amb fàbriques a Indonèsia, aficionats a jocs perversos (mentals i sexuals) amb víctimes propiciatòries, dos pobres nens rics (soprano i baríton) que s’avorreixen amb les seves vides de confort i que aquí troben un jove lector, silent durant bona part de l’obra. Un punt de partida prou atraient, però tot i haver condensat el text original, el llibret és massa verbós i discursiu, el grau de submissió del Jove Atractiu es concreta massa tard i no amb total claredat, i fins i tot hi ha algunes mencions a les pèssimes condicions laborals al Tercer Món que semblen posades amb calçador per fer massatge a les bones consciències.

 

Les pròpies característiques del llibret expliquen fins a cert punt la monotonia de les línies vocals compostes per Charles, només trencades per puntuals melismes de la Dona Madura. Al costat d’això, el compositor català sembla haver destil·lat alguns dels elements més rellevants de la partitura de Lord Byron per aplicar-los en aquesta òpera de cambra de 80 minuts de durada, en concret l’ús de la percussió i de les veus del cor com a suport instrumental. En el cas de Java Suite l’acompanyament va a càrrec de dos percussionistes, tres veus femenines (també amb alguna part de percussió) i una viola de gamba, i és justament amb aquesta combinació ben inusual de forces com Charles aconsegueix crear l’atmosfera ominosa, amenaçadora i malaltissa en la que viuen reclosos els protagonistes.

Un joc pervers entre caçador i caçat

Java Suite va comptar amb una presentació exemplar, tant musical com escènica. La primera la signava Nacho de Paz, al capdavant de forces disperses per tot el claustre, dos percussionistes de Barcelona 216, Peter Krivda a la viola de gamba i tres veus femenines. A escena, Maria Hinojosa es va confirmar ja no com una promesa sinó com una ferma realitat: veu atractiva, cantant versàtil i actriu expressiva, la seva Dona Madura va tenir una bona resposta en el ressonant Home Madur de Xavier Mendoza (a destacar també la claredat d’elocució amb què els dos van abordar el text), mentre que l’actor Max Grosse aportava les justes dosis d’atracció i repulsió per la cruel parella de germans. L’eficaç posada en escena de Rita Cosentino es recolzava en un fantàstic vídeo de Celeste Carrasco, amb els tres protagonistes evolucionant sota l’aigua reflectint l’ofec existencial de les seves vides. Amb la calor que feia a Peralada donaven ganes d’entrar dins la pantalla.

Fotos: Jordi Mestre