Entrades
La història està plena d’òperes que van causar
furor al seu temps i que, passats els anys, cauen en l’oblit per tot un seguit
de raons, justes i injustes. Algunes són recuperades i tornen a captar l’interès
dels programadors, mentre que d’altres malden per treure’s de sobre l’etiqueta
de rareses. La prova del directe sol ser la millor manera de copsar si aquests títols
mereixen o no una més àmplia difusió, sempre i quan siguin defensades amb uns
estàndards interpretatius mínims. L’Òpera Nacional d’Hongria ha donat ara una
oportunitat a Die Königin von Saba de
Karl (o Károly) Goldmark.
El centenari de la mort del compositor
hongarès ha estat la bona excusa per ressuscitar la seva obra més important,
una òpera que va ser un èxit en la seva estrena a Viena el 1875 i de la qual
amb prou feines algú encara canta de tant en tant (com Roberto Alagna en un
concert al Liceu) l’ària més cèlebre, “Magische
Töne”. Es tracta d’una veritable grand
opéra a la germànica per les seves escenes corals i ballets, on la
influència de Meyerbeer fa costat a la de Wagner (Lohengrin sobretot), amb l’afegit dels tocs orientalistes
inevitables en una història centrada en la cèlebre visita de la reina de Saba a
Salomó. El llibret de Salomon Hermann Mosenthal planteja la història típica d’un
home, el diplomàtic Assad, dubtós entre dues dones, la temptadora reina i la
innocent Sulamith, filla del Gran Sacerdot d’Israel i amb qui se suposa que s’ha
de casar. Assad acaba al desert, desterrat després de blasfemar al qualificar
la monarca de deessa en ple temple de Jerusalem, però el seu últim alè, per
descomptat, el dóna en braços de la xicota bona, embolcallat per una música de
beatífica dolçor.
Una de les curiositats de la partitura és que,
junt a les escenes aparatoses, hi ha una gens anecdòtica recreació dels ritus jueus.
Aquest aspecte no passa en absolut desapercebut en la producció dirigida per
Csaba Káel, amb una profusió de quipàs, tal·lits i menoràs que podria sorprendre
en un país ara governat per un partit d’extrema dreta amb tendències
antisemites (per no parlar de la polèmica gestió de l’allau de refugiats). Més
enllà d’això, la producció va ser molt, però molt convencional, amb una
direcció escènica de mínims que no demanava dels cantants més que gestos
estereotipats. L’única nota de color l’aportava el seguici de la reina de Saba,
un grapat de figures dansaires amb aspecte animal amb una estètica que
recordava el Cirque du Soleil. El decorat d’Éva Szendrényi, preferible al
vestuari poc afavoridor d’Anikó Németh,
al menys era funcional al suggerir els diversos espais de l’acció (la tela
representant el desert era més justeta). Al menys, el muntatge no queia en el
ridícul, gràcies en part a la solidesa de la versió musical.
La funció no va tenir pas lloc a la seu
habitual de l’Òpera Estatal d’Hongria, sinó al Teatre Erkel, edifici de
començaments del segle XX on desenvolupa part de la seva activitat. ¿Va ser l’acústica
de la sala, les característiques de la pròpia orquestra (eficaç, com el cor) o
la batuta de János Kovács les que van crear la impressió de sequedat en el so?
Probablement, una suma de tot plegat. En tot cas, si a la versió de Kovács (que
va fer alguns talls als ballets i als passatges instrumentals) li va faltar l’últim
grau de refinament, o, per dir-ho sense embuts, més inspiració, l’ofici
desplegat va ser més que suficient com per mantenir l’interès per l’atractiva
partitura de Goldmark.
Tractant-se d’una raresa, té encara més mèrit
que la companyia de Budapest compti amb doble repartiment. A l’estrena la
Sulamith d’Eszter Sümegi va ser l’element més sobresortint, confirmant per fi en
condicions normals la bona impressió que havia causat fa 9 anys en una
lamentable Aida al Palau Sant Jordi.
La veu és homogènia, expressiva, perfecta per a papers com Sieglinde o Elsa, i
la soprano hongaresa no va desaprofitar cap ocasió de lluïment, dominant, a
més, amb facilitat els grans concertants. La seva rival va ser una Erika Gál de
cant apropiadament seductor, malgrat algun agut problemàtic. La nota exòtica
del repartiment no era aquest cop la Reina de Saba, sinó Assad, encarnat pel
jove tenor tailandès Nutthaporn Thammathi. La veu és preciosa, vellutada i
càlida, tot i que algun agut forçat denotava una tècnica encara per assentar
(les notes hi eren). Això sí, l’esperat “Magische
Töne” va ser cantat amb un delicat fil de veu. Altres noms destacats del
repartiment es van caracteritzar més per l’èmfasi del seu cant que per la
capacitat pel matís, ja sigui el Salomon de Zoltán Kelemen (ignoro si parent
del cantant homònim, un habitual de Karajan) o el Gran Sacerdot de Péter Fried (amb
greus més estables que la resta de la veu), mentre que Katalin Töreky va ser
una xamosa Astaroth, l’esclava de la reina, aquí pintada de negre com en una
pel·lícula dels anys 20. Calia? Comptat i debatut, ni els estossecs incessants
del públic de Budapest van impedir que aquesta trobada en directe amb Die Königin von Saba pagués força la
pena. L’obra és preciosa i mereix més difusió.
Fotos: Zsófia Pályi
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Tots els comentaris són benvinguts sempre i quan es facin amb uns mínims d'educació i respecte i no s'amaguin rere l'anonimat o pseudònims més o menys enginyosos.