Peter Konwitschny transforma a Salzburg 'Die Eroberung von Mexiko' en una dissecció de la guerra de sexes

Neutre. Femení. Masculí. Aquests termes apareixen de forma recurrent en el text de Die Eroberung von Mexiko (La conquesta de Mèxic), l’òpera que Wolfgang Rihm va escriure a partir de textos d’Antonin Artaud. En la seva nova producció per al Festival de Salzburg, Peter Konwitschny transforma la mortífera confrontació entre asteques i espanyols –encarnada per Montezuma i Cortez (els noms tal com apareixen a l’obra)- en una successió de vinyetes potents sobre la guerra dels sexes, aprofitant el fet que Rihm assignés el rol de rei asteca a una soprano.

El realisme aparent de la posada en escena de Konwitschny xoca amb força contra el llenguatge al·legòric, ple d’imatges surreals, d’Artaud, reforçat per Rihm amb cites d’un poema d’Octavio Paz. Però ja que l’òpera no té un argument lineal estricte, les escenes que crea el director alemany amb diabòlica habilitat teatral creen un marc alternatiu que, al capdavall, es revela en total sintonia amb el contingut musical de l’obra. En un apartament convencional plantificat sobre un cementiri de cotxes (brillant decorat de Johannes Leiacker), una dona espera, impacient, l’arribada de la seva cita masculina. Konwitschny mostra tot un seguit d’estadis de les relacions mai fàcils entre home i dona: incomoditat, atracció, les presses masculines per anar per feina, incomprensió i, un cop la parella, malgrat tot, ja està establerta, la necessitat d’ell d’afermar la seva masculinitat envoltant-se d’un grapat d’amics amb ganes de gresca, de noies lleugeres de roba i d’un llampant esportiu descapotable. No és estrany que Montezuma i Cortez acabin a bufetades.

La part masculina, en general, queda més malparada en aquesta dissecció de la incomunicació entre sexes, una dissecció que, per sort, Konwitschny farceix d’ironia. El director no s’oblida del Mèxic original, ja sigui amb l’autoretrat de Frida Kahlo com a cérvol ferit per fletxes que presideix l’apartament com pel tequila a dojo que beuen tots plegats. Un dels moments més hilarants és quan la dona dóna llum a un grapat d’estris moderns: iphones, tauletes, ordinadors, que meravellen tothom (i que, per descomptat, incrementen la incomunicació). Un grapat d’imatges de videojocs són l’encertat paral·lel que Konwitschny troba per a l’evocació de la massacre entre espanyols i asteques. La recta final de l’obra és l’objectificació total de la dona, reduïda a simple núvia, moment en què Montezuma diu prou i deixa Cortez amb un maniquí també vestit de blanc. La solitud d’ella a la primera part de l’espectacle arriba ara a ell, tot i que hi ha, si no una reconciliació, sí un bri d’entesa, mentre els dos protagonistes canten un colpidor duo a cappella a les fosques i només queda il·luminat el retrat de Frida Kahlo. Potser és això el que entén Konwitschny per neutre.

Un muntatge d’aquestes característiques exigeix el màxim de la capacitat actoral dels cantants, i Salzburg va fer bé de comptar amb dues bèsties d’escena com Angela Denoke i Bo Skovhus, capaços, a més, de negociar amb intensitat les àrides línies vocals de Rihm. El compositor alemany amplifica el paper de Montezuma amb una soprano agudíssima (Susanna Andersson) i una contralt abissal (Marie-Ange Todorovitch), mentre que Cortez té el complement de dos actors (Stephan Rehm i Peter Pruchniewitz) fent tota mena de sorollets; quatre paral·lels que intervenen d’entrada des del fossat i que Konwitschny integra progressivament en l’acció. 

La partitura de Rihm abraça des de l’esclat apocalíptic fins a l’austeritat més planyívola, amb moments fugissers, quasi fantasmals, en què malda per surar un llenguatge tonal, i una sonoritat orquestral embolcalladora, amb percussions i fusta distribuïda al voltant de l’auditori, una Felsenreitschule ideal per a aquesta mena de propostes. De fet, l’espectador és rebut amb el repicar ominós de tambors que crea una atmosfera entre inquietant i atàvica. Aquest és un llenguatge que no té secrets per a Ingo Metzmacher, no debades ell mateix va dirigir l’estrena absoluta de l’òpera. Aquí tenia a les seves ordres una esplèndida Simfònica de la Ràdio de Viena, mentre que el cor pregravat era el de la producció del 2013 al Teatro Real (tot un estalvi per a Salzburg). Aquesta producció també servia de retrobament entre Metzmacher (fora bo que algú convidés aquest músic formidable a dirigir a casa nostra) i Konwitschny, un dels seus més estrets col·laboradors en els anys daurats al capdavant de l’Òpera d’Hamburg: qui no recorda el ja llegendari Lohengrin a l’escola?

Aquest muntatge s’inscriu en l’aposta que als últims anys Salzburg ha fet per l’òpera contemporània, la qual, ja que no s’ha pogut traduir, com estava previst, en una estrena anual (György Kurtág encara es fa esperar amb la prevista Endgame basada en Beckett), al menys ha tingut l’encert de recuperar grans títols de l’últim terç del segle XX, com aquest Die Eroberung von Mexiko del 1992 del compositor alemany més celebrat del moment. El mateix dia que veia aquesta funció Salzburg estrenava un nou Fidelio: no em penedeixo de la tria.

[Parts d’aquest text van ser publicades el dia 7 d’agost al diari ARA]

Fotos: Monika Rittershaus