Entrades
Un estiu sense Glyndebourne és, per a aquest
cronista, un fet inconcebible des del primer cop que hi vaig posar els peus, el
1996. El festival anglès celebra enguany un doble aniversari, els 80 anys de la
primera edició, el 1934, i els vint de la inauguració del nou teatre,
efemèrides tenyides de dol per la mort de George Christie, impulsor de la
renovació de la cita estival ubicada en la mansió familiar, al bell mig dels
prats de Sussex.
La programació enguany incloïa una nova producció
d’un títol mai presentat a Glyndebourne, La
finta giardiniera, d’un dels compositors fars del festival, Mozart.
Diguem-ho ràpid, em vaig avorrir una mica, i part de la culpa la té aquesta
obra d’un genial jovencell de 18 anys. El llibret, d’autor desconegut, basat en
un text de Goldoni, acumula un embolic monumental d’identitats fingides i amors
encavalcats (A estima B, que estima C, que estima D, etc., etc.) impossible de
resumir en dues línies, servit per una música ben sovint preciosa, tot i que
molts números estan sobredimensionats en relació al gruix dramàtic del text. El
geni musical de Mozart és ben perceptible, la finor psicològica i l’olfacte
teatral que trobem a les seves grans obres, encara no. Una producció més
engrescadora segurament m’hagués venut millor les bondats de La finta giardiniera.
Massa sovint els muntatges a Glyndebourne pequen de
només voler entretenir un públic que també menja i beu de gust –recordem que cada
funció té una pausa d’hora i mitja per sopar, preferentment fent pícnic als
jardins-, més que no pas d’oferir una lectura aprofundida de l’obra en qüestió.
Frederic Wake-Walker opta per un punt de vista autoreferencial, situant l’acció
rere un arc de prosceni neoclàssic amb teló apujat a vista, rere el qual hi ha
un preciós saló rococó, poblat per personatges també vestits del segle XVIII
(Antony McDonald és el brillant dissenyador, ben servit per les llums de Lucy
Carter). A mesura que aquests personatges a la recerca de les seves emocions
perden l’oremus, el decorat es va degradant fins que la jardinera fingida,
Sandrina/Violante, i el contino que
la va agredir però que en el fons l’estima (!), Belfiore, en ple atac de
bogeria a duo, destrossen el saló per revelar darrere un preciós parc tardoral.
Potser confiant poc en el material a les seves mans, Wake-Walker fa que els
cantants adoptin postures i moviments exagerats, per a major gaudi d’un públic
que riu a cor què vols tant de l’humor físic com de l’humor involuntari (o no)
dels sobretítols.
Una de les (enèsimes) noves meravelles de la
direcció orquestral, el britànic Robin Ticciati, ha assumit aquest any la titularitat
musical del festival. La seva versió també va contribuir a l’avorriment global,
amb un Mozart, ja que no exempt d’elegància, sí pla i sense tremp. Tant ell
com Wake-Walker són responsables no només dels (previsibles) talls de recitatius
i algunes àries, també de la reordenació d’alguns números en nom d’una suposada
millora de la cohesió dramàtica de l’òpera. No se’n van sortir. Per la seva
banda, l’Orchestra of the Age of the Enlightenment ha tingut dies més inspirats
(i millor afinats).
Una de les virtuts de Glyndebourne és el
treball en equip per sobre del lluïment dels divos de torn, i en aquest sentit
el repartiment d’aquesta Finta giardiniera
va ser equilibrat. Va destacar, tanmateix, la cristal·lina Sandrina de
Christiane Karg, així com la temperamental Arminda de Nicole Heaston i l’eixerida
Serpetta de Joélle Harvey. El Ramiro de Rachel Frenkel va ser un punt pàl·lid i
Gyula Orendt va tenir massa temptacions bufonístiques com a Nardo, però Wolfgang
Ablinger-Sperrhacke estava fora de lloc com a Podestà: un bon tenor de caràcter
amb italià germanitzat no és el perfil ideal. Queda el cas de Joel Prieto
(Belfiore), un jove tenor líric que no acaba de desplegar el potencial que se
li suposa, amb un cant massa obert i d’afinació a vegades inestable.
La finta
giardiniera no haurà estat l’experiència més estimulant
que hauré tingut a Glyndebourne, però, si m’hi volen, l’estiu vinent tornaré a
passejar pels seus jardins.
Fotos: Tristram Kenton
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Tots els comentaris són benvinguts sempre i quan es facin amb uns mínims d'educació i respecte i no s'amaguin rere l'anonimat o pseudònims més o menys enginyosos.