Salzburg programa per primer cop una òpera de Schubert: 'Fierrabras', dirigida per Ingo Metzmacher i Peter Stein

Les òperes de Schubert no formaran mai part del repertori, la qual cosa no vol dir que no pagui la pena programar-les de tant en tant: contenen massa belleses musicals com per no perdonar llibrets maldestres. I el de Fierrabras és maldestre al cub. Estrenada 69 anys després de la mort del compositor i ressuscitada el 1988 per Claudio Abbado, a qui estan dedicades les funcions, aquesta és la primera òpera del compositor austríac escenificada pel festival. Gràcies siguin donades, doncs, a Alexander Pereira, que també la va programar a Zuric amb un Jonas Kaufmann pre-estrellat.

Fierrabras és una aventura cavalleresca entre moros i cristians en els temps de Carlemany, amb amors entrecreuats als dos bàndols i un epònim protagonista d’una magnànima noblesa que voreja l’absurd: renuncia a la seva terra, a la seva fe i al seu amor per unir-se, al final, als cavallers francs (sense comentaris). Per descomptat, tot acaba bé, sobretot per als cristians.

Peter Stein, gegant de l’escena europea, ja fa anys que ha evolucionat cap a un estil diguem-ne clàssic, però aquest Fierrabras supera tot l’imaginable. Stein renuncia explícitament (així ho ha fet constar en entrevistes) a qualsevol vel·leïtat interpretativa del text i es limita a oferir un seguit de tableaux vivents. Com és obvi, negar-se a interpretar  ja és, en si mateix, una interpretació, encara que es limiti a la literalitat de la trama. No cal ni dir que és una postura a anys lluny del muntatge psicoanalític de Claus Guth a Zuric, centrat en els conflictes biogràfics del propi Schubert amb el seu pare (versió editada en DVD).

La producció d’Stein sembla sorgida d’un museu del teatre o d’una màquina del temps connectada a l’era de Schubert: un llibret encarcarat té la seva correspondència en uns moviments encarcarats, tot dins un decorat (obra de Ferdinand Wögerbauer) fet de telons pintats amb palaus, jardins i torres. Era com si contempléssim un gravat decimonònic, tot en blanc i negre (com el vestuari d’Annamaria Heinreich, òbviament blanc per als cristians i negre per als musulmans), fins que el color entra al final feliç amb un gran cor vermell que va causar una riallada somorta, però ben perceptible, entre la majoria del públic de la Haus für Mozart.

La primera temptació és pensar que, de tant naïf, Stein ha perdut l’oremus. La segona, que es tracta d’una proposta d’una radicalitat tan extrema, per antiquada, que és una genialitat. I la veritat és que l’invent funciona perquè, a diferència d’Il trovatore de Hermanis, no hi ha cisma entre fons i forma. Si Stein volia que ens concentréssim en la música, ho va aconseguir amb escreix; per sort, la versió també pagava la pena.

El projecte estava pensat en principi amb Nikolaus Harnoncourt, amant de tota òpera romàntica alemanya que no sigui ni sembli de Wagner, però al final va ser el versàtil Ingo Metzmacher qui va assumir la direcció musical. Conegut sobretot per la seva defensa del repertori del segle XX i XXI, Metzmacher és d’aquells directors que no tenen la repercussió mediàtica que la seva gran vàlua els faria merèixer en un món menys obsessionat per les batutes imberbes. Amb una flexible Filharmònica de Viena, el músic alemany va signar una versió de gran fluïdesa (la retallada dràstica en els diàlegs va afavorir el ritme de la funció), caracteritzant amb traç precís cada número i subratllant la frescor melòdica dels millors passatges de la partitura. Una partitura on trobem des de moments d’una jovialitat quasi frívola fins a ecos de Fidelio (les fanfàrries llunyanes) o números d’una densitat dramàtica inoïda: el cor a cappella dels presoners cristians, d’una melangia inaprehensible o, sobretot, el melodrama de Florinda al final de l’acte segon, mentre narra la fugida del seu estimat. 

 

En el sòlid repartiment cal destacar la punyent Florinda de Dorothea Röschmann, la brillant Emma de Julia Kleiter i el rotund Carlemany de Georg Zeppenfeld. Michael Schade, un fix de Salzburg (per raons que se m’escapen), va ser un Fierrabras de timbre com sempre blanquinós, però ben frasejat, mentre que el segon tenor, Benjamin Bernheim (Eginhard) tenia un color més atractiu encara que en algun moment forçava massa, i Markus Werba va ser un correcte Roland de projecció limitada. Com a Il trovatore, la Societat de Concerts del Cor de l’Òpera Estatal de Viena (bufa amb el nom) va estar magnífic.

Dues postil·les. 1) Dues de les tres òperes ressenyades tenien al fossat la Filharmònica de Viena, però l’orquestra només va sonar en el seu màxim esplendor amb Riccardo Muti al capdavant en un concert de commemoració dels 25 anys de la mort de Herbert von Karajan. La Quarta de Schubert va ser d’un amorosiment un pèl antiquat per als avesats a les lectures historicistes, però la Sisena de Bruckner va ser imponent: aquella corda a l’Adagio era un miracle.

2) Curiós, però després dels 10 anys de Gerard Mortier, els intendents del Festival de Salzburg cada cop han estat més fugaços: Peter Ruzicka (amb la perspectiva del temps, crec que va ser qui va fer propostes més atractives), Jürgen Flimm i Alexander Pereira, que acaba mandat aquest any de forma anticipada per anar a la Scala. L’austríac va arribar a Salzburg avalat per la seva exitosa gestió a Zuric, però les coses no han acabat de sortir bé.

Pereria va ampliar els dies de festival amb una Ouverture Spirituelle, va pujar preus (420€ la platea més cara per a les òperes més llamineres), i va apostar per l’excepcionalitat de cada edició programant només noves produccions (tot i que algunes s’haguessin vist ja a Pasqua, Pentecosta o a la Mozart Woche). Els ingressos per taquilla i per mecenatge han augmentat però a Àustria les subvencions també cauen, amb la qual cosa el festival arrossega un notable dèficit de l’any passat. I a nivell artístic, tampoc sembla que Pereira hagi deixat una petja notable. Ara bé, el seu pas per la Scala promet ser encara més fugaç: a Milà no va fer gens de gràcia que decidís comprar algunes de les seves produccions de Salzburg i, abans que comenci, han limitat a només a un any el contracte d’un Pereira que, malgrat tot, espera recuperar la confiança de qui l’ha contractat.

I a Salzburg? Dues edicions d’interinitat amb el responsable de la part teatral, Sven-Eric Bechtolf, i la insubmergible presidenta del festival, Helga Rabl-Stadler, fins a que l’edició del 2017 vingui ja signada per Markus Hinterhäuser, responsable fa anys d’unes magnífiques programacions de concerts a Salzburg. O sigui que el futur és esperançador. Previsions per al 2015? Menys pressupost, menys funcions, menys noves produccions i més reposicions. En principi, a escena, Fidelio, Le nozze di Figaro, Iphigénie en Tauride (presentada a Pentecosta), l’estrena d’una òpera de György Kurtág (segons algun diari austríac, també Faust), i reposicions de Norma i Il trovatore.

[Parts d’aquest article van ser publicades al diari ARA del 18 d’agost]

Fotos: Salzburger Festspiele / Monika Rittershaus