Entrades
Norma per Cecilia Bartoli és un one
off, un experiment apassionant que no cal dur a l’illa deserta com a versió
de referència de l’òpera de Bellini, però que paga la pena haver escoltat (i
gaudit) perquè una artista d’aquest tremp difícilment aborda aquests reptes
perquè sí. En tot cas, totes les excuses musicològiques –l’edició crítica, la
invocació dels noms de Pasta i Malibran- no amaguen que la veu no és la més
idònia per a la druïdessa. Li falta l’autoritat, el caràcter, la presència
necessàries, i no parlo només de volum, que ja sabem que amb Bartoli mai és
cabalós, per això la Haus für Mozart li va perfecte.
Dit això, la seva Norma té força dramàtica,
basada tant en una gran implicació escènica (amb Anna Magnani com a explícit
referent) com en un cant d’una intel·ligència excepcional, ric en colors,
gradacions, dinàmiques, esfumats, tot un ventall immens de recursos amb un legato primmirat i una dicció esmolada.
Cap frase, cap mot està deixat a l’atzar. Curiosament, la seva entrada va ser
l’escena menys convincent, amb un agut que sonava enrere i un cotonós “Casta diva” que deixava intuir l’esforç.
En canvi, les agilitats de la cabaletta van ser resoltes sense l’efecte
metralladora d’altres ocasions. A partir d’aquí, Bartoli va anar a més, en
fermesa del cant i en incisivitat declamatòria, amb efectes colpidors i
originals (la confessió final no va ser el “Son
io” eteri de la majoria d’intèrprets, sinó una afirmació decidida i
contundent). Una creació, en definitiva, apassionant en molts aspectes i extraordinària
en el sentit més literal del terme.
Amb una Norma mezzosoprano, encara era més
necessari comptar amb una Adalgisa soprano de timbre clar, i Rebeca Olvera va
complir amb escreix, amb un so quasi infantil, un punt fràgil, que contrastava
bé amb el de Bartoli. John Osborn va ser un Pollione sensacional, amb aguts
d’una facilitat insultant en l’ària i cabaletta i un fraseig de gran
refinament. Va ser un luxe comptar en una part amb massa poc per cantar com
Oroveso amb un baix del nivell de Michele Pertusi, mentre que Liliana Nikiteanu
(Clotilde) i Reinaldo Macías (Flavio) van complir sense ensurts.
Les principals revelacions de la representació
no van venir d’una edició crítica que reconstrueix alguns passatges com el trio
final de l’acte primer (Adalgisa hi canta més, sense que el guany sigui
excessiu), sinó de la paleta sonora desplegada per La Sctintilla, l’orquestra
d’instruments originals de l’Òpera de Zuric, ressaltant una gran quantitat de
detalls sonors que solen passar desapercebuts. Giovanni Antonini va dirigir amb
urgència i algun tempo supersònic en alternança amb moments quasi letàrgics, en
una lectura que en conjunt injectava saludables dosis de dramatisme i tensió a
l’obra mestra de Bellini. Magnífic també el Cor de la Radiotelevisió de la
Suïssa Italiana.
Moshe Leiser i Patrice Caurier han esdevingut
els directors d’escena de capçalera de Cecilia Bartoli i, en justa
correspondència, li han servit un muntatge a mida que explota la imatge de dona
forta i patidora, a la Magnani, que la cantant volia mostrar. Oblidem-nos de
druides i romans, la producció ens situa en una escola (magnífic decorat de
Christian Fenouillat) en la França ocupada pels nazis, en una translació que
funciona sense problemes. La transgressió de Norma, de fet, encara sembla més
grossa a l’embolicar-se amb un oficial de la Gestapo, però el duo directorial
no oblida altres detalls, com la violència ambiental (els resistents maten
Flavio, la qual cosa obliga més tard a tallar dues frases de Pollione) i
l’aspecte maternal de la protagonista (alletant el petit dels dos fills). El
final és espectacular i paorós a parts iguals, amb la Resistència cremant
l’escola amb Norma i Pollione dins.
El muntatge va ser estrenat el 2013 en el
Festival de Pentecosta on Bartoli és reina i senyora (l’any vinent, serà la
Maria de West Side Story amb Gustavo
Dudamel) i aquest estiu ha tornat aprofitant que Alexander Pereira ja no és al
capdavant de Salzburg. L’actual patró de la Scala de Milà no volia reposicions,
només noves produccions cada any. La direcció interina del festival, a l’espera
que Markus Hinterhäuser assumeixi la gestió artística a partir d’octubre del
2016, ha reduït el nombre de funcions i ha tornat a les reposicions: els
números no sortien.
[Parts d’aquest text van ser publicades el 7
d’agost al diari ARA]
Fotos: Hans Jörg Michel (edició 2013)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Tots els comentaris són benvinguts sempre i quan es facin amb uns mínims d'educació i respecte i no s'amaguin rere l'anonimat o pseudònims més o menys enginyosos.