dilluns, 26 d’octubre del 2015

L'Òpera Estatal d'Hongria recupera una raresa fascinant, 'Die Königin von Saba' de Karl Goldmark



La història està plena d’òperes que van causar furor al seu temps i que, passats els anys, cauen en l’oblit per tot un seguit de raons, justes i injustes. Algunes són recuperades i tornen a captar l’interès dels programadors, mentre que d’altres malden per treure’s de sobre l’etiqueta de rareses. La prova del directe sol ser la millor manera de copsar si aquests títols mereixen o no una més àmplia difusió, sempre i quan siguin defensades amb uns estàndards interpretatius mínims. L’Òpera Nacional d’Hongria ha donat ara una oportunitat a Die Königin von Saba de Karl (o Károly) Goldmark.


El centenari de la mort del compositor hongarès ha estat la bona excusa per ressuscitar la seva obra més important, una òpera que va ser un èxit en la seva estrena a Viena el 1875 i de la qual amb prou feines algú encara canta de tant en tant (com Roberto Alagna en un concert al Liceu) l’ària més cèlebre, “Magische Töne”. Es tracta d’una veritable grand opéra a la germànica per les seves escenes corals i ballets, on la influència de Meyerbeer fa costat a la de Wagner (Lohengrin sobretot), amb l’afegit dels tocs orientalistes inevitables en una història centrada en la cèlebre visita de la reina de Saba a Salomó. El llibret de Salomon Hermann Mosenthal planteja la història típica d’un home, el diplomàtic Assad, dubtós entre dues dones, la temptadora reina i la innocent Sulamith, filla del Gran Sacerdot d’Israel i amb qui se suposa que s’ha de casar. Assad acaba al desert, desterrat després de blasfemar al qualificar la monarca de deessa en ple temple de Jerusalem, però el seu últim alè, per descomptat, el dóna en braços de la xicota bona, embolcallat per una música de beatífica dolçor.


Una de les curiositats de la partitura és que, junt a les escenes aparatoses, hi ha una gens anecdòtica recreació dels ritus jueus. Aquest aspecte no passa en absolut desapercebut en la producció dirigida per Csaba Káel, amb una profusió de quipàs, tal·lits i menoràs que podria sorprendre en un país ara governat per un partit d’extrema dreta amb tendències antisemites (per no parlar de la polèmica gestió de l’allau de refugiats). Més enllà d’això, la producció va ser molt, però molt convencional, amb una direcció escènica de mínims que no demanava dels cantants més que gestos estereotipats. L’única nota de color l’aportava el seguici de la reina de Saba, un grapat de figures dansaires amb aspecte animal amb una estètica que recordava el Cirque du Soleil. El decorat d’Éva Szendrényi, preferible al vestuari poc afavoridor d’Anikó Németh, al menys era funcional al suggerir els diversos espais de l’acció (la tela representant el desert era més justeta). Al menys, el muntatge no queia en el ridícul, gràcies en part a la solidesa de la versió musical.


La funció no va tenir pas lloc a la seu habitual de l’Òpera Estatal d’Hongria, sinó al Teatre Erkel, edifici de començaments del segle XX on desenvolupa part de la seva activitat. ¿Va ser l’acústica de la sala, les característiques de la pròpia orquestra (eficaç, com el cor) o la batuta de János Kovács les que van crear la impressió de sequedat en el so? Probablement, una suma de tot plegat. En tot cas, si a la versió de Kovács (que va fer alguns talls als ballets i als passatges instrumentals) li va faltar l’últim grau de refinament, o, per dir-ho sense embuts, més inspiració, l’ofici desplegat va ser més que suficient com per mantenir l’interès per l’atractiva partitura de Goldmark. 


Tractant-se d’una raresa, té encara més mèrit que la companyia de Budapest compti amb doble repartiment. A l’estrena la Sulamith d’Eszter Sümegi va ser l’element més sobresortint, confirmant per fi en condicions normals la bona impressió que havia causat fa 9 anys en una lamentable Aida al Palau Sant Jordi. La veu és homogènia, expressiva, perfecta per a papers com Sieglinde o Elsa, i la soprano hongaresa no va desaprofitar cap ocasió de lluïment, dominant, a més, amb facilitat els grans concertants. La seva rival va ser una Erika Gál de cant apropiadament seductor, malgrat algun agut problemàtic. La nota exòtica del repartiment no era aquest cop la Reina de Saba, sinó Assad, encarnat pel jove tenor tailandès Nutthaporn Thammathi. La veu és preciosa, vellutada i càlida, tot i que algun agut forçat denotava una tècnica encara per assentar (les notes hi eren). Això sí, l’esperat “Magische Töne” va ser cantat amb un delicat fil de veu. Altres noms destacats del repartiment es van caracteritzar més per l’èmfasi del seu cant que per la capacitat pel matís, ja sigui el Salomon de Zoltán Kelemen (ignoro si parent del cantant homònim, un habitual de Karajan) o el Gran Sacerdot de Péter Fried (amb greus més estables que la resta de la veu), mentre que Katalin Töreky va ser una xamosa Astaroth, l’esclava de la reina, aquí pintada de negre com en una pel·lícula dels anys 20. Calia? Comptat i debatut, ni els estossecs incessants del públic de Budapest van impedir que aquesta trobada en directe amb Die Königin von Saba pagués força la pena. L’obra és preciosa i mereix més difusió.

Fotos: Zsófia Pályi

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Tots els comentaris són benvinguts sempre i quan es facin amb uns mínims d'educació i respecte i no s'amaguin rere l'anonimat o pseudònims més o menys enginyosos.