'Il trovatore' a la Gran Guerra: La Fura dels Baus estrena a Amsterdam un nou muntatge de l'òpera de Verdi

Àlex Ollé, una de les cares visibles de La Fura dels Baus, a la direcció d’escena, Valentina Carrasco, com a col·laboradora en la regia, Alfons Flores als decorats i Lluc Castells al vestuari: vet aquí un equip formidable un cop més demostrant la seva vàlua a Amsterdam en una nova producció d’Il trovatore de Verdi. Aquest era el seu segon muntatge per a l’Òpera Nacional dels Països Baixos -companyia que enguany celebra el 50è aniversari-, amb París (amb Anna Netrebko en cartell) i Roma com a teatres coproductors.

A grans trets, la visió d’Ollé d’un dels títols més explosius de Verdi és apropiadament nocturna, inquietant, amb elements, fins i tot, de malson. Bona part de l’impacte visual deriva de l’escenografia de Flores, a partir d’una idea en aparença simple que, tot i la complexitat pràctica de la seva posada en pràctica, és d’una extrema eficàcia. L’escenògraf català disposa tres rengleres de pilons monolítics que, al pujar i baixar (fins quedar incrustats al sòl), creen una multitud de configuracions que suggereixen els diferents espais -trinxeres, el campament, un cementiri, el claustre, la presó-, tenebrosament il·luminats per Urs Schönebaum. Els miralls que encerclen l’escena multipliquen l’impacte d’aquests blocs (i també deixen veure massa el director d’orquestra). Per si algú tenia dubtes, el vestuari de Castells en situa en plena Primera Guerra Mundial, no debades la mateixa trama melodramàtica d’Il trovatore té com a marc un conflicte (la pugna entre els seguidors de Jaume d’Urgell i els de Ferran d’Antequera per la corona catalano-aragonesa després de la mort de Martí l’Humà). 

Com sovint passa en els muntatges de la Fura, l’eficàcia teatral cedeix lloc a la creació d’imatges suggestives, i a Amsterdam en vam tenir un bon grapat, com els soldats amb màscara de gas en la lúgubre narració d’Azucena a la segona part (més sorprenent va ser veure també amb màscares les monges del convent on va a raure Leonora), o el retrat dels gitanos com a refugiats, desplaçats per la guerra. A mesura que avançava l’obra, amb els moviments dels pilons ja assumits, la fusteria dramàtica del muntatge va revelar les seves limitacions i, tot i alguns apunts per subratllar la brutalitat de tot enfrontament armat, la trama va seguir per camins previsibles fins al final. Luna executa ell mateix Manrico i, un cop Azucena revela l’esgarrifosa veritat, la gitana s’abraona sobre la pistola del comte per suïcidar-se. En conjunt, els encerts compensen força les limitacions comentades en el muntatge.

Sense ser els quatre millors cantants del món que Toscanini va dir que necessitava l’obra, Amsterdam va reunir un bon equip, amb veus en general líriques que subratllaven la filiació belcantista de molts fragments. En un teatre més propici que el desaforat Grosses Festspielhaus, Francesco Meli va ser un Manrico molt més convincent que fa dos anys a Salzburg. El fraseig és primmirat, el timbre, seductor, i, després d’un “Ah! sì, ben mio” de gran elegància, la sempre temuda pira va ser atacada amb coratge i brillantor. Carmen Giannattasio va ser una Leonora cotonosa, millor en les parts més meloses i etèries, sobretot un evocador “D’amor sull’ali rosee” o les extàtiques frases en el concertant que tanca la segona part. Una mica més de fermesa en el greu i ja ho tindríem tot. Simone Piazzola, que ja havia causat bona impressió a València, va exhibir com a Luna un legato de primera línia amb una veu noble i clara, que s’expandeix sense problema en l’agut. Violeta Urmana està tornant, després d’anys de soprano dramàtica, als seus orígens de mezzosoprano amb una veu que no mostra desgast aparent (la tessitura d’Azucena li va bé per dalt i per baix). La seva va ser una encarnació intensa i adolorida. El Ferrando de Roberto Tagliavini era massa jove com per reconèixer la gitana a la tercera part, però tant és, la seva intervenció va ser una bona entrada al drama.

Maurizio Benini va signar una lectura cabal, ben graduada, amb pujades de tensió (i decibels) puntuals, atenta a l’atmosfera fatalista de la partitura. La notable Filharmònica dels Països Baixos va brindar bons detalls instrumentals (recordem que el teatre d’Amsterdam no disposa d’orquestra pròpia), mentre que el Cor de l’Òpera Nacional que ara dirigeix Ching-Lien Wu va estar, com sempre, sensacional. Per no contradir el costum, la representació va acabar com tot acaba a Amsterdam: amb el públic aplaudint dempeus. Altres costums.

Fotos: Ruth Walz