Vivaldi també va escriure òperes: 'L'incoronazione di Dario' al Palau de les Arts de València

Entre les resurreccions més improbables de repertori oblidat destaca amb força el retorn de les òperes de Vivaldi. Ara que ja havíem assumit que el prete rosso havia escrit molta més música que Les quatre estacions de rigor, estem descobrint que també té una extensa producció per al teatre, no debades Venècia era un dels principals emporis lírics del continent. L’atenció que alguns segells discogràfics, sobretot Naïve, estan dedicant a les òperes del compositor italià està també tenint un reflex en els escenaris, com evidencia L’incoronazione di Dario que, com a estrena a l’Estat, ha programat el Palau de les Arts de València.

El muntatge es va desenvolupar en la sala subterrània de què disposa el faraònic complex valencià, el Teatre Martín i Soler, a càrrec del Centre de Perfeccionament Plácido Domingo, el programa dedicat a joves cantants que comencen a fer les seves primeres passes en la professió. Un petit parèntesi: la gestió del Palau de les Arts tindrà les seves ombres cada cop més ominoses, però provoca certa enveja sana veure com segueix apostant per una iniciativa lloable com aquesta, quan, descomptant la fugissera col·laboració amb el Lliure, ni en temps de bonança el Liceu va saber, poder o voler posar en marxa un programa similar.

Les prop de tres hores de música de L’incoronazione di Dario van passar volant gràcies en bona mesura al vibrant muntatge de Davide Livermore, director artístic del Centre. La trama d’aquesta peça estrenada a Venècia el 1717 és el típic embolic barroc d’amors creuats i no sempre correspostos, ambicions desmesurades, enganys i traïcions. Sobre una plataforma esglaonada i inclinada, Livermore no té por d’exagerar la gestualitat per subratllar el caràcter de cada personatge: Statira és una quasi invàlida que al final es revela menys idiota del que semblava; la seva germana, la conspiradora Argene, és una addicta a l’ampolla; Oronte i Arpago, els sàtrapes que pugnen pel tron de Pèrsia, semblen còpies de Hitler i el general Custer calçats amb botes de dominatrix. Tots menys Dario, objecte del desig de les dues germanes (i, com el títol avança, aconseguidor de la corona), tenen el seu doble coreografiat, ja que Livermore empra amb habilitat i humor una mica petard les forces del Ballet de la Generalitat. Com és norma en el gènere, el desenllaç és feliç, fins i tot per als morts, que tornen a la vida per cantar el cor conclusiu.

Tot i les seves exageracions, el muntatge funciona força bé. Com va funcionar la direcció d’un gran expert vivaldià com Federico Maria Sardelli. L’excel·lent orquestra valenciana es va adaptar a les directrius del músic italià, que va posar en primer pla l’enginy instrumental de Vivaldi. De fet, l’interès molts cops es trobava en el fossat, amb elaborats ritornelli instrumentals i solos engrescadors (de fagot o de viola de gamba, amb Pere Ros a l’arc). Entrant ja en el terreny de les manies personals, potser l’ús del llaüt en els tutti pecava de sistemàtic.

Les veus de la present fornada del Centre eren, en general, una mica verdes, no totes a l’altura de les notables exigències del cant vivaldià (un cant sovint més instrumental que dramàtic), sense descobriments especials, tot i que amb un correcte nivell global. Després d’un inici un xic titubejant, el tenor Valentino Buzza (Dario) va fer valer un atractiu instrument de tenor líric amb el dubte raonable de si el repertori barroc és el més idoni per a ell. Les germanes rivals, Cristina Alunno i Chiara Osella, van convèncer abans per la implicació dramàtica que per la perfecció vocal, Irina Levian (Oronte) i Anabel Pérez Real (Arpago) van estar més discretes, sobretot en comparació a les prestacions més arrodonides del baríton Germán Olvera (Niceno) i la soprano Federica Alfano (Alinda).   

Fotos: Tato Baeza