La batuta enèrgica de Daniel Oren salva el gris muntatge de 'Nabucco' que obre la temporada del Liceu

El gris va ser el color predominant en el decorat i el vestuari de la producció de Nabucco que ha obert la temporada operística del Liceu, envoltada el dia de l’estrena de noves protestes laborals (amb amenaça de vaga inclosa per a Benvenuto Cellini, horror!) i una allau inèdita de polítics. Les característiques no gaire positives associades al color es van encomanar al conjunt d’una representació correcta més que no pas exaltant, malgrat que, si algun tret distintiu tenen les primeres òperes de Verdi, és el seu tremp irrefrenable.

Sort vam tenir que, des del fossat, Daniel Oren imposés una lectura carregada de testosterona, amb una empenta en el discurs que mai va superar el llindar de la vulgaritat, fent avançar el convuls drama amb mà implacable i no pocs saltironets des del podi. El director israelià es va rescabalar així del poc afortunat debut al teatre amb La sonnambula. L’orquestra va respondre amb apropiada brillantor però en aquest títol el cor és la veritable pedra de toc. En el dia que s’anunciava el nomenament de Conxita Garcia com a titular, la formació va brodar les seves intervencions, en especial el sempre esperat “Va, pensiero”, atacat amb emotiva introspecció, i amb un bis agafat més aviat pels pèls. En la funció del torn C Oren va haver de demanar al públic que esperés a que s’extingís el llarg (i efectista) acord final abans d’aplaudir: hi ha massa impacients en aquest món.

Ambrogio Maestri va ser un Nabucco irregular, més segur com a pare enfollit que com a tirà cruel. En la funció d’estrena, la veu no sempre va tenir el mordent suficient, amb un so caigut que posava en perill l’afinació i un abús del portamento que derivava en tic. Les coses, per sort, van ser molt diferents en la segona funció que vaig veure i el baríton italià, sense arribar al nivell d’actuacions prèvies al Liceu, va estar més concentrat i incisiu (i la cabaletta no va estar coronada per un esgarip). La carrera de Martina Serafin ha evolucionat molt des dels començaments al costat del seu pare Harald, un dels grans noms de l’opereta a Àustria, però també des de les seves Mariscala i Tosca de fa poc al Liceu. Ras i curt, un paper temible com Abigaille implica un camí sense retorn. Les notes hi eren, encara que l’agut fos dur, estrident fins i tot, i el greu mat; els salts mortals entre registres van estar ben resolts, i les agilitats en general eren plausibles. Van faltar a la cita les dosis necessàries de verí en el fraseig, imprescindibles en aquesta virago de criatura, tot i que, a canvi, l’escena de la mort va ser prou emotiva.

Comptat i debatut, la prestació més homogènia va ser la de Vitalij Kowaljow, un Zaccaria, si no cavernós, sí d’innegable noblesa en la línia, servit per una veu ben arrodonida. Un so blanquejant i forçat va treure enters a l’Ismaele de Roberto De Biasio, mentre que Marianna Pizzolato va fer tot el que es pot fer amb un paper desagraït (la curta pregària és l’únic moment en què es pot esplaiar) com a Fenena. Fluixos Javier Palacios (Abdallo) i Anna Puche (Anna), mentre que Alessandro Guerzoni (marit de Serafin) va ser un rotund Gran Sacerdot.

Les referències discretes a l’Holocaust (bàsicament el vestuari anys 30 d’Alison Chitty, responsable també del decorat) del muntatge de Daniele Abbado van ser una simple excusa en una producció sense tensió que va caure en flagrants contradiccions (els jueus ajudant la mateixa Abigaille que els vol massacrar?). El director italià no va saber omplir l’espai bàsicament buit (fora dels pilons que evocaven tant un cementiri jueu, com el memorial de l’Holocaust de Berlín, i dels ídols pagans en filferro), amb personatges entrant i sortint sense esma (cert, Maestri no té una figura àgil, però Abigaille fent voleiar el seu abric l’apropa a una dolenta de cartró pedra). Alguns recursos van ser redundants, com la parella d’ancians que observen Abigaille durant la seva ària (els seus pares esclaus, potser?), com els mateixos vídeos de Luca Scarzella. L’únic encert va ser al “Va, pensiero”, amb el cor apinyat sota un focus de llum: tan senzill com efectiu. Hi ha dos tipus de coproduccions, les que, amb l’esforç de diversos teatres fan possible propostes ambicioses i de risc (com la llorejada Kitej que no és gaire grata a la direcció del Liceu) i les merament alimentàries, impersonals i anodines el màxim mèrit de les quals és no molestar. Aquest Nabucco pertany al segon grup.

[Parts d’aquest text van ser publicades al diari ARA del dia 9 d’octubre]

Fotos: A. Bofill