Entrades
El Gran Teatre del Liceu ha tancat un 2013
molt crític a nivell institucional amb dos èxits consecutius que, com a mínim,
han tingut la virtut de donar una mica d’aire a una afició preocupada pel rumb encara
incert de la institució. Després del cinisme barroc d’Agrippina, les festes de Nadal han estat amenitzades per un conte
amb tots els ets i uts: Cendrillon.
L’èxit de les dues funcions vistes de l’obra de Massenet es deu a un equip
compacte i de qualitat, amb noms propis de pes com el de certa mezzosoprano de
Kansas.
Va meravellar com a Angelina a La Cenerentola de Rossini i ara ha enamorat
com a Lucette en aquesta Cendrillon:
Joyce DiDonato es confirma com la Ventafocs dels nostres millors somnis. La veu
cremosa, l’extrem refinament d’un cant franc i natural, enriquit per incomptables
irisacions, la presència lluminosa (espectacular en el vestit de ball), tot contribueix
a que DiDonato ens regali una composició d’una tendresa commovedora en totes
les seves intervencions. L’òpera de Massenet no podia tenir millor defensora en
la seva estrena al Liceu, però per sort DiDonato no estava sola. Alice Coote va
ser un Príncep Blau més apassionat que depressiu, un adolescent afamat d’amor
servit per un fraseig irreprotxable i un timbre incisiu, amb cert tint
acidulat, a diferència del de la seva enamorada, amb el qual, no obstant, es va
fusionar de forma admirable en els dos grans duos al seu càrrec, ja fos amb la
il·lusionant descoberta de l’ésser anhelat a l’acte segons o la desesperació
del tercer.
Totes dues van comptar amb l’ajut inestimable
de la Fada d’Annick Massis, en un benvingut retorn al Liceu després d’una
llarga absència. La soprano francesa va estar impecable en la pirotècnia i en les
alades volutes art nouveau que
Massenet va escriure per a un personatge molt més actiu que en el conte de
Perrault que va inspirar el llibret d’Henri Cain. Diuen que no hi ha papers
petits per a grans cantants, i Laurent Naouri ho va demostrar amb un Pandolfe
bonifaci que va resistir com va poder els assalts d’Ewa Podles. La contralt
polonesa va deixar anar tots els frens com a la hilarantment monstruosa Madame
de la Haltière. Amb ben poc per cantar, Cristina Obregón i Marisa Martins van
ser, com calia, dues germanastres ben ridícules, mentre que l’ampli equip de
comprimaris (esperits, criats, cortesans) va rutllar sense ensurts.
Estrenada el 1899, Cendrillon no és cap obra mestra (l’ofici predomina sobre una
inspiració intermitent), però sí una peça encisadora si es troben els
ingredients apropiats com els reunits pel Liceu. Des del fossat, sir Andrew
Davis (el millor director convidat que hi ha passat en lustres?) va equilibrar
amb saviesa els diferents aspectes de la partitura de Massenet, des dels
pastitxos que homenatgen el Grand Siècle
francès fins a la lleugeresa derivada d’Offenbach, sense oblidar les efusions
més romàntiques, això sí, evitant en tot moment que el sentimentalisme
consubstancial al compositor francès no degenerés en una sobredosi letal de
sucre.
Laurent Pelly signa tot un homenatge a la
màgia del conte i l’escriptura, amb el text de Perrault escampat per tot el
decorat de Barbara de Limburg, una màgia triomfadora quan la Fada precipita el final
apareixent sobre una gran pila de llibres. Tot i certa tendència a l’exageració
i al toc grotesc, Pelly és un gran director de comèdia, i aquí va ridiculitzar
sense pietat l’ambient de la cort gràcies als fantasiosos vestits de les
pretendents (dissenyats per ell mateix junt amb Jean-Jacques Delmotte) i la
coreografia desencaixada de Laura Scozzi. Al mateix temps, el director francès
sap alleugerir el seu traç en les escenes entre els enamorats i la
transformació de Ventafocs en princesa radiant va tenir la màgia necessària. La
producció, originada el 2006 al Festival de Santa Fe, ja amb Joyce DiDonato com
a protagonista, va arribar fa dos anys a Europa en una coproducció entre el
Covent Garden, La Monnaie, Lille i el Liceu. Fora bo poder seguir jugant en la
mateixa lliga si mai l’encara mig escapçat teatre de les Rambles torna a tenir
una direcció artística ambiciosa.
(Versió ampliada de la crítica publicada al
diari ARA el 22 de desembre).
Fotos: A. Bofill
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Tots els comentaris són benvinguts sempre i quan es facin amb uns mínims d'educació i respecte i no s'amaguin rere l'anonimat o pseudònims més o menys enginyosos.