Entrades
L’aficionat espera trobar-se a Salzburg les
estrelles més rutilants del firmament operístic, per això els preus són el que
són (420 euros la platea més cara enguany), tot i que, a l’hora de la veritat, cada
cop costa més trobar figures als repartiments del festival. La gran aposta
d’aquest any era unir Anna Netrebko i Plácido Domingo en un nou muntatge d’Il trovatore de Verdi. Tant és que la
Staatsoper de Berlín s’avancés en el debut dels dos cantants en els respectius
papers, les entrades es van exhaurir a tota velocitat.
En la convulsa trama de l’òpera, el passat
condiciona de forma fatal el present dels protagonistes. El director Alvis
Hermanis, també responsable dels decorats, fa un salt més enllà i situa l’acció
en un gran museu, tipus Louvre o National Gallery, farcit d’obres mestres de la
pintura renaixentista. Els protagonistes són vigilants o guies turístics,
excepte Manrico, translació física de l’obsessió de Leonora per un dels
quadres. Passat i present es van confonent cada cop més, els turistes es van
guarnint amb opulents vestits d’un roig uniforme (ja se sap, el color del foc i
la passió), més propers a la Florència que a l’Aragó del segle XV, obra d’Eva
Dessecker, fins que la catàstrofe final es resol davant unes parets despullades
de pintures.
Si s’accepta el salt argumental, la proposta
de Hermanis és, d’entrada, intrigant, però els moviments continus de plafons no
amaguen els límits d’una direcció ben convencional que tampoc va gaire més
enllà d’un punt de partida que recorda alguns muntatges de Der fliegende Holländer (l’obsessió per un quadre). Si la intenció
era fer un comentari irònic sobre el cisma entre fons i forma i subratllar el
caràcter de l’òpera com a peça de museu, el director letó no se’n surt. Posats
a rebentar Il trovatore, molt millor
va resultar ser l’estrafolària producció de Philip Stölzl que Domingo i
Netrebko van protagonitzar a Berlín (aquí comentada en la seva estrena a
Viena).
Justament, la soprano russo-austríaca, des de
fa anys reina absoluta del festival, va ser la gran triomfadora de la
representació. La seva evolució cap al repertori verdià, després d’un pas de no
gaire èxit per papers belcantistes més lleugers, és un encert, si jutgem per
aquesta Leonora de timbre polpós i seductor, amb una tècnica segura que li
permet uns pianíssims ben controlats. La dicció estovada segueix sent un
aspecte a millorar, un element que propicia certa placidesa expressiva que va
quedar del tot aparcada en l’acte quart, en especial en un emotiu “D’amor sull’ali rosee”.
Alexander Pereira va sortir abans d’apujar el
teló per informar que Plácido Domingo, tot i tenir estar refredat i tenir una
infecció respiratòria, cantaria. Seria la seva última funció, perquè el tenor
espanyol cancel·laria després la resta. L’opinió queda, per tant, molt
mediatitzada per aquest fet. Tot i això, la veu va sonar molt desgastada, i al
final de la cabaletta va ser molt incòmode veure patir de valent tot un mite.
Als dos darrers actes, menys compromesos, Domingo es va refer una mica: la
força de voluntat i la professionalitat són dignes d’aplaudiment, però, malalt
o no, el tenor no és un baríton verdià i la vocalitat tardobelcantista de Luna
no li escau gens.
L’emfàtica Azucena de Marie-Nicole Lemieux,
massa intermitent, no va rematar en els moments clau, Riccardo Zanellato era un Ferrando massa clar, mentre que Francesco Meli,
protagonista nominal obliterat per la fama dels seus companys, va ser un
Manrico de fraseig elegant. Com tants altres abans que ell, és el cas d’un
estimable tenor líric que vol mossegar més del que pot, amb una veu de massa
petita escala que desapareixia en els conjunts, perduda en la immensitat del
Grosses Festspielhaus i aclaparada per la batuta hipertrofiada de Daniele
Gatti.
És comprensible que, amb la Filharmònica de
Viena, al fossat el director italià volgués aportar una opulència sonora que la
partitura de Verdi tampoc demana. Gatti és d’aquells director que ha de fer-se
notar a cada compàs, a cada frase, amb la qual cosa la seva versió va ser tot
menys espontània o fresca. Al contrari, l’alambinament expressiu va venir
reforçat per la prestesa amb què petjava, alternadament, l’accelerador i el
fre, restant continuïtat i coherència a un discurs que no tenia gaire en compte
les necessitats de les veus. Això sí, excepte error o omissió, no va tallar res,
ni tan sols les repeticions de les cabalettes.
Un Trovatore,
per tant, que deixava força perplex en molts aspectes, l’últim dels quals la
mateixa reacció del públic, sobirana i respectable, per descomptat. Ara bé, era
una funció d’standing ovation? Segur?
Hi va influir la presència de les càmeres? O potser van guanyar les ganes de
demostrar que no s’ha fet el burro pagant una fortuna per un espectacle que
potser no la valia? Ah, Salzburg i la seva fira de les vanitats...
[Parts d’aquest text van ser publicades al
diari ARA del 18 d’agost]
Fotos: Salzburger Festspiele / Forster
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Tots els comentaris són benvinguts sempre i quan es facin amb uns mínims d'educació i respecte i no s'amaguin rere l'anonimat o pseudònims més o menys enginyosos.